Les fonts del Nil

Avui, 18 de juliol, Nelson Mandela celebra el seu 90è aniversari

jcrodriguez@elperiodico.com — Fri, 18 Jul 2008 08:51:00 GMT

"Si el món pogués tenir un pare, l'home que tots elegiríem seria Nelson Mandela". Això va dir el músic Peter Gabriel fa anys i va tornar a repetir-ho l'actor nord-americà Will Smith el 27 de juny durant el concert celebrat a Londres per la fundació 46664 de lluita contra la sida que Mandela presideix.

Tots recordem que, com a advocat i activista polític a Sud-àfrica, Mandela va lluitar durant els anys 50 i principis dels 60 contra el règim racista de l''apartheid'. El 1964 va ser sentenciat a cadena perpètua després de ser acusat de traïció. Després del seu alliberament, el 1990 va rebre el Premi Nobel de la pau i el 1994 es va convertir en el primer president negre de Sud-àfrica, càrrec que va deixar després d'un mandat, el 1999.

Però Mandela ens ensenya com és un verdader líder. Precisament aquesta setmana la prestigiosa revista 'Time' dedica la seva portada a Nelson Mandela i en un ampli reportatge en pàgines centrals analitza el que denomina "els seus secrets de lideratge". Els analitza un home que el coneix bé, el periodista Richard Stengel, que va editar la seva autobiografia 'Llarg camí cap a la llibertat'.

@MORE@

Mandela va alliberar el seu país d'un sistema opressor i injust, i va unir tots els seus ciutadans, blancs i negres, en una democràcia no racial i una nova era marcada per la reconciliació. Va sortir de la presó després de 27 anys sense cap amargura ni esperit de venjança. Una vegada retirat com a president, l'any 2000 va exercir també un gran paper com a mediador en les negociacions que van posar fi a la guerra de Burundi. Mandela és un dels models de lideratge al nostre món i un punt de referència de valors morals. Com afirma l'autor d'aquest reportatge a 'Time', "Mandela és el més similar que tenim avui a un sant secular".

Als líders polítics del nostre món se'ls exigeix poder de decisió, fermesa, tenir una visió clara de les situacions... Un cop que els votem, sovint els critiquem per oblidar-se de les seves promeses o per no ocupar-se dels problemes reals de la gent. Mandela és un referent com a líder, però per altres raons. Aquestes en són algunes:

-- Per a Mandela, la solució als problemes és negociar. Fins fa poc temps no se sabia que va començar a dialogar amb el govern de l''apartheid' el 1985, quan encara era a la presó. Per això, va haver d'enfrontar-se als seus companys del CNA, els quals encara estaven obstinats amb la retòrica de vèncer amb la lluita armada. Gràcies als seus dots negociadors va evitar una guerra civil al seu país i va garantir una transició pacífica.

-- "Cal liderar des del darrere, no des del davant". Quan encara era un noi, Mandela va aprendre la lliçó del rei dels Thloxa, Jongintaba, que per resoldre un problema reunia la seva gent en un gran cercle i només parlava quan tots havien acabat de dir-hi la seva. Buscava el consens, que és un art en el qual, amb excepcions que confirmen la regla, sempre s'han distingit les societats tradicionals africanes. Mandela va dir en una ocasió: "El secret de liderar radica en escoltar, persuadir les persones perquè vagin en una direcció i fer-los creure que ha estat idea d'ells".

-- Coneix el teu enemic, i aprèn el seu esport favorit. El 1960 Mandela va començar a aprendre l'afrikaans, la llengua dels blancs 'boers' sud-africans que van crear l''apartheid'. Els seus companys del CNA no l'entenien, però ell deia que calia conèixer la mentalitat dels 'boers' o 'afrikaners' per, arribat el dia, negociar-hi entenent-los millor. Fins i tot Mandela va tenir gran interès a aprendre a jugar a rugby, l'esport que fa furor entre els 'afrikaners'. Més enllà de l'anecdòtic, Mandela va entendre que els 'afrikaners' tenien alguna cosa en comú amb els negres a Sud-àfrica: també ells van patir opressió a mans del govern britànic i patien un complex d'inferioritat cultural, tant com els negres a Sud-àfrica.

Aquest acostament als seus enemics va acabar per desarmar-los. És sabut que Mandela va travar també una gran amistat amb l'home que va ser el seu carceller durant els seus últims anys a la presó. També va desenvolupar una gran relació amb l'últim president de l''apartheid', Frederick de Klerck, amb el qual va negociar i compartir el premi Nobel de la pau el 1993 i que l'any següent es va convertir en el seu vicepresident.

-- Les aparences importen, i molt. Mandela sempre es va prendre molt seriosament la seva vestimenta i la seva aparença física. Va practicar sempre regularment exercici físic i ha estat un home de costums molt disciplinats. Sempre ha cregut en l'aparença pública i en el poder dels símbols. Mai va ser un gran orador, però la seva manera de presentar-se en públic demostrava una ben cuidada iconografia. Sempre va evitar tot el que pogués sonar remotament a arrogància. Sabia connectar amb la gent més pobra, saltar-se el protocol per parlar amb uns nens esparracats, gastar bromes, fer uns passos de ball i sempre somriure. Per als blancs, això demostrava que no era el líder negre que havien temut, el venjador. Per als negres, aquest caràcter encantador i jovial transmetia el missatge del triomf sobre l'opressió. Un dels seus més íntims col·laboradors durant molts anys, el sindicalista Cyril Ramaphosa, ho resumia així: "En Mandela, el seu somriure és el seu missatge".

-- El lideratge es demostra retirant-se a temps. Ramaphosa explica que el 1993 Mandela va voler introduir el dret a vot a Sud-àfrica als 14 anys, però quan es va adonar que ningú defensava aquesta idea la va abandonar. No aferrar-se a una idea pròpia que no té suport suficient, per molt convençuts que estiguem de la seva validesa, és una gran lliçó de lideratge. Com també ho és saber retirar-se a temps. Mandela tenia tanta popularitat que si hagués volgut ser president vitalici podria haver comptat amb el suport necessari, però va tenir la suficient humilitat i sensatesa com per retirar-se als cinc anys de mandat i deixar pas a altres persones. Mandela, el líder africà més popular i més respectat de tots els temps, ha volgut crear un precedent en un continent on són molt pocs els presidents que s'han retirat voluntàriament.

La vida a la intempèrie del missioner que torna

jcrodriguez@elperiodico.com — Tue, 15 Jul 2008 14:27:00 GMT

Després d'un mes i mig de silenci, torno a aquestes pàgines intentant trobar el meu lloc en la nova situació en què visc. Ja fa alguns mesos que, a causa de motius personals, vaig deixar Uganda després de 20 anys de treball missioner allà. Han sigut els anys més feliços i intensos de la meva vida. Segueixo escrivint en aquest bloc, potser amb menys assiduïtat que abans, demanant-los perdó per no poder explicar experiències directes "des d'allà". Ara seran més aviat reflexions "des d'aquí" sobre el que l'Àfrica m'ha ensenyat.

I seguint amb peticions de perdó, avui em disculparan si em queixo una mica sobre cert tracte poc just que reben els missioners quan tornem al nostre país d'origen. Fa pocs dies llegia al diari Abc unes declaracions, crec que de l'ambaixador d'Espanya a la República Democràtica del Congo, en què deia textualment: "El Govern espanyol reconeix la gran tasca dels missioners a l'Àfrica". Allò era en ocasió de l'entrega d'una condecoració al nunci de Sa Santedat, Andrés Carrascosa, a la veïna República del Congo.

@MORE@

Conec personalment monsenyor Carrascosa i estic segur que mereix que es reconeguin els seus esforços per recolzar la gran tasca evangelitzadora i social de l'Església en aquest país. Res a objectar sobre això. Més aviat tinc els meus dubtes sobre alguns aspectes pràctics d'aquest suposat reconeixement a la tasca dels missioners, sobretot en el moment del retorn.

Ja he comentat en algun altre post el mal gust de boca que sempre m'ha deixat el desinterès dels diplomàtics espanyols amb què he tractat pel Nord d'Uganda, on vaig treballar 17 anys i mig. Durant aquest temps he vist ambaixadors, primers secretaris, parlamentaris i ministres de mig món venir a interessar-se per la situació dels dos milions de desplaçats i els 40.000 nens segrestats a la nostra zona. Cap d'ells d'Espanya.

Quan l'exèrcit em va detenir i vaig resultar ferit l'agost del 2002 durant una negociació amb els rebels a la selva, una breu trucada telefònica de l'ambaixador a Nairobi, i punt. Quan vaig demanar una petita ajuda a l'ambaixada per pagar l'escola a algun dels exnens soldats que ateníem, un breu fax explicant-me que Uganda no estava entre els països prioritaris. I quan van estar a punt d'expulsar-me del país el 2004, el senyor ambaixador no va voler venir a trobar-se amb mi per temor a provocar alguna cosa semblant a un incident diplomàtic. Quina diferència amb els meus companys, els missioners i cooperants italians, nord-americans, britànics i alemanys que sí que rebien les visites dels ambaixadors dels seus països, i ajudes econòmiques per part d'aquests per als treballs que realitzaven a favor de la població més vulnerable.

Però la part que m'ha deixat més frustració ha vingut fa pocs mesos, quan vaig passar tres mesos en l'atur. La veritat és que quan a un li han dit durant molts anys "reverend pare", "senyor director", "senyor secretari executiu" i l'han tractat com a algú de certa rellevància, passar-se diversos matins esperant torn en una oficina de l'INEM és un exercici d'humilitat del qual s'aprèn molt.

Fins ahir jo era director d'una revista a Kampala, secretari de Justícia i Pau, rector d'una església i administrador del seu centre de salut. Avui, tot això s'ha acabat. Avui, torno a Espanya i com a més la vida dóna moltes voltes i un pren les opcions que creu més encertades en la seva vida i estic en procés de deixar la vida religiosa (no pas l'Església), he hagut de passar-me diversos mesos buscant feina, que en si mateix és una feina.

I llavors, després de passar-me molts dies d'oficina en oficina i presentar tota la documentació sol·licitada, vet aquí que un bon dia m'arriba una carta de la Delegació del govern en què se'm nega el certificat d'immigrant retornat, donant-me com a raó que a l'haver estat religiós la meva relació amb la meva congregació no ha estat laboral, etcètera, etcètera.

Després d'això m'arriba una altra carta de l'INEM dient-me que no tinc dret a cobrar cap prestació. En resum, que no tinc dret a cobrar els mesos que he estat a l'atur. Ja us deveu imaginar que després de 20 anys a l'Àfrica com missioner he tornat sense diners, ni tinc a Espanya propietats ni accions ni res excepte el tresor de valors humans i meravellosa experiència acumulada al viure amb persones que han patit el que no es pot dir. Si no arriba a ser per la generosa ajuda de la meva família, amics i els meus germans combonians, a l'estar sense recursos de cap tipus m'hauria vist en la indigència.

És a dir, que per si algú no ho sap encara, una persona com jo que ha treballat com a missioner 20 anys al Nord d'Uganda bregant dia a dia amb refugiats, amb nens soldat, amb víctimes de guerra, fent de mediador en el conflicte, construint escoles i dispensaris, fent ponts i pous, treballant set dies a la setmana, a part de la tasca religiosa-pastoral, que també és feina, no té dret a cobrar de l'atur i tampoc té cap d'aquells anys cotitzats a la seguretat social. Em consola pensar que tot això m'acosta més als milers de persones desproveïdes de tot amb qui he viscut tots aquests anys (encara que la meva situació mai arribarà ni remotament a ser com la seva).

I si em permeten afegir un toc irònic, si en lloc de fer tot això hagués muntat, per posar un exemple, un puticlub a Mombasa o una agència de comercialització de material bèl·lic, sí que hauria tingut dret a tot això i hauria cobrat de l'atur.

Així que espero que entengueu que no acabo de creure'm això que el Govern espanyol reconegui cap tasca als missioners. A l'hora de la veritat això no és així. He presentat un recurs, més que per cobrar el que em correspondria (que seria poc més de mil euros), per qüestió de dignitat. Però, què volen que els digui, no tinc gairebé cap esperança ni que em contestin.

'Hierba alta' (II): El dia que vaig veure la mort de cara

jcrodriguez@elperiodico.com — Wed, 28 May 2008 09:57:00 GMT

Us avanço alguns paràgrafs més del meu llibre Hierba alta. Historias de paz y sufrimiento en el norte de Uganda, que surt publicat aquesta setmana per l'editorial Mundo Negro.

Bona lectura.

@MORE@

"Vam caminar una mitja hora més. Estàvem arribant a un altre poblat anomenat Tumangú, que en llengua acholi vol dir 'el sacrifici de la bèstia', on aquell dia estava a punt de passar una cosa que faria honor al seu nom. Llavors vam arribar a una altra casa el propietari de la qual ens va assenyalar uns arbres de mango que estaven una mica lluny:

--'Són allà, a casa d'Omona'.

L'home es va oferir a acompanyar-nos. Jo tenia tanta ànsia que vaig accelerar el pas amb ell mentre Tarcisio i Giulio ens seguien a certa distància. Llavors van sortir de la malesa dos nens vestits amb uniformes militars massa grans per a ells, els quals, apuntant-nos amb el fusell, ens van fer senyals que ens aturéssim i ens asseguéssim a terra. Ens van preguntar qui érem i què volíem.

--'Som tres sacerdots. Ens diem Tarcisio, Giulio i Carlos i tenim una cita amb el comandant Topacho'.

--'¿Porteu armes a les bosses?'

--'No portem armes'.

--'¿Vénen soldats amb vosaltres?'

--'No, venim els tres sols. I un catequista'.

Ens van ordenar que ens aixequéssim i ens van fer senyals que els seguíssim. Al cap de pocs metres ens vam trobar una escena una mica familiar en aquells dies en els poblats més remots de la regió acholi. Una vintena de joves armats custodiava diversos grups de dones i nens, tots amb por als ulls. Tot semblava indicar que els havien segrestat feia pocs dies. Potser aquell mateix matí.

Forçant un somriure, els vam anar saludant d'un en un, sense fer cas de la seva reticència a donar-nos la mà. Semblaven molt sorpresos de la nostra presència. Ningú sabia què se n'havia fet, de Topacho, però començàvem a sospitar que aquell no era el seu grup. Ens vam tranquil·litzar una mica quan dos dels joves guerrillers se'ns van acostar i ens van dir a Tarcisio i a mi que ens coneixien d'haver-nos vist a la reunió de Koyo Lalogi el mes anterior.

Tres dels rebels, que tenien tot l'aspecte de ser els que manaven en aquell grup, ens van indicar que ens acostéssim a ells. Algú va portar diverses cadires, que va col·locar sota l'ombra d'un frondós arbre. Tarcisio va explicar als comandants que Matthew també era catequista i que treballava per a la missió. Llavors el que semblava que manava més va ordenar que ell també s'assegués amb nosaltres.

Mostraven una certa estranyesa per haver-nos rebut d'aquella forma tan inesperada. Llavors Tarcisio va proposar que comencéssim dient una oració, i després els tres ens vam presentar. Ells no ens van dir els seus noms, però pocs dies després vam saber que estàvem davant del tinent coronel Francis Oyat, anomenat Lapaichó, que quatre anys més tard, el 2006, seria capturat per l'exèrcit en un combat a prop de Kitgum. La seva tartamudesa el feia encara més grotesc. I terrorífic.

--'No-osaltres vo-olem la-a pa-au. Pe-erò si-i Yowe-eri no vo-ol la pa-au, que-e es pre-epari, per-erquè maa-ta-rem to-ot ésser hu-umà que se-e'ns po-osi a da-avant...'

Vaig obrir la boca per dir-li alguna cosa que li aplaqués els ànims, però ni tan sols vaig poder començar la frase que m'havia preparat com a resposta. En aquell moment un dels seus escortes que observava l'horitzó es va aixecar com mogut per una molla, va agafar el seu fusell i la por se li va dibuixar a la cara desencaixada.

Llavors va sonar el primer tret, molt a prop.

I immediatament van esclatar descàrregues, ràfegues i explosions amb un rugit ensordidor. Els tres caps rebels i tots els altres van córrer com una exhalació i van desaparèixer en dos segons. Em vaig tirar a terra completament desconcertat i el primer que em va venir a la ment va ser sortir corrent. Ja estava flexionant els músculs per posar-me dret quan en qüestió d'una fracció de segon em vaig adonar que no podia córrer més ràpid que les bales. Tarcisio i Giulio estaven resguardats darrere de l'arbre, mentre que, sense saber com, jo estava en un lloc sense cap tipus de protecció, a mercè de l'abundant foc que procedia sense treva del lloc on avançaven els soldats governamentals.

Em vaig adonar que estava tombat al costat de l'home que ens havia guiat fins allà. Tots dos ens vam arrossegar com colobres fins a una cabanya pròxima, on vam entrar. Llavors vaig pensar que si queia un projectil --cosa força probable-- la feble construcció amb teulada d'herba seca cremaria com una teia amb nosaltres a dins. A penes havíem sortit serpentejant pel terra, que la cabanya va esclatar envoltada de flames. La palla incandescent va caure per tot arreu. Vaig sentir una calor asfixiant, hi havia pols per tot arreu. Vaig tancar els ulls i, cos a terra, em vaig quedar quiet.

Llavors vaig veure la foscor més absoluta davant meu. Mai m'havia sentit tant trist en tota la meva vida. Estava convençut que una bala em tocaria en qualsevol moment i només em preocupava si la meva mort seria dolorosa o instantània. Llavors em vaig sorprendre a mi mateix dubtant de l'existència d'una altra vida, que Déu fes alguna cosa, fins i tot que Déu existís. No sé quant va durar allò, però se'm va fer interminable. El soroll era tan ensordidor que em vaig quedar atordit, sense caure en el fet que tenia cremades al braç dret i taquetes de sang als braços i l'esquena. La metralla m'havia esgarrapat just per deixar un record del seu pas, sense causar-me més danys.

Llavors vaig obrir els ulls i vaig veure els soldats avançant a poc a poc davant meu mentre seguien obrint foc amb les seves armes. Vaig aixecar la mà i un d'ells em va fer senyals perquè m'acostés als meus dos companys, que em miraven amb preocupació.

Estàvem els tres estirats sota de l'arbre mentre seguien els trets, encara que començaven a disminuir. Vaig notar que Tarcisio tenia un rosari a la mà, que resava --mig en italià, mig en acholi, amb una interessant variació.

--'Mare de Déu, prega per nosaltres pecadors, ara i en l'hora de la nostra mort... però que la meva sigui més endavant...'

Giulio em va dir que jo tenia tota la cara emmascarada com el carbó i els cabells socarrimats.

Se'ns van acostar alguns soldats.

--'¿Qui són vostès? ¿Què hi fan, aquí?'

Els vam explicar que érem sacerdots i que estàvem en una reunió de pau amb els rebels. Un d'ells va agafar el meu fardell de llana blava, on hi havia la carta del governador i la meva càmera digital. Quan li vaig dir que era meva, em va respondre que ja me la tornarien. Un d'ells ens va cridar:

--'¡Quedin-se estirats de bocaterrosa i no aixequin el cap!'

Va retirar el fiador del seu fusell i ens va apuntar decididament. No vaig poder més i vaig cridar:

--'¡No... per favor!'

Llavors va començar a saltar sobre els tres, donant-nos cops de peu a l'esquena amb les seves fortes botes. Després va treure una càmera i va començar a fer-nos fotos. No és la primera vegada que he vist soldats anar d'operacions militars amb la seva càmera de butxaca, com si els fes il·lusió tornar a casa amb un record de les seves gestes bèl·liques. Aquest segurament presumiria un dia amb els seus amics en algun bar de com va capturar tres capellans als quals va sorprendre in fraganti en companyia d'uns terroristes a la selva.

El que vaig veure llavors em va fer més mal que les puntades que m'acabaven de donar. Diversos soldats treien a la força algunes dones espantades que s'havien refugiat en una de les cabanyes del poblat durant el tiroteig i les pegaven amb pals mentre els cridaven.

--'¿Quantes vegades us hem de dir que us en aneu a viure al camp de desplaçats? Aquí no s'hi pot estar'.

Segrestades el dia abans pels rebels i apallissades un dia després pels soldats governamentals que tenien el deure de protegir-les. Així era la vida de la gent en aquest lloc del món pel qual ningú donava dos duros. No vam poder més i els tres vam començar a cridar als soldats que les deixessin en pau. Llavors va arribar un d'ells i ens va prendre els rellotges. A mi també em va prendre les ulleres, i després es va treure de la butxaca una capseta de medicines.

--'¿On és el cap dels terroristes al qual portaven aquestes medicines?'

Era la capseta d'antibiòtics que portàvem a Topacho i que ens havien pres dues hores abans. No n'hi havia cap dubte. El control que ens havia parat tot just a l'entrar al bosc era part d'un pla ben traçat per agafar-nos. Sabien exactament on anàvem a trobar els rebels perquè els n'havíem donat tots els detalls. Havíem estat massa ingenus i els ho havíem servit en safata.

Van passar potser 40 minuts quan ens van dir que ens poséssim drets.

--'¡Com se'ls acudeixi escapar-se, els dispararem!'"

Els presento el meu llibre 'Hierba alta'

jcrodriguez@elperiodico.com — Mon, 26 May 2008 12:40:00 GMT

Avui els comunico, humilment, que aquesta setmana l'editorial Mundo Negro publica un llibre que vaig acabar d'escriure l'any passat. Es diu Hierba Alta. Historias de paz y sufrimiento en el norte de Uganda.

Diumenge que ve, 1 de juny, si passen per la Fira del Llibre de Madrid (caseta 282) m'hi trobaran firmant exemplars. Els avanço uns paràgrafs del primer capítol, i que el disfrutin. Els pròxims dies els en serviré més.

@MORE@

Capítol 1

La banda del Matamujeres

No hay nada que me desconcierte tanto como la hierba alta de la sabana africana, y en octubre pasa de los dos metros, formando altos muros a ambos lados de los caminos que cortan la espesa foresta. Cuanto más se adentra uno, más impenetrable se torna la exigua senda delante de nosotros. Si vamos a pie, la hierba se nos echará encima del cuerpo, produciéndonos picores y haciendo que el trayecto sea molesto en extremo. Si la marcha se prolonga varias horas, resultará harto monótona, privándonos de toda perspectiva que nos levante el ánimo. Tal vez vayamos doblando y arrancando briznas para entretenernos con su roce entre los dedos. En coche la hierba se aparta mejor, pero hay que ir despacio porque no sabemos con lo que podremos encontrarnos: podría ser un pedrusco de dimensiones considerables, un termitero tan duro como el hormigón o --mucho peor-- un tocón de un árbol caído, talado por un hacha o cercenado por un rayo. Cualquiera de los tres podría provocar un choque o un daño irremediable para los neumáticos, lo que nos dejaría en mitad del bosque. En África, cuando sucede un percance siempre acuden en nuestra ayuda viandantes que conocen por experiencia la ley de la solidaridad entre viajeros, o campesinos que viven en sus aldeas cercanas, pero en aquel trayecto de 20 kilómetros entre Pajule y Lupul no vivía nadie. Hacía tres años que los habitantes de aquella zona habían abandonado sus casas para concentrarse en el campo de desplazados que rodeaba las escasas casas de ladrillo y techumbre metálica oxidada situadas a los lados de la carretera de Kitgum a Lira.

Mis compañeros eran dos jefes tradicionales acholi: Oywak y Lugai, ambos con el título de honor "Rwot". Los acholi del Norte de Uganda han sido siempre una sociedad dividida en pequeñas unidades políticas, agrupaciones de clanes, con una relación de colaboración entre ellas. De esto se encargaban las personas con el título de "Rwot" (en plural, Rwodi), que se diferenciaban poco del resto de los mortales en cuanto a modo de vida y ejercían un papel importante de mediación y resolución de disputas entre vecinos, como jueces de paz en versión africana.

Aquel día de octubre de 2001 íbamos los tres envueltos en un incómodo silencio que nadie se atrevía a romper. Ambos rwodi habían estado el día anterior en el lugar a donde nos dirigíamos y habían vuelto a Pajule cuando empezaba a oscurecer. Cuando vinieron a verme a la misión pude leer el desánimo en sus rostros. Todo había empezado muy de mañana, cuando un joven --presumiblemente un colaborador de los rebeldes-- trajo una carta para Rwot Oyak, que entregó en su casa en el centro de Pajule. Estaba firmada por un comandante guerrillero de nombre "Onekomon", que podría traducirse como "El Matamujeres", el cual en su misiva declaraba su intención de querer "negociar la paz" y pedía poder encontrarse con líderes neutrales que pudieran ejercer de mediadores. Desde el último intento serio de negociar un final pacífico a la guerra que asolaba el norte de Uganda habían pasado ya más de siete años, cuando una iniciativa encabezada por Betty Bigombe, una ministra del gobierno de Museveni, había terminado en fracaso a principios de febrero de 1994. Dos años después, dos ancianos acholi, Okot Ogoni y Okot Lagony, habían intentado adentrarse en el bosque para reiniciar contactos de paz con algunos comandantes rebeldes. Aquello empezó y terminó mal casi al unísono, al ser asesinados nada más encontrarse con los insurgentes, en circunstancias que aún no han sido esclarecidas. Desde entonces, la guerra se había vuelto cada vez más cruel, y los rebeldes del Ejército de Resistencia del Señor (LRA en siglas inglesas, abreviatura de Lord's Resistance Army) parecían estar cada vez más distantes, sin mostrar ningún interés por establecer cualquier tipo de contacto para negociar la paz.

...............................

No tuvimos que avanzar mucho antes de ver delante de nosotros a dos muchachos como de unos 16 años, en uniforme militar y botas de goma, con el pelo a lo "rasta", quienes con sus fusiles de asalto en posición de defensa nos hicieron señas de que siguiéramos adelante. Tragué saliva y espeté un "buenos días" en lengua acholi apenas perceptible. Ninguno de los dos me respondió. Extendí la mano temblorosa para saludarlos, y la volví a bajar cuando uno de ellos puso el dedo en el gatillo del fusil Kalashnikov.

Nunca había visto un rostro juvenil tan inexpresivo. Todavía hoy encuentro difícil describir esa cara sin el menor atisbo de emoción en los ojos, petrificada en una frialdad que infundía pavor. A partir de entonces tendría que acostumbrarme a este mimetismo que, según me explicarían después muchos niños y jóvenes que salieron del infierno del LRA, era un mecanismo de supervivencia. Había que suprimir las emociones si querías salvar la vida.

A los pocos metros llegamos a un poblado abandonado. El lugar estaba circundado por siete chicos y dos chicas, todos ellos armados. Los muchachos, dos de los cuales tenían aspecto de ser aún niños de tal vez 14 años, vestían uniforme militar, de aspecto sucio y raído. Intenté tranquilizarme y caminé despacio saludándoles uno a uno. No me sorprendió demasiado cuando vi que ninguno de ellos quiso estrecharme la mano. Había oído varias veces de otros muchachos que habían escapado cómo Joseph Kony, el líder del LRA, les había adoctrinado con detalladas normas, una de las cuales prohibía dar la mano a personas ajenas a su grupo, en la creencia de que si así lo hacían perderían el espíritu protector.

Els exclosos del veïnatge universal

jcrodriguez@elperiodico.com — Thu, 22 May 2008 14:44:00 GMT

Recordo fa uns quants anys quan donava classe de religió en una escola secundària a Kitgum, una petita localitat del nord d'Uganda, i em va tocar parlar als alumnes de les cartes de Sant Pau als Corintis. "Perquè ens fem una idea del que era Corint --vaig començar dient-- anem a considerar com sol viure la gent en una gran ciutat..."

A continuació vaig preguntar si havien estat alguna vegada a la capital, Kampala. Ni un de sol va aixecar la mà. "¿Coneixereu almenys Gulu (la capital de la regió del nord, a uns 100 quilòmetres de Kitgum)?" Dels meus 30 estudiants, dos van alçar el braç mentre vaig començar a trencar-me la closca sobre com continuar la lliçó... Mai com fins en aquella ocasió m'havia adonat que per a la gent amb qui jo tractava diàriament les fronteres del seu món estaven a molt pocs quilòmetres del seu llogaret.

Els que tenim la sort de viatjar regularment, tenir amics de diversos països, llegir diaris i navegar per internet correm el risc d'acabar pensant que tots tenen el nostre mateix coneixement del món on vivim. Res més lluny de la realitat. Una gran part de la humanitat està exclosa dels beneficis de viure en un veïnatge universal i no podran mai tenir una visió de conjunt del món. Ho he vist infinitat de vegades a l'Àfrica rural.

Molts milions d'éssers humans segueixen vivint com el comú dels mortals va viure durant segles: en un espai molt reduït del qual mai, o només en rares ocasions, sortiran. Neixes a la teva aldea en un Congo o un Sudan, vas a l'escola (els que hi van) uns anys fins que no tens més remei que abandonar els estudis a l'acabar la primària, o fins i tot abans, i passes la resta de la teva vida cultivant unes parcel·les de terreny, anant a buscar aigua i llenya, i disfrutant de les poques ocasions que es presenten de vida social al mercat setmanal, la funció religiosa o els rituals del clan.

Alguna vegada visitaran la ciutat més pròxima, potser a diverses hores de marxa a peu per carreteres poc transitables per on amb prou feines circulen vehicles, i si alguna vegada tenen desitjos de traslladar-se a viure allà se'ls passaran les ganes quan s'adonin de com n'és de car comprar aliments i llogar qualsevol petit tuguri en un raval miserable. Si a més comproven que 100 quilòmetres més enllà els seus veïns parlen un altre idioma, ja tindran una altra raó per seguir emparats en la seguretat del terreny que trepitgen. I si a això s'hi afegeix que visquin en una zona conflictiva, tindran davant d'ells una barrera més que els impedirà moure's més enllà d'uns quants quilòmetres. El món on viuran es reduirà a un espai cada vegada més petit en què sempre escoltaran el mateix i es relacionaran amb les mateixes persones. Els que tinguin una petita ràdio sentiran ressons d'altres llocs que els obrirà algun esvoranc en aquesta cel·la tan exigua. És possible que un dia algú posi en l'encreuament de carreteres més pròxim una televisió amb connexió via satèl·lit o un videoclub on els sorpresos pagesos veuran per primera vegada un mode de vida ben diferent que els farà pensar que en llocs llunyans altres persones viuen a tot tren i albergaran el desig de poder viure també ells d'aquella manera, si poguessin.

El pitjor de viure en un món tan petit és que la falta de referències i de visió d'altres horitzons acaben per crear un caldo de cultiu en què pot créixer fàcilment la intolerància, els prejudicis, la desconfiança en els que són diferents i l'intercanvi d'idees. Molts dels conflictes que esclaten un bon dia en un lloc perdut d'Àfrica i que ens horroritzen tenen part del seu origen en aquest provincianisme que es desenvolupa quan la gent viu en llocs molt petits on no coneixen altres mentalitats ni maneres de viure.

'El club de la miseria'

jcrodriguez@elperiodico.com — Wed, 14 May 2008 13:50:00 GMT

Avui voldria recomanar-vos un excel·lent llibre que acaba de ser publicat en castellà. Tot i que en si mateix no és de tema africà, el 95% del que el seu autor hi escriu és sobre aquest sofert continent. Es tracta del club de la miseria, de l'economista britànic Paul Collier, professor d'Oxford i antic oficial del Banc Mundial. El seu plantejament de base no podia ser més encertat: cal distingir entre "països en vies de desenvolupament" i aquells que estan estancats i no creixen. Els primers --com l'Índia, el Brasil, la Xina i altres antics integrants del "Tercer món"-- estan aixecant el cap i els seus habitants tenen la convicció que els seus fills viuran millor que ells (com passava a Europa fa 50 anys). Però queda un grup de 57 països, gairebé tots ells a l'Àfrica, que formen part d'aquest peculiar "club de la misèria" en què estan integrats mil milions d'éssers humans.

@MORE@

Aquesta distinció és important, perquè no cal oblidar que des del 1980 la pobresa mundial ha disminuït per primera vegada en el món i països abans pobres avui estan deixant de ser-ho. Però en els malauis i les etiòpies del món, enormes masses d'éssers humans no s'encaminen a cap futur millor, sinó que van a la deriva, moren abans dels 40 o dels 50 anys i els seus nens pateixen desnutrició crònica.

¿Per què aquests 57 països, la major part africans, no aconsegueixen sortir d'aquest estancament? Per Collier, la resposta està en les trampes. "A base de treball, estalvi i intel·ligència, una societat pot sortir de la pobresa... sempre que no es quedi atrapada en un d'aquests quatre ceps: conflictes violents, recursos naturals valuosos, falta de sortida al mar i mal govern".

No és casualitat que la major part de les guerres s'acarnissen sobre societats pobres, on la vida en si no val gaire i els joves reclutats per exèrcits rebels surten barats. Collier cita el cas de l'antic Zaire, on el líder rebel Joseph Kabila va dir a un periodista que l'únic que li feia falta per controlar el poder era "deu mil dòlars i un telèfon satèl·lit". Al Zaire tothom era tan pobre que amb aquesta quantitat no era difícil contractar un exèrcit. ¿I el telèfon? Amb ell, Kabila va tancar infinitat de tractes amb empreses extractores de recursos abans d'ocupar la capital Kinshasa.

I és que, paradoxalment, els recursos naturals valuosos són la segona trampa mortal per a aquestes societats. Exemples com els de Nigèria, Txad, Guinea Equatorial i Angola, grans productors de petroli, mostren que sovint la dependència d'aquests recursos afavoreix l'autocràcia i el clientelisme en la política. El mateix es podria dir del coltan a la República Democràtica del Congo o dels diamants a Sierra Leone. Molt diferent és el cas d'un país com Botswana, gran exportador de diamants que, no obstant, ha estat sempre un exemple de prosperitat i bon govern, o de Maurici, que ha convertit el turisme en una font d'ingressos que el govern inverteix en bons serveis per a la població, encara que per desgràcia aquests dos casos a l'Àfrica no són sinó l'excepció que confirma la regla.

També algunes circumstàncies geogràfiques, com la falta de sortida al mar, tenen importància i es converteixen en la tercera trampa, tot i que això depèn dels veïns que el país en qüestió tingui. ¿Per què Uganda és pobre mentre que Suïssa és rica? Perquè l'accés de Suïssa al mar depèn de les infraestructures d'Alemanya i Itàlia, mentre que l'accés d'Uganda al mar per garantir els seus subministraments o per exportar els seus productes depèn de les pèssimes carreteres de Kenya.

Finalment, poca cosa cal explicar sobre com el mal govern --la quarta trampa-- pot destruir un país que va començar bé a una velocitat vertiginosa. Així ha estat a Zimbabwe, que sota la dictadura de Mugabe s'ha enfonsat en la misèria més absoluta.

¿És possible abandonar aquest poc llaminer club de la misèria? Segons l'autor, cal acabar amb la tendència a culpar el colonialisme de tots els mals perquè fa creure als més pobres que no poden solucionar els seus propis problemes. És difícil sortir d'aquest estancament, però no impossible. Algunes de les sortides passarien per la diversificació de les seves exportacions, el desenvolupament de sectors com el tèxtil i l'agricultura a gran escala i, en el cas de l'Àfrica, organitzar-se al voltant de federacions regionals. En un àmbit més global, Paul Collier aposta també per realitzar canvis en les normatives internacionals i en les polítiques comercials.

I --no us ho perdeu-- en alguns casos el millor favor que es podria fer a aquests països seria intervencions militars puntuals. No us poseu les mans al cap tan ràpid, recordeu-vos del genocidi que va tenir lloc a Ruanda el 1994 i penseu si no es podria haver evitat enviant tropes estrangeres de forma ràpida i amb un mandat clar. Que els ho preguntin si no als soferts habitants de Sierra Leone, on la que va ser possiblement la guerra més cruel de tot Àfrica va acabar a primers de l'any 2002 amb una intervenció decisiva de l'exèrcit britànic que va desfer la guerrilla del Revolutionary United Front (RUF) i va obligar els pocs que van quedar a acceptar acords de pau amb el govern. La qüestió en un cas així seria no per què es va fer, sinó per què es va trigar tant a fer-ho, ja que la guerra va començar l'any 1991 i va deixar centenars de milers de morts, milers de nens segrestats i una ingent legió de mutilats. La part dolenta és que aquest tipus d'intervencions rarament es realitza per motius verdaderament humanitaris. ¿O és casualitat que les principals companyies que tenen concessions per a les mines de diamants a Sierra Leone siguin britàniques? Una vegada més, la trampa dels recursos.

Europa i Àfrica: una relació penosa

jcrodriguez@elperiodico.com — Tue, 13 May 2008 14:43:00 GMT

Avui porto a col·lació dos temes, que aparentment no tenen gaire a veure entre si i que tenen lloc en dos llocs absolutament diferents i distants a l'Àfrica. El primer és aquest: si van vostès a la República del Níger (el país més pobre del món si no m'equivoco) hi trobaran abundants cebes de força bona qualitat procedents d'Holanda a gairebé qualsevol mercat o botiga del país, i a preu més barat que les cebes que produeix qualsevol agricultor nigerià, que ja li deu costar les seves bones suors en una terra tan terriblement seca. Imaginin-se vostès les conseqüències per als productors locals que intenten vendre les seves hortalisses al mercat local.

@MORE@

El segon el conec una mica millor i em causa una gran pena. A Uganda moltes famílies s'han d'enfrontar aquests dies a una difícil situació, la de decidir quins dels seus fills abandonaran els seus estudis i es quedaran a casa, perquè a causa de la pujada dels preus dels aliments les escoles han vist disparar-se el cost dels seus modestos menús escolars i no han tingut més remei que apujar el preu de les taxes escolars, que molts pares ja no poden pagar.

Es preguntaran vostès, potser, què hi té a veure una cosa amb l'altra. Doncs molt, perquè resulta que dels dos mals, el de Níger i el d'Uganda (i tants altres llocs més de l'Àfrica) en tenen molta culpa algunes polítiques nefastes que es decideixen a la Unió Europea. En primer lloc, si a molts llocs de l'Àfrica els productes importats ja estan inundant els mercats locals, i sovint a preus més barats, amb el consegüent perjudici per als productors locals, això es deu als acords (més o menys imposats) de lliure comerç coneguts com a EPA (Economic Partnership Agreements) entre la Unió Europea i els països d'ACP (l'Àfrica, el Carib i el Pacífic).

I pel que fa al tema de la pujada dels preus dels aliments, si segueixen vostès l'actualitat als mitjans de comunicació deuen saber que una de les principals causes que expliquen la vertiginosa pujada d'aliments al món, i que està afectant sobretot els més pobres, és el desmesurat ús de producció de cereals per a biocombustibles. Doncs bé, avui acabo d'assabentar-me de fonts ben informades que el 65% del blat de moro que es cultiva als països de la Unió Europea no és per a consum com a aliments, sinó per produir etanol. El blat de moro, per cert, és l'aliment bàsic a les escoles d'Uganda i de moltes altres parts de l'Àfrica.

Reflexionant sobre aquests dos temes, em crida enormement l'atenció la falta de reacció i de crítica que diferents grups més o menys reivindicatius a Europa tenen davant temes com aquests i altres de semblants. També podríem parlar dels intents que durant aquests últims dies està duent a terme la Unió Europea d'endurir els períodes de detenció per als estrangers en situació irregular, al mateix temps que afavoreixen la immigració de personal extracomunitari professionalment qualificat, com metges i infermeres, robant als països africans un personal sanitari molt necessari per atendre enormes masses de població amb problemes seriosos de salut.

El que més em crida l'atenció del cas és que multitud de grups i lobbies en països europeus sí que acostumen a ser molt sensibles davant certs temes percebuts com a injustícies i abusos de drets humans comesos pels EUA. Aquí sí que s'organitzen campanyes, es crida, se surt al carrer i s'aplaudeix a qui fa gala del seu antiimperialisme ianqui. ¿És que no se n'adonen o és oportunisme més o menys tenyit d'ideologia? ¿Per què no mostrar la mateixa sensibilitat i afany reivindicatiu quan les males polítiques i les injustícies socials es plasmen en legislacions de la Unió Europea? ¿No deu ser que en el fons ens costa més criticar dintre de casa mateix uns governants i parlamentaris que al cap i a la fi hem elegit amb els nostres vots?

Els convido a treure vostès les seves pròpies conclusions. Jo, que durant 20 anys m'he trobat molts pagesos africans que tornen del mercat sense diners per comprar ni una pastilla de sabó i molts pares que no poden pagar l'escola als seus fills, fa temps que he tret les meves.

La vida quotidiana dels pobres: la religiositat

jcrodriguez@elperiodico.com — Wed, 07 May 2008 16:07:00 GMT

"Déu sap que aquest món està ple de desgràcies", "Jesús va carregar amb la creu en un món de misèria". Així comencen dos himnes religiosos en llengua acholi, del nord d'Uganda. N'hi ha molts més de semblants. Cada vegada que els he sentit cantar no he pogut evitar un estremiment difícil de descriure, potser perquè durant 20 anys he vist molt de prop com de trista pot ser la vida per a qui cada jornada està teixida d'un entramat de carències i frustracions i es torna a Déu per trobar respostes o almenys un xic de consol.

@MORE@

Si la Bíblia està plena de referències a la religiositat dels pobres, poc estranya que en llocs com l'Àfrica la gent amb menys mitjans mostri una gran facilitat per desenvolupar un sentit religiós que ja per si mateix abunda en gairebé totes les cultures africanes. Aquí, no obstant, cal matisar-ho bastant: hi ha pobles de l'Àfrica que tenen creences monoteistes bastant marcades, tot i que semblen que són pocs els que creuen en un Déu personal que es preocupa pels éssers humans. En molts casos, entre Déu i les persones hi ha tot un núvol d'esperits i avantpassats que són el verdader centre dels rituals, cerimònies que per altra banda en molts casos només es posen en pràctica quan hi ha algun problema concret per resoldre, ja sigui una malaltia, una mort en la família o qualsevol altra contrarietat.

En el cas de la religió tradicional dels acholi del nord d'Uganda, la creença en un Déu creador no devia estar gaire ben definida quan els mateixos missioners --tant catòlics com anglicans-- no van tenir gaire fàcil trobar un nom adequat en llengua local per referir-se al Déu que predicaven.

Al final, a l'Àfrica com en qualsevol lloc del món on va ressonar per primera vegada el missatge de l'Evangeli, presentar un Déu que es fa home en Jesús de Nazaret i que és condemnat, mor i ressuscita, és un fet novedós que canvia la manera de veure el món i de relacionar-se entre els éssers humans. En alguns aspectes de la vida, les cultures africanes mostren una proximitat natural més gran a l'evangeli, i en altres segurament menys. En qualsevol cas, quan la gent que menja una vegada al dia, té dues camises gastades i, sovint, ha d'abandonar les seves cases per una guerra, es troben amb un Déu que pateix com ells i que els promet estar al seu costat, aquesta relació es manifesta en molts aspectes de la seva vida quotidiana que en les societats occidentals estan cada vegada més tenyides de laïcitat.

Per això, en tants llocs de l'Àfrica gairebé mai es comença una reunió del tipus que sigui sense una oració, ja sigui cristiana o musulmana, i la gent resa abans i després de qualsevol àpat, quan van al camp, quan comencen un viatge, un negoci i fins i tot un partit de futbol. I als nens se'ls dóna un nom africà que significa "Déu m'ha alliberat", "Déu és generós", "Déu em dóna la vida" i un llarg etcètera (quina pena que em feia cada vegada que em demanaven que bategés un Kevin Costner, un Bill Clinton o una Shakira). I per aquest mateix sentit religiós, moltes famílies africanes cristianes acaben el dia resant el rosari al voltant del foc al seu poblat i molts homes i dones a l'Àfrica llueixen rosaris, creus i medalles sense cap complex.

És possible que en algun cas hi hagi una mica de superficialitat en tot això, però quan veus gent molt pobra per als quals la fe cristiana significa respectar la dona, sacrificar-se pels seus veïns, perdonar els que els han fet mal i viure serenament enmig dels seus patiments sense desesperar-se, t'adones que la religiositat en la vida quotidiana és una riquesa que per als més pobres és un patrimoni que els sosté diàriament i de la qual tenim tant per aprendre.

La vida quotidiana dels pobres: la tradició familiar

jcrodriguez@elperiodico.com — Thu, 24 Apr 2008 16:18:00 GMT

"Si no tens vaques ni germana i et vols casar allista't a l'Exèrcit". Així comença una cançó acholi del nord d'Uganda sobre un tema prou curiós i a la vegada quotidià: en una cultura en què l'home ha de pagar un dot (que fins fa molt poc es feia amb caps de bestiar a la família de la nòvia, el que compta amb pocs recursos té escasses perspectives de poder-se casar. Tret que la seva germana es casi primer. En aquest cas usarà el dot que ha estat pagat al seu clan per ella. I si no... doncs a buscar una feina que et doni els diners suficients en el menor temps possible i, entre tants llocs a on anar, cap com l'Exèrcit, on, si no aconsegueixes diners amb la teva soldada, els pots aconseguir per altres mitjans menys convencionals.

@MORE@

Això del dot en el matrimoni podria interpretar-se des dels nostres paràmetres culturals europeus com un "comprar la dona", i la veritat és que hi ha ocasions en què per desgràcia les coses acaben funcionant d'aquesta manera. També hi ha diferències d'una cultura a una altra. Al sud d'Uganda, per exemple, l'home que s'ha de casar paga molt poc als seus sogres, mentre que al nord, el pagament pot resultar exorbitant, fins al punt que es triga moltíssims anys a completar-lo.

Originàriament tenia una explicació que no seria gens negativa, una cosa així com uns regals que l'home fa als pares de la noia en agraïment per haver-la educat. Un antropòleg ens explicaria també que, al tractar-se de cultures patriarcals, el matrimoni fa que la dona se'n vagi del seu clan d'origen per integrar-se en el clan del seu marit i, en aquest cas, el dot "compensa" o "equilibra" aquesta pèrdua, ja que el pagament servirà perquè al seu torn un altre home del clan de la dona es pugui casar.

Des d'aquest punt de vista, el pagament del dot ha fet que durant molts segles la gent veiés el matrimoni com una cosa seriosa, i per això calia esforçar-se. A més, passar per aquesta tradició donava molta estabilitat a la vida de la parella, que se sentia vinculada tota la vida. Avui dia, amb la pèrdua de la cria de bestiar a conseqüència de la guerra i al passar a una economia en què s'usen els diners, en moltes ocasions el pagament del dot s'ha convertit en un negoci en què es demanen quantitats exorbitants.

Això té com a conseqüència que s'acaba usant la dona com a moneda de canvi i que, al convertir-se el matrimoni en una cosa inabastable, molts joves simplement se'n a viure junts sense cap vincle, i això a la llarga acaba creant una situació en què les unions lliures es fan i es desfan al capritx dels dos joves, que a més marxaran a viure lluny de la seva família d'origen, que podria ajudar-los en moments de crisi. Moltes noies acaben sent mares solteres tota la seva vida, cosa que les fa viure en situació vulnerable.

Com passa amb tants aspectes de la tradició africana, la família també es va desdibuixant. La imatge dels pares i els fills asseguts al voltant del foc al caure la tarda al seu poblat ja va sent menys habitual, sobretot des que la gent del nord d'Uganda va començar a viure en camps de desplaçats, on s'ha soscavat la seva cultura i la seva vida familiar. Desproveïts de les seves terres per la guerra, per desastres naturals o per la cobdícia d'uns quants, la família es divideix perquè el marit ha d'anar a la capital, molt lluny, a buscar feina --potser de vigilant nocturn o de descarregador de camions-- i veurà la seva dona i els seus fills, que s'han quedat al poble d'origen, poques vegades a l'any.

És una pena, perquè quan a les persones els falta el més necessari per viure troben en la família la força que els fa ser més humans. I és que veient com les persones estan en el límit de la supervivència als llocs més pobres del món, cada vegada em convenço més que a la família no se l'ataca tant amb lleis, com a vegades sento dir des d'Espanya, sinó fent que la gent sigui pobra fins a posar-la en situacions límit.

La vida quotidiana dels pobres: com de barata que és la vida

jcrodriguez@elperiodico.com — Mon, 21 Apr 2008 14:51:00 GMT

Dos esdeveniments tràgics ocorreguts el 15 d'abril passat m'han fet reflexionar una vegada més com de barata que és la vida a l'Àfrica. Aquell dia s'estavellava un avió a Goma, a l'est de la República Democràtica del Congo, i va causar 40 morts. Aquella mateixa nit, 20 nenes (d'entre quatre i nou anys) morien abrasades en un incendi al seu dormitori en una escola d'Uganda, la Budo Junior School. La vida humana, el valor suprem, i tradicionalment envoltada d'un enorme respecte en les cultures africanes, és molt barata avui a l'Àfrica, i sobretot entre els més pobres.

@MORE@

I no estem parlant de guerres, fam o epidèmies, que també existeixen. El més trist del cas és que aquestes són morts per accidents que es podien haver evitat si les persones que tenen responsabilitat sobre temes com polítiques d'aviació o la gestió d'internats en escoles realitzessin el seu paper pensant en les persones la seguretat de les quals depèn de les seves decisions.

Tot i que encara hi ha moltes qüestions per aclarir, sembla que quan es va declarar l'incendi a l'escola d'Uganda les nenes no van poder sortir del dormitori perquè estava tancat amb un cadenat per fora, un disbarat massa repetit. Des del 2003 hi ha hagut 33 incendis en escoles en aquest país africà, i en molts d'ells ha passat sempre el mateix: la persona que té al seu càrrec l'internat se'n va amb la clau i no està en el seu lloc quan hi ha el sinistre. Després passa el de sempre: s'informa que s'ha format una comissió per investigar els fets, l'assumpte cau en l'oblit, i pocs mesos després passa un fet semblant. I quan no és un incendi, és un edifici que s'ensorra perquè la construcció és un nyap, o és un accident de trànsit. Uganda té el trist rècord de ser el segon país africà (el primer és Etiòpia) amb més morts en accidents de trànsit a l'any: uns 2.000.

Accidents d'avió com el de Goma el mateix dia són, per desgràcia, fart habituals a la República Democràtica del Congo. Només l'any passat, hi va haver en aquest país 33 sinistres aeris mortals. Malgrat que l'Àfrica té amb prou feines un 3% del trànsit aeri mundial, un de cada cinc accidents d'aquest tipus tenen lloc en un país africà, i d'ells la meitat passen al Congo. En aquest país, tan gran com tot Europa occidental, la falta de carreteres fa que sovint l'avió sigui l'únic mitjà de transport que es pot utilitzar per traslladar-se d'un lloc a un altre del país.

De les seves 20 companyies aèries totes, menys una, estan prohibides en l'espai aeri de la Unió Europea. Les seves flotes estan formades sobretot per vellíssims aparells de càrrega Antonov venuts per l'antiga Unió Soviètica. En el cas de l'accident del dia 15 passat, primer va fallar un motor quan s'enlairava i quan el pilot va intentar frenar es va rebentar una roda i van acabar estavellant-se contra un barri ple de vivendes i de botigues. En un viatge que vaig fer a Goma el novembre del 2006 --amb escales a Beni, Butembo i Bunia-- no se m'oblidarà mai com saludava el nostre pilot els seus col·legues als aeroports on paràvem: "!Esteu portant els vostres passatgers a la mort!"

Amb sorna o no, aquesta frase té bastant de veritat. L'estampa habitual és la següent: als passatgers se'ls puja a un avió de càrrega ple fins a dalt de sacs i caixes, se'ls acomoda en una cadira de plàstic sense subjecció ni cinturons de seguretat i la gent realitza el trajecte a les fosques, sense aire condicionat, i resant el que saben. Quan per fi aterren esclaten tots en aplaudiments al pilot, com si volguessin expressar-los el seu agraïment per haver-los "perdonat la vida".

No és que a l'Àfrica no hi hagi pilots amb preparació adequada. N'hi ha i molts, però el problema sol ser que sovint estan sota una enorme pressió per part dels gerents de les seves companyies aèries, els quals semblen estar més interessats en els diners que en la vida de les persones. Molts governs apliquen pocs controls de seguretat sobre aquestes companyies, segurament perquè moltes estan en mans de ministres o dels seus familiars.

I que consti que avui no parlo dels més pobres de l'Àfrica, els quals ni poden viatjar en avió ni enviar els seus fills a estudiar en un internat. Però què volen que els digui, que en 20 anys que he passat en aquest continent no m'acostumo ni em resigno a acceptar la vida humana costi tan barata.

La vida quotidiana dels pobres: com aconseguir unes monedes

jcrodriguez@elperiodico.com — Wed, 16 Apr 2008 10:27:00 GMT

Ho he vist centenars, potser milers, de vegades en 20 anys de feina a Uganda, sobretot al nord del país: homes, dones i nens recorrent cases buscant feina. No estic parlant de gent que busca un contracte laboral --luxe inabastable per a la majoria--, sinó de persones que es conformen que els permetin fer alguna cosa unes hores per poder-se guanyar així algunes monedes i menjar alguna cosa abans d'anar-se'n a dormir.

@MORE@

Aquest és un dels nous fenòmens que acompanya un canvi de què les Nacions Unides ens acaba d'informar: per primera vegada en la història de la humanitat la població urbana supera la rural. Encara que Àfrica també participa d'aquesta urbanització ferotge i accelerada, segueix sent el continent on la majoria dels seus habitants continuen vivint al camp. Fins no fa gaires anys n'hi havia prou que una família tingués uns camps de cultiu perquè, si plovia mitjanament bé, almenys la gent no visqués en la misèria, encara que fos pobra. Però quan un arriba a la ciutat les coses canvien. Són molt pocs els que aconsegueixen una feina fixa. La resta ha de sobreviure buscant feines ocasionals, el que es coneix a Uganda amb el nom de leya-leya.

Però ni tan sols la majoria dels que aconsegueixen una feina estable tenen assegurat un aliment suficient. Fa tres anys, Càritas Uganda va publicar un competent estudi sobre la qualitat de vida a la capital, Kampala. Segons aquest informe, una família "normal" formada per marit, dona i quatre fills necessitava al mes 700.000 xílings (250 euros) per cobrir despeses essencials d'alimentació (incloent-hi el carbó vegetal o el querosè utilitzats per cuinar), transport, electricitat i escola. No hi entraven partides com el vestit, el tractament mèdic, ni cap mena de despesa "extraordinària".

Doncs bé, els salaris d'un mestre, d'un policia o d'un guàrdia de seguretat no arribaven ni a la tercera part d'aquesta quantitat. L'estudi de Càritas detallava a més com se les arreglava la gent per arribar a final de mes: la majoria dels habitants de Kampala, així com d'altres ciutats, no tenen més remei que buscar fonts addicionals d'ingressos, que poden anar des de dedicar-se al comerç informal (generalment un petit quiosc regentat en horaris nocturns) fins a una tirallonga de treballs ocasionals (leya-leya), o fins i tot en casos no tan extrems buscar diners oferint favors sexuals o demanant suborns...

No n'hi ha prou de dir que Àfrica té pocs diners, entre altres coses perquè sabem que és rica en recursos naturals. Una gran part d'aquest esfondrament humà s'evitaria si els governs africans posessin en marxa polítiques socials i econòmiques que afavorissin els que tenen menys. Recordo, per exemple, com l'any passat el Govern ugandès va rebutjar la proposta d'una llei sobre el salari mínim donant com a raó que podria "espantar" els inversors estrangers. Això no deixa de ser una confessió en veu alta d'un fet immoral: que s'intenta atraure el capital de fora amb l'atractiu que poden explotar éssers humans com els vingui de gust i, d'aquesta manera, treure'n el màxim profit econòmic.

A Kampala, com en molts altres llocs del món, milers d'éssers humans comencen cada dia aixecant-se quan encara és de nit i caminant durant moltes hores pidolant una ocupació d'unes hores en qualsevol jardí, restaurant, hotel, mercat o lloc on se'ls permeti guanyar-se unes monedes escombrant, traginant aigua, rentant roba, pelant patates o descarregant sacs. Quan es posin malalts no tindran diners per pagar-se un tractament mèdic. Per molts això es convertirà en la seva rutina diària durant molts anys, i els introduirà en un cicle de pobresa del qual serà molt difícil sortir.

La vida quotidiana dels pobres: l'alimentació

jcrodriguez@elperiodico.com — Wed, 09 Apr 2008 14:06:00 GMT

Quan vaig arribar per primera vegada al nord d'Uganda, a finals del 1984, la gent era pobra però vivia amb una certa dignitat. Una família normal podia tenir de 15 a 20 hectàrees de terreny, més alguns caps de bestiar, i vivia --aixada en mà-- del que donava la terra. Avui, les coses han canviat molt pel que fa a l'alimentació, i no totes per bé.

Fa pocs dies les Nacions Unides ens informava que per primera vegada en la història el nombre de persones que viuen a les ciutats supera la població rural mundial. Uganda, amb un 80% dels seus 30 milions d'habitants vivint encara al camp, no és dels països més afectats per aquesta urbanització accelerada. Això vol dir que la major part d'aquestes persones produeixen els seus propis aliments. I si la gent depèn de les seves terres de cultiu, en un país d'extensió gairebé com Anglaterra on la població s'ha doblat els deu últims anys fins a arribar als 30 milions d'habitants actuals, cada vegada hi ha menys terra disponible. Això ha fet que les empreses transnacionals que comercien amb llavors transgèniques i fertilitzants, que prometen una producció més gran, faci anys que fan el seu agost. Com és ben sabut, aquestes llavors produeixen collites de les quals no es podran apartar alguns grans per plantar en la següent temporada, de manera que cada vegada que cal plantar no hi ha més remei que tornar a comprar les mateixes llavors.

@MORE@

Fa una mica més de 20 anys em cridava també l'atenció la regularitat de les activitats agrícoles. La gent se sabia de memòria les dates per començar a desbrossar els camps abans de les primeres pluges, que començaven sense demora a finals de febrer i es desenvolupaven al ritme de les fases lunars, les diferents dates per plantar mill, blat de moro, cacauets, sèsam, sorgo, mongetes i pèsols, per netejar les males herbes, per començar la primera recol·lecció al juny i preparar els terrenys per a les següents pluges a mitjans de juliol.

Collites com el sèsam i el sorgo requerien un període de diverses setmanes de sol per madurar adequadament. Quan tot sortia a la perfecció, ningú passava gana, i excepte per malalties com la malària o altres de transmissió per aigües no potables, la gent en general gaudia de molt bona salut.

Però van arribar fenòmens nous com 'el Nen' o l'escalfament global i als pagesos africans --que no disposen de luxes inabastables com tractors, subsidis governamentals o irrigació per canals-- els va caure el món a sobre. De què serveix anar cada dia al camp abans de l'alba i esforçar-se per plantar cinc acres de blat de moro a cop d'aixada manual amb un sol de justícia si al final ve una sequera que et crema tot el que has plantat. O estàs a punt de recollir el sorgo i et cau a sobre una tromba d'aigua que et malmet tants mesos d'esforços i et podreix el gra. Així ha passat a 17 països africans durant la segona meitat del 2007, i ha fet que molts milions de persones no tinguin ara res per menjar.

Si a això hi afegim que arriba una guerra i has d'abandonar casa teva a corre-cuita per anar a malviure a un camp de desplaçats, el desastre ja és total. Un dels fenòmens més tristos que es donen a molts països africans és el de milions de pagesos que viuen de les ajudes del Programa Alimentari Mundial (PAM) de Nacions Unides, simplement perquè no poden caminar els pocs quilòmetres que els separen de les seves terres fèrtils. Fer-ho els exposaria a caure a les mans de grups armats que sembren la inseguretat a les seves zones. A més, els mateixos soldats o guerrillers els han arrabassat el bestiar, i els han deixat sense cap riquesa a les seves mans. Per a un pagès que està orgullós d'alimentar durant anys i anys la seva família amb la suor del seu front, haver de fer cua cada dos o tres mesos per rebre uns quilos de farina de blat de moro i mongetes i una llauna d'oli per cuinar és una humiliació que el fa ensorrar-se. Això si pot rebre aquesta ajuda, perquè aquest any sense anar més lluny la crisi econòmica mundial ha fet pujar els preus dels aliments de tal manera que el PAM no podrà garantir l'ajuda alimentària als molts milions de persones que depenen d'aquest organisme per sobreviure.

Els que marxen del camp a la ciutat i que ben sovint acaben malvivint en algun raval miserable, es queden sense horta per cultivar i no tenen més remei que comprar els aliments, els quals s'encareixen a l'arribar als mercats urbans. Dependents d'alguna feina ocasional i mal pagada o vivint en la desocupació, aquestes persones no tenen més remei que acabar menjant una vegada al dia.

Menjar, sobretot en companyia, és un acte que ens manté la vida i ens alegra l'existència. Però per als pobres, que són la majoria dels habitants de la terra, posar-se l'aliment a la boca és una difícil lluita diària. Això per no parlar de la gran dificultat avui en moltes parts del món per aconseguir llenya, carbó i gas per cuinar. Sent així les coses un acaba menjant sempre el mateix, un grapat de farina cuita amb mongetes bullides, o un tros de mandioca amb algunes verdures, o una mica d'arròs sense res per acompanyar. Sent així les coses, i davant una gran carència de proteïnes i vitamines, no és d'estranyar que qui segueix una dieta tan pobra es quedi sense defenses davant qualsevol malaltia oportunista.

La vida quotidiana dels pobres: el transport

jcrodriguez@elperiodico.com — Tue, 08 Apr 2008 14:30:00 GMT

Per a qui viu enmig del bosc o a la muntanya, en zones rurals aïllades, desplaçar-se, almenys fins a la carretera principal, només és possible a peu o en bicicleta. Caminar cinc o sis quilòmetres per anar a l'escola és la cosa més normal del món per a un nen. Carregar vint litres d'aigua al cap des d'un pou d'aigua tèrbola situat a una o dues hores de camí és el pa de cada dia per a molts milions de dones. I el marit s'armarà de paciència per empènyer un sac de 60 quilos de blat de moro o de mandioca col·locat a la part del darrere de la soferta bicicleta i portar-lo al mercat a algunes desenes de quilòmetres per, amb una mica de sort, portar a casa l'endemà l'equivalent a uns 10 euros.

@MORE@

Caminar pel bosc o la sabana quan vas a visitar un amic o a participar en una funció social com un ritual tradicional, la majoria de vegades un ritu funerari, és una de les poques alegries de les quals poden disfrutar aquells per a qui la vida és monòtona, repetitiva i dura. La natura a l'Àfrica captiva i el paisatge que contemplem durant la marxa compensa amb escreix el cansament i la calor. El pitjor és quan s'ha de creuar algun riu o terreny pantanós i davant l'absència d'un pont no hi ha més remei que travessar-lo mullant-se fins on arribi el nivell de les aigües, que no pas rarament estan infectades i poden produir filàries pel simple contacte amb la pell.

En una carretera principal la cosa canvia, però no sempre per bé. La majoria de la gent a l'Àfrica rural sol viure en zones on amb prou feines hi ha transport públic, i quan n'hi ha sol consistir en furgonetes atrotinades o ranquejants autobusos que sovint estan en mans d'homes que condueixen a tota velocitat i amb pocs miraments per a la comoditat i la seguretat dels soferts passatgers. La imatge d'un petit camió carregat fins a dalt de sacs, animals i persones apinyades i assegudes com poden és una de les estampes amb què un es troba més sovint a l'Àfrica rural. Si s'hi afegeix que les carreteres acostumen a ser una successió interminable de sots, terrenys pedregosos i fangars on ens podem quedar encallats en qualsevol moment o es pot punxar una roda (sense que el conductor en porti cap de recanvi) i que per la mateixa carretera d'asfalt desgastat o de terra es mouen alhora cotxes, camions enormes, ciclistes, vianants i animals, cal concloure que viatjar té molt poc de relaxant i molt de sacrificat. Dels 14 països africans que conec, l'únic on he vist la gent viatjar amb un transport públic en condicions dignes i segures és Ruanda, ja que les carreteres estan entre les millors de l'Àfrica.

Els joves viatgen carregant un bagul metàl·lic i un matalàs enrotllat per anar a l'escola internat. Les dones i els homes es desplacen a la ciutat més pròxima per anar a comprar i vendre al mercat, o per anar a algun hospital on no sempre trobaran les medecines necessàries per al seu tractament. O, simplement, un es trasllada per visitar parents o amics, potser malalts i amb problemes la majoria de vegades, o en alguna rara ocasió per a esdeveniments feliços, com un casament, tot i que d'aquests moments n'hi ha menys, molts menys.

Viatjar és arriscat i no rarament un es juga la vida als ravals de la pobresa. Quan no hi ha uns guerrillers que disparen als vehicles en emboscades sagnants, la mateixa carretera i el cotxe --tots dos en pèssim estat-- s'encarreguen de trair-te amb un accident. En un país com Uganda, hi ha més de 2.500 morts a l'any per accidents de trànsit, una xifra altíssima per a un país de tot just 30 milions d'habitants. Al final s'ha de dir, amb l'expressió de Gustavo Gutiérrez, que els pobres són "els que moren abans d'hora", també per les condicions tan precàries en què viatgen.

La vida quotidiana dels pobres: la vivenda

jcrodriguez@elperiodico.com — Mon, 07 Apr 2008 09:39:00 GMT

A l'entrada no hi ha tanca, ni portal, ni inscripció que mostri l'adreça perquè la casa on entrem no està ubicada en cap carrer, plaça, ni avinguda. La vivenda va ser construïda fa potser dos o tres anys amb un entramat de canyís o pals farcits de fang assecat al sol, o en el millor dels casos de toves treballosament modelades a base de força de peus i cuits en un forn després d'apilar-los amb cura. Unes branques dotades d'elasticitat i subjectes a terra per pals coronen l'última fila de totxos. D'aquesta, surten cap a la volta uns joncs de bambú que serveixen de suport a l'entramat on es col·locaran els feixos d'herba portats normalment per les dones durant l'estació seca i que fan de sostre.

@MORE@

Per entrar-hi cal ajupir-se. És possible que la porta estigui feta de planxes de llautó que abans van tenir oli de gira-sol amb vitamines "regal del poble dels Estats Units d'Amèrica", amb les sigles d'USAID. A dins, la semifosca estança ens acull amb una sensació fresca que s'agraeix en un lloc on el termòmetre no acostuma a baixar dels 30 graus i rarament passa dels 40º.

El sòl és de terra batuda, i per als que es poden permetre el luxe d'aconseguir una mica de fem de vaca l'hauran estès barrejat amb fang argilós per fer un paviment que es renova cada pocs mesos. El nostre amfitrió ens convida a seure en una cadira de fusta, potser un tamboret en forma de bolet esculpit amb una aixada curta.

Fins fa pocs anys, quan els missioners ensenyaven "el setè, no robaràs" i els seus seguidors pensaven "això ja ho sabem", la gent al Nord d'Uganda no usava portes, cadenats, ni tanques, sinó només una espècie d'estora dura feta de canyes anomenada kika, que simplement es posava a l'entrada durant la nit per impedir l'entrada d'animals. Això ens indica que en la cultura tradicional la gent tenia un enorme respecte per la propietat aliena i a ningú li passaria pel cap entrar a robar res quan els propietaris treballaven les seves hortes familiars o havien anat al mercat o a portar aigua o llenya.

Tampoc els graners situats al costat de la cabanya tenen cap mena de seguretat. L'enorme recipient on s'emmagatzema el mill, el sorgo o els cacauets està cobert per una estructura de pals i palla que s'aixeca sense dificultat amb un pal a manera de forquilla anomenat layibi. Només la dona de la casa el podia usar i, en cas d'una baralla entre germans, el pare recorreria immediatament al layibi i el posaria enmig dels dos litigants perquè aquests deixessin de pegar-se immediatament. La clau de l'aliment que sustenta la vida és també signe que tan necessàries són la pau i el diàleg com el menjar.

Dins de la cabanya, hi ha un jaç que temps enrere era una pell de vaca i des que va començar la guerra fa 22 anys i els homes armats es van encarregar que desaparegués el bestiar ha deixat pas a una estoreta de palla o, per als que tenen més sort, un matalàs fet amb un parell de sacs de plàstic plens de cotó o herba seca. Qui té un vell somier on posar-lo té molta sort. Potser hi ha una manta a sobre. I qui pot, separa el llit de la resta de l'estança de tot just 12 metres quadrats per una cortineta de tela gastada subjecta als dos costats del mur per una corda. Del sostre de joncs pengen unes petites xarxes de corda que inclouen atuells d'argila o carbasses usades com a recipients. En algun racó hi haurà càntirs de fang cuit amb aigua fresca a dins.

No hi ha gaire més a dins, potser un o dos sacs de menjar, més mig buits que mig plens. I algun altre cop un tros de sabó de color anyil sense perfum, que serveix per rentar la roba i el cos. Qui ha aconseguit alguns diners durant l'última collita o amb alguna petita feina s'ha comprat una ràdio a piles o una bicicleta que serveix per viatjar, per transportar carbó vegetal al mercat, o per portar la dona o el nen al dispensari més proper (uns quants quilòmetres) en cas de malaltia. És possible que sobre el mur fresc de tova o fang, dins de la vivenda, llueixi alguna foto descolorida de tota la família o alguns parents en algun dia de festa, o un calendari de fa pocs anys, o una imatge religiosa al costat d'un atrotinat pòster d'algun equip de la lliga anglesa o de Britney Spears si l'ocupant de la cabanya és algun jovenet en edat de merèixer.

Si ens quedem allà més d'un dia, al vespre ens cridaran per assenyalar-nos una cabana sense sostre pavimentada per pedres, on ens oferiran que ens banyem amb l'aigua tèbia d'una palangana de plàstic. I després seurem amb la família al voltant del foc a xerrar i a explicar històries si aquella nit no hi ha por de problemes d'inseguretat, perquè a l'Àfrica la casa serveix més que res per dormir i la vida la resta del dia es fa a l'aire lliure, potser com a signe que la pobresa de l'estança on somiem de nit no pot competir amb el bosc, la sabana, el riu i la muntanya que --amb la finalitat que hi hagi pau-- constitueixen la vivenda de gran luxe dels pobres la resta del dia, almenys mentre ningú els arrabassi el seu dret a disfrutar de la creació.

Musulmans i cristians: diferents vares de mesurar

jcrodriguez@elperiodico.com — Fri, 28 Mar 2008 11:20:00 GMT

El baptisme del conegut periodista d'origen àrab Magdi Allam, oficiat pel papa Benet XVI diumenge de Pasqua a Roma, ha donat lloc a tota classe de comentaris i reaccions. No han faltat fins i tot els que han criticat el Papa per haver vessat l'aigua baptismal al cap del musulmà convers, com si es tractés d'un gest contra la tolerància religiosa. El que més m'ha sorprès és el gairebé total silenci en la premsa occidental d'un altre fet que es va produir pocs dies abans quan el líder libi Gaddafi va fer unes sorprenents declaracions sobre el cristianisme a la capital d'Uganda.

@MORE@

Gaddafi, a qui els libis consideren el seu president des que el chupa-chups valia una pesseta, va visitar Kampala per inaugurar una mesquita que naturalment porta el seu nom. Està considerada la segona més gran de tot Àfrica, ha estat generosament finançada pel Govern libi i la seva construcció va començar fa més de 30 anys durant el règim d'Idi Amin.

Durant l'acte, celebrat el 19 de març i al qual van assistir cinc caps d'Estat africans, el generós patrocinador va dir que la Bíblia és una "falsificació" i que un dels seus principals errors és que no diu res sobre el profeta Mahoma, paraules aquestes bastant difícils d'entendre ja que com és de domini comú quan es va acabar d'escriure l'últim llibre del Nou Testament encara faltaven diversos segles perquè naixés el fundador de l'islam.

En un país com Uganda, on les relacions entre cristians i musulmans es viuen sense grans tensions ni problemes, aquestes declaracions van causar una gran controvèrsia. L'arquebisbe de Kampala, monsenyor Cyprian Lwanga, va invitar els cristians durant la seva homilia del dia de Pasqua que, seguint l'exemple de Jesús, perdonessin Gaddafi per les seves declaracions perquè "tampoc ell sap el que fa". Altres líders religiosos catòlics i protestants, com era d'esperar, també van protestar pels disbarats del dictador libi, però sempre en un to conciliador i sense caure en l'agressivitat ni l'insult. El president ugandès, Yoweri Museveni, molt llest, es va limitar a dir que les declaracions de Gaddafi eren "les seves opinions a títol personal" i que com a tal no mereixien una resposta oficial del Govern. Casualitats de la vida, durant el seu discurs Gaddafi va aconsellar Museveni que no deixés mai el poder, ja que segons ell "els verdaders revolucionaris no es retiren mai". Qui sap si en agraïment a aquest compliment, el president ugandès --que ja fa 22 anys que està al poder i va camí de estar-hi molts més-- va decidir no contrariar el seu il·lustre hoste que a més tants diners injecta en l'economia del seu país.

I ara intento imaginar-me una situació similar, però a la inversa. Imaginin-se una personalitat cristiana de certa rellevància, com un president, o un cardenal, o el mateix Papa, anant a inaugurar una catedral en un país on convisquin cristians i musulmans, i declarant durant l'acte públic que l'Alcorà és una falsificació o qualsevol altra barbaritat semblant. Estic segur que durant moltes setmanes o mesos les reaccions que sentiríem ressonarien fortament als mitjans de comunicació de tot el món, s'acusaria l'Església de ser intolerant i d'impedir el diàleg religiós, s'exigiria des de tots els racons una rectificació immediata, etcètera, etcètera. I, és clar, l'atrevit que hagués tingut la gosadia de fer aquesta declaració veuria perillar seriosament la seva vida com, per cert, li passa al citat periodista Magdi Allam, que des fa uns quants anys s'ha de moure amb escortes per haver criticat l'integrisme islàmic.

Ningú posa en dubte que el diàleg interreligiós és un dels pilars fonamentals per a una convivència pacífica entre persones de diferents orígens, cultures i confessions religioses. El respecte mutu a les creences d'altres persones és un valor en què mai es treballarà prou, sobretot en un món com el nostre en què l'element religiós desenvolupa un paper molt important en molts dels conflictes que tenen lloc en l'actualitat. Però crec que hauríem ser una mica més justos i aplicar a tots la mateixa vara de mesurar sense cap classe de complexos. Avui dia, l'Església fomenta el diàleg entre religions, respecta els que segueixen altres creences i sol anar molt amb compte per no ofendre ningú, i quan algú se sent vilipendiat --com va passar amb el cas del famós discurs del Papa a la Universitat de Ratisbona-- es fa un esforç per aclarir les coses i fins i tot rectificar amb humilitat. Temo molt que des del món musulmà no sol passar sempre el mateix, i és una pena perquè hi hagi diàleg hi ha d'haver esforç per les dues parts. Als fets em refereixo. La ficada de pota de Gaddafi la setmana passada a Kampala n'és una prova més.