Alfonso Jiménez, president de Cascajares, comparteix el relat del devastador incendi que va acabar amb la seva empresa a Dueñas per llançar un missatge d'optimisme i esperança, senyals d’identitat de la marca de plats preparats.
Normalment, un empresari té guardada a la memòria la data en què va posar en marxa el negoci. En el cas d'Alfonso Jiménez, fundador de Cascajares, no oblidarà mai aquell 26 de gener de 2023, quan, gairebé tres dècades després d'iniciar aquest somni meravellós amb el seu amic i soci, Francisco Iglesias, veia com les flames devoraven la fàbrica a Dueñas (Palència).
Coneguda com a productora de plats preparats tan emblemàtics com el capó de Cascajares, la pularda trufada, el gall dindi rostit o el garrí, les imatges del foc van donar la volta al món i van quedar a la retina de Jiménez durant molt de temps. Però això no li va impedir posar-se immediatament mans a l'obra per tornar a aixecar aquest petit gran imperi que amb tanta il·lusió havia aixecat.
«Quan es va cremar la fàbrica, estàvem en el nostre millor moment. El 2022 havia estat un bon any per a Cascajares, amb dotze milions d'euros de facturació. Tot i el preu de l’energia i de l'increment de costos de les primeres matèries, vivíem un moment històric. I el 2023 havia de ser un gran any també, si tenim en compte els contractes signats. Ja recuperats de la crisi de la Covid, teníem previst arribar als 20 milions de facturació», resumeix Jiménez, natural de la localitat zamorana de Villardeciervos. «L'incendi va ser una gran cura d'humilitat, d'aquelles que arriben quan et comences a creure algú», considera.
Mirant enrere, reconeix que no és la primera vegada que Cascajares s'enfronta a una situació complicada. «Som una empresa valenta i molt resilient, acostumada a treure partit de les dificultats des dels seus orígens», apunta. I és que va néixer el 1994, enmig de una gran crisi econòmica, sense res a perdre, amb vint anys i 160.000 pessetes cadascun dels dos socis a les butxaques. El seu afany va fer que aquella petita empresa de cria de capons creixés i convencés el banc per concedir-los un crèdit de trenta milions de pessetes, amb el qual van aixecar la seva primera fàbrica a Villamuriel del Cerrato. «A poc a poc, els beneficis van començar a superar les despeses i vam començar a vendre per tot Espanya», assenyala.
Va arribar el 2008 i Cascajares no va ser aliè a la crisi financera, que va provocar una caiguda molt important dels plats preparats. «A nosaltres ens va agafar en molt mal moment, perquè estàvem obrint el Canadà, on necessitaven recursos que aquí no estàvem generant. Recolzant-nos en la marca i la gent, vam aconseguir sortir d'aquell «sinistre», perquè nosaltres així ho considerem», assegura.
El 2019 les coses semblaven anar vent en popa, amb deu milions de facturació, sent a Espanya un referent en plats preparats. «Però va arribar la Covid i ho vam perdre tot», sentencia. Vendes negatives el març del 2020. «No és que no venguéssim, és que els clients ens tornaven les comandes i les havíem d'acceptar, fins i tot productes que havíem fet a mida, conscients que no es podrien utilitzar», lamenta.
«Quan es va cremar la fàbrica, era el nostre millor moment, amb dotze milions de facturació»
Van tornar a rearmar-se i tancar el 2022 amb un 30% de beneficis més que el 2019, però el foc va arrasar aquesta pujada. Per això, Jiménez té clar que «tot és cíclic, res no és per a tota la vida, ni les coses bones, ni les dolentes», pensament d'un empresari atípic, que es guia pel cor. «Soc molt passional. Ho era abans i, després del foc, ho soc molt més. Ho estic fent tot des del cor», assegurava durant els moments més durs d’aquesta última crisi, en què la seva obsessió més gran era no perdre el seu equip. De fet, estant en ERTE va renovar el contracte a persones que treballaven a la fàbrica com a eventuals i va confeccionar una llista de difusió de WhatsApp amb tots els seus empleats per enviar missatges cada dia i seguir en contacte. «Volia mantenir viu el sentiment de pertinença, perquè ningú se sentís sol o oblidat i se n’anés a altres projectes», justifica.
No és la primera vegada que el president de Cascajares explica la història d'aquest incendi que li va canviar la vida i el va ajudar a refer-se i avançar. «Necessitava explicar al món què hi havia passat, el meu relat de superació havia d’arribar a la societat», considera. De fet, ha realitzat nombroses xerrades a escoles «perquè els nens entenguin el que és la superació de la frustració i la gestió de l'adversitat», també en universitats i empreses «perquè la gent entengui que davant d'un gran fracàs hi ha una gran solució. I vull que la nostra història de superació arribi també a tota la societat mitjançant un producte que hem anomenat “El Ave Fénix de Cascajares”», una pularda -el producte més venut de la marca- amb la qual transmeten la seva història de superació, «el relat d'un grup humà de 74 persones que, de sobte, ho perden tot i durant uns minuts es queden noquejats a terra. Però és un equip resilient, capaç d’aixecar-se i continuar venent i generant negoci», valora.
Aquest “Ave Fénix” s'ha convertit també en un producte solidari, pensant en altres col·lectius que han patit les conseqüències del foc i que a més, els toquen de prop, ja que són naturals de la zona. Es tracta dels veïns de la Sierra de la Culebra. «A Cascajares coneixem bé les ferides que infligeix el foc i volem contribuir que aquesta zona recuperi la seva diversitat. I el nostre producte serà el vehicle per això, perquè es destinaran tres euros de cada venda per replantar trenta hectàrees de la Sierra de la Culebra amb alzines, roures, castanyers, pins i cirerers, perquè aquest espai de biodiversitat torni a donar aliment i recer a la fauna de la zona», anunciava quan va presentar aquest projecte.
El primer any en van vendre 20.000 exemplars i la previsió del següent pujava a les 40.000 unitats. «Volem que les famílies que mengen aquest producte per sopar puguin veure un vídeo del que va passar i de com la nostra empresa ha lluitat per ressorgir entre les cendres, i sàpiguen que gràcies a ells creixerà un nou arbre a la Sierra de la Culebra», anhelava. Aquest projecte solidari, a més, compta amb l'apadrinament del xef José Andrés, que ja va recolzar el desembarcament del gall dindi de Cascajares als Estats Units. «La solidaritat de José Andrés és de tots coneguda. Allà on hi ha un problema, ell hi és amb la seva cuina. De fet, en els incendis de La Culebra va estar donant de menjar als bombers que lluitaven contra les flames», agraeix.
Entre les lliçons apreses després de superar el cop, el president de Cascajares en destaca algunes de tan pràctiques com la revisió de les pòlisses d’assegurança cada cert temps o disposar de la informació de l'empresa al núvol, així com comptar amb una gabinet de crisi. «Les empreses haurien de tenir decidit qui n'ha de formar part en cas d'incendi, d’alerta alimentària o altres circumstàncies, i qui ha de fer què», considera. Una bona relació amb els mitjans, confiar en la gent i en la seva capacitat de fer o prendre decisions ràpides també ajuda en el llarg procés de recuperació. I, en un pla més personal, Jiménez aposta per mantenir-se humil, treballar per ser una marca i una empresa estimada, i tornar a la societat tot allò que li dona.
Es basa en lliçons apreses que, generosament, comparteix amb altres companys empresaris perquè tinguin una guia en qualsevol situació de crisi.
