Avui voldria recomanar-vos un excel·lent llibre que acaba de ser publicat en castellà. Tot i que en si mateix no és de tema africà, el 95% del que el seu autor hi escriu és sobre aquest sofert continent. Es tracta del club de la miseria, de l'economista britànic Paul Collier, professor d'Oxford i antic oficial del Banc Mundial. El seu plantejament de base no podia ser més encertat: cal distingir entre "països en vies de desenvolupament" i aquells que estan estancats i no creixen. Els primers --com l'Índia, el Brasil, la Xina i altres antics integrants del "Tercer món"-- estan aixecant el cap i els seus habitants tenen la convicció que els seus fills viuran millor que ells (com passava a Europa fa 50 anys). Però queda un grup de 57 països, gairebé tots ells a l'Àfrica, que formen part d'aquest peculiar "club de la misèria" en què estan integrats mil milions d'éssers humans.

Llegir més

Avui porto a col·lació dos temes, que aparentment no tenen gaire a veure entre si i que tenen lloc en dos llocs absolutament diferents i distants a l'Àfrica. El primer és aquest: si van vostès a la República del Níger (el país més pobre del món si no m'equivoco) hi trobaran abundants cebes de força bona qualitat procedents d'Holanda a gairebé qualsevol mercat o botiga del país, i a preu més barat que les cebes que produeix qualsevol agricultor nigerià, que ja li deu  costar les seves bones suors en una terra tan terriblement seca. Imaginin-se vostès les conseqüències per als productors locals que intenten vendre les seves hortalisses al mercat local.

Llegir més

"Déu sap que aquest món està ple de desgràcies", "Jesús va carregar amb la creu en un món de misèria". Així comencen dos himnes religiosos en llengua acholi, del nord d'Uganda. N'hi ha molts més de semblants. Cada vegada que els he sentit cantar no he pogut evitar un estremiment difícil de descriure, potser perquè durant 20 anys he vist molt de prop com de trista pot ser la vida per a qui cada jornada està teixida d'un entramat de carències i frustracions i es torna a Déu per trobar respostes o almenys un xic de consol.

Llegir més

"Si no tens vaques ni germana i et vols casar allista't a l'Exèrcit". Així comença una cançó acholi del nord d'Uganda sobre un tema prou curiós i a la vegada quotidià: en una cultura en què l'home ha de pagar un dot (que fins fa molt poc es feia amb caps de bestiar a la família de la nòvia, el que compta amb pocs recursos té escasses perspectives de poder-se casar. Tret que la seva germana es casi primer. En aquest cas usarà el dot que ha estat pagat al seu clan per ella. I si no... doncs a buscar una feina que et doni els diners suficients en el menor temps possible i, entre tants llocs a on anar, cap com l'Exèrcit, on, si no aconsegueixes diners amb la teva soldada, els pots aconseguir per altres mitjans menys convencionals.

Llegir més

Dos esdeveniments tràgics ocorreguts el 15 d'abril passat m'han fet reflexionar una vegada més com de barata que és la vida a l'Àfrica. Aquell dia s'estavellava un avió a Goma, a l'est de la República Democràtica del Congo, i va causar 40 morts. Aquella mateixa nit, 20 nenes (d'entre quatre i nou anys) morien abrasades en un incendi al seu dormitori en una escola d'Uganda, la Budo Junior School. La vida humana, el valor suprem, i tradicionalment envoltada d'un enorme respecte en les cultures africanes, és molt barata avui a l'Àfrica, i sobretot entre els més pobres.

Llegir més

Ho he vist centenars, potser milers, de vegades en 20 anys de feina a Uganda, sobretot al nord del país: homes, dones i nens recorrent cases buscant feina. No estic parlant de gent que busca un contracte laboral --luxe inabastable per a la majoria--, sinó de persones que es conformen que els permetin fer alguna cosa unes hores per poder-se guanyar així algunes monedes i menjar alguna cosa abans d'anar-se'n a dormir.

Llegir més

Quan vaig arribar per primera vegada al nord d'Uganda, a finals del 1984, la gent era pobra però vivia amb una certa dignitat. Una família normal podia tenir de 15 a 20 hectàrees de terreny, més alguns caps de bestiar, i vivia --aixada en mà-- del que donava la terra. Avui, les coses han canviat molt pel que fa a l'alimentació, i no totes per bé.

Fa pocs dies les Nacions Unides ens informava que per primera vegada en la història el nombre de persones que viuen a les ciutats supera la població rural mundial. Uganda, amb un 80% dels seus 30 milions d'habitants vivint encara al camp, no és dels països més afectats per aquesta urbanització accelerada. Això vol dir que la major part d'aquestes persones produeixen els seus propis aliments. I si la gent depèn de les seves terres de cultiu, en un país d'extensió gairebé com Anglaterra on la població s'ha doblat els deu últims anys fins a arribar als 30 milions d'habitants actuals, cada vegada hi ha menys terra disponible. Això ha fet que les empreses transnacionals que comercien amb llavors transgèniques i fertilitzants, que prometen una producció més gran, faci anys que fan el seu agost. Com és ben sabut, aquestes llavors produeixen collites de les quals no es podran apartar alguns grans per plantar en la següent temporada, de manera que cada vegada que cal plantar no hi ha més remei que tornar a comprar les mateixes llavors.

Llegir més

Per a qui viu enmig del bosc o a la muntanya, en zones rurals aïllades, desplaçar-se, almenys fins a la carretera principal, només és possible a peu o en bicicleta. Caminar cinc o sis quilòmetres per anar a l'escola és la cosa més normal del món per a un nen. Carregar vint litres d'aigua al cap des d'un pou d'aigua tèrbola situat a una o dues hores de camí és el pa de cada dia per a molts milions de dones. I el marit s'armarà de paciència per empènyer un sac de 60 quilos de blat de moro o de mandioca col·locat a la part del darrere de la soferta bicicleta i portar-lo al mercat a algunes desenes de quilòmetres per, amb una mica de sort, portar a casa l'endemà l'equivalent a uns 10 euros.

Llegir més

A l'entrada no hi ha tanca, ni portal, ni inscripció que mostri l'adreça perquè la casa on entrem no està ubicada en cap carrer, plaça, ni avinguda. La vivenda va ser construïda fa potser dos o tres anys amb un entramat de canyís o pals farcits de fang assecat al sol, o en el millor dels casos de toves treballosament modelades a base de força de peus i cuits en un forn després d'apilar-los amb cura. Unes branques dotades d'elasticitat i subjectes a terra per pals coronen l'última fila de totxos. D'aquesta, surten cap a la volta uns joncs de bambú que serveixen de suport a l'entramat on es col·locaran els feixos d'herba portats normalment per les dones durant l'estació seca i que fan de sostre.

Llegir més

El baptisme del conegut periodista d'origen àrab Magdi Allam, oficiat pel papa Benet XVI diumenge  de Pasqua a Roma, ha donat lloc a tota classe de comentaris i reaccions. No han faltat fins i tot els que han criticat el Papa per haver vessat l'aigua baptismal al cap del musulmà convers, com si es tractés d'un gest contra la tolerància religiosa. El que més m'ha sorprès és el gairebé total silenci en la premsa occidental d'un altre fet que es va produir pocs dies abans quan el líder libi Gaddafi va fer unes sorprenents declaracions sobre el cristianisme a la capital d'Uganda.

Llegir més

Acabo aquesta sèrie dels països africans que he visitat per diversos motius amb el Sudan. I ho faig, és clar, amb permís del meu company de bloc, que s'ho coneix com el palmell de la mà després de treballar-hi durant molts anys, parla àrab amb fluïdesa i se les apanya en situacions de guerra. Jo ho conec molt poquet: amb prou feines un petit racó del sud del país que limita amb Uganda, retallat per un trajecte que passa per Nimule, Juba, Torit, Isoke i Ikotos.

El Sudan, lloc de rica història i de difícil coexistència entre àrabs musulmans del nord i negres cristians i animistes del sud, és moltíssim més gran i variat que aquesta miniatura que jo conec, però el poc tros que he trepitjat d'aquesta terra m'ha arribat ben endins, per diverses raons.

Llegir més

En els meus 20 anys a l'Àfrica no he vist processons, ni passos de Setmana Santa, ni confraries. No n'hi ha perquè en llocs com Uganda, el Congo, el Sudan, Ruanda, Kenya, el Txad i molts altres cada persona que camina pel raval brut d'una ciutat o pels camins pedregosos d'una aldea pobra és un Natzarè, cada refugiat és un Jesús lligat a la columna i cada víctima de les guerres és un Crist jacent. El Crist vivent condemnat pels Pilats d'aquest món, flagel·lat i carregat amb una creu, seguit de la seva santa mare, la dolorosa que porta el nen a l'esquena malalt de malària, la del cor traspassat per les mil penes d'una existència feta de treball dur, bandes armades que t'arrasen el poblat, et maten el teu sant josep i de passada t'ultratgen amb impunitat.
Llegir més

Arribar a un poble remot en cotxe, moto, bicicleta o simplement a peu, suant sota un sol sufocant, per camins on no hi ha asfalt. Ens esperen diverses persones en una petita església de totxos i sostre de palla, l'aula d'una escoleta, una cabanya o, simplement, sota l'ombra d'un frondós arbre. Ens entretenim a saludar-los sense presses, d'un en un. Si és diumenge, et fixes discretament en la roba que porten i saps que la camisa apedaçada, els pantalons amb pedaços i les sandàlies fetes de pneumàtics vells són les seves millors robes. Si tinguessin coses millors se les haurien posat per anar a l'oració. El catequista ens indica una tauleta que coixeja i un vell tamboret perquè seiem.

Llegir més

L'illa de Zanzíbar és part de la República de Tanzània des que poc després de la independència es va unir amb la part peninsular de Tanganyika. De Tanzània no en puc parlar perquè vaig volar directament a l'illa després d'una breu escala a l'aeroport de Dar Es Salaam.

Envoltada en un atractiu ambient híbrid on es barreja el món àrab, l'africà i l'asiàtic, té el perfil característic d'un lloc que ha estat creuament de cultures, Zanzíbar és un lloc digne de ser visitat i jo vaig tenir la sort de fer-ho el 2005. Va ser l'única vegada en els meus 20 anys a l'Àfrica que em vaig concedir el capritx de marxar a visitar un lloc per anar-me'n de vacances, de descans pur, platja i xiringuito. I em vaig quedar amb ganes de repetir l'experiència.

Llegir més

He perdut el compte de les vegades que he visitat Kenya. Des de la veïna Uganda, és destí gairebé obligat per anar a reunions, fer compres i trobar un lloc per descansar. La primera vegada que hi vaig anar, l'abril del 1986, Uganda era un país que acabava de sortir d'una guerra i dècades de caos i desordre. En aquella època Kenya es presentava com un paradís on es podia trobar de tot a les botigues, es vivia en pau i els serveis semblaven ser mitjanament decents. Recordo que el primer que em va cridar l'atenció al travessar la frontera és que hi havia voreres als carrers i els fanals funcionaven, cosa que no es veia llavors a Uganda. A més, hi anaven turistes en massa atrets pels seus parcs nacionals i les platges de l'Índic. El trajecte més interessant va ser un de 24 hores que vaig fer en tren de Kampala a Nairobi en un ferrocarril tristament desaparegut.

Llegir més