Infinitat de serveis indispensables per a milions de persones vulnerables a l'Àfrica funcionen gràcies a fons enviats des d'Europa o Amèrica del Nord. Aquí no estem parlant de la cooperació oficial dels governs per al desenvolupament, sinó de petites iniciatives com un dispensari, una escola, un centre social, una cooperativa d'agricultors, un grup de dones, o unes beques d'estudi... que tiren endavant oenagés locals o grups d'Església que treballen a peu d'obra i reben els seus fons d'agències humanitàries que tenen les seves oficines en països desenvolupats.

Ja fa bastants anys que en el món de la cooperació internacional s'intenta evitar la nomenclatura "donants" i "receptors", i es prefereix parlar de "socis", encara que al final és evident que uns --els que han recollit els diners-- els donen i altres --els que no en tenen-- els reben i els utilitzen per a fins caritatius.

Jo mateix, durant els 20 anys que he treballat a Uganda, puc donar fe de com, ens agradi o no, al final gairebé res que tingui a veure amb l'ajuda a la gent més necessitada pot funcionar a l'Àfrica sense ajuda financera de fora. Quan vaig treballar a l'oficina de Justícia i Pau a Gulu, depeníem dels diners que ens donaven agències de països europeus o nord-americans per poder pagar salaris al nostre personal, fer cursos als nostres comitès, ajudar a pagar beques d'estudi a nens soldat, etcètera. I a les parròquies on he treballat, només he pogut tirar endavant una escola o un dispensari tenint una cobertura financera exterior que ens ha permès fer front a despeses com comprar medicines o material escolar, pagar sous i altres despeses administratives, a les quals no podríem haver fet front amb els nostres propis mitjans.

A Europa o els Estats Units un es troba amb multitud d'agències que recullen i canalitzen donatius, i que solen preferir destinar els seus fons cap a projectes relativament senzills que tenen una data d'acabament. Per exemple, és fàcil enviar 6.000 euros per fer un pou, i al cap d'un mes de l'entrega ja tenen a l'oficina dels donants la foto del pou fet i la gent recollint l'anhelada aigua en recipients. A més, mantenir el pou allà mateix per part dels beneficiaris no té complicacions. El mateix passa quan es tracta de construir alguna cosa: s'envien els diners, i els que gestionen el projecte al país africà s'ocupen de contractar gent que n'aixequi els murs, posi les teulades i condicioni l'edifici. Una vegada finalitzat, s'envia la foto i els comptes, i projecte acabat.

Però em refereixo a una cosa més espinos. Abans deia que hi ha institucions que només poden funcionar en el seu dia a dia si tenen al darrere un suport financer, que generalment ve de fora. Una oenagé local, per exemple, a l'Àfrica, munta una escola per a nens molt pobres els pares dels quals (si és que en tenen) poden pagar molt poc. És evident que per pagar salaris als mestres, comprar material escolar, mantenir l'edifici, i potser donar un àpat al dia als xavals, fan falta diners. I el mateix passa si funciona un dispensari en què s'han de comprar medicaments i pagar als infermers, diners que per desgràcia no poden venir ni de subvencions del Govern africà (generalment inexistents) ni per descomptat de la butxaca dels mísers usuaris. Si un dia falta aquest suport financer de fora, aquests serveis senzillament s'interrompen i la gent més pobra deixa de rebre'ls.

Les relacions entre donants i "socis" a l'Àfrica són clau perquè aquestes lloables iniciatives funcionin, però aquestes relacions es poden espatllar per diverses causes. A vegades és la contrapart local la que no fa les coses com cal i, per exemple, no efectua la rendició de comptes quan toca, o ho fa d'una manera poc transparent, sense justificar partides de despeses, o funcionen de manera que deixa molt a desitjar, fet que dóna lloc a una desconfiança que sol acabar en la no renovació de l'ajuda que s'envia.

Però altres vegades poden ser les agències aquí als països rics les que es comporten de manera que no sembla que tingui en compte les conseqüències de les seves accions. He estat testimoni de com en bastantes ocasions determinades agències que enviaven diners per al funcionament d'un servei molt bàsic per a gent molt pobra endarrereixen sine die les seves decisions de renovar el suport a projectes tirats endavant a l'Àfrica, o senzillament interrompen la cooperació sense explicacions.

Les conseqüències les pagaran allà nens que es quedaran sense anar a l'escola o malalts que deixaran d'anar a un dispensari situat a tres quilòmetres de la seva aldea, que haurà de tancar, i llavors no tindran més remei que desplaçar-se, generalment a peu, molts més quilòmetres, si és que hi poden arribar. A l'Àfrica, tenir la responsabilitat d'una institució que de la nit al dia es queda sense diners per fer front a les despeses quotidianes és un dels pitjors maldecaps que un es pugui imaginar.

Fer les coses d'aquesta manera, senzillament, no és seriós. I mostra poc respecte per la gent a la qual es vol ajudar.