Ja em perdonareu que últimament no em prodigui gaire en aquest bloc, però a més de les meves obligacions professionals últimament dedico una bona part del poc temps lliure que em queda a preparar biberons i canviar bolquers. Des que el meu fill  (regal de Déu, en llengua Alur d'Uganda) va néixer a Madrid el 23 de juny passat dormo menys, uso menys l'ordinador i quan ho  faig m'aixeco més sovint. Això sí, també tenim més alegries la seva mare (que és ugandesa) i un servidor.

El meu fill és espanyol, amb sang africana. I també amb faccions i coloret, que ja va agafant, fins al punt que alguns dels meus amics comencen a dir-me que "aquest nen se semblarà a Obama". En fi, què us he d'explicar, de les mil petites i grans alegries, i també algun sacrifici, que comporta tenir el primer fill.

No obstant, avui voldria compartir amb vosaltres un fet que m'ha dolgut i que m'imagino que és un problema seriós també per a diversos milers de famílies espanyoles. Després de 20 anys vivint a l'Àfrica i començant en moltes coses de zero he intentat posar-me al dia sobre prestacions socials perquè la meva família tingui les seves necessitats mínimes degudament cobertes, i vet aquí que un bon dia me'n recordo que des de fa poc temps existeix el famós xec nadó de 2.500 euros, i com que fent números del que costa el més indispensable per cuidar d'un nadó (bressol, cotxet, bolquers, roba, etcètera) i veient la meva nòmina mensual m'entren calfreds, em dirigeixo tot confiat a l'oficina de l'Institut Nacional de la Seguretat Social que em correspon i demano la informació pertinent sobre el tema.

I, ves per on, resulta que entre les condicions per rebre aquesta ajuda econòmica em trobo que la mare (que és qui ha de demanar aquesta prestació), en cas que sigui estrangera, ha de tenir acreditat un mínim de dos anys de residència legal a Espanya. I resulta que la meva dona és una de les moltes que està en "situació irregular" en aquest país. Té els requisits per obtenir la residència, i així ho ha sol·licitat, però li han donat cita per al novembre i fins llavors estarà en uns llimbs entre la legalitat i la il·legalitat. Però fins i tot en cas que tingués ja la residència tampoc podria demanar el xec nadó, ja que no arribaria als dos anys que estableix la llei.

I llavors, ja us podeu imaginar que agafo un cabreig per no aconseguir res per al meu fill, i a més plou sobre mullat perquè com ja vaig explicar en un altre bloc fa uns dies tampoc he rebut res de l'INEM pels 20 anys que he treballat a Uganda ja que m'ho han denegat (fins i tot després del recurs d'alçada que vaig interposar). I llavors penso: on és la igualtat i on és el tracte de preferència als més desafavorits de què presumeix el govern des de fa uns quants anys. Perquè, si es tracta d'igualtat, resulta que si el cas fos a la inversa i jo fos un home ugandès en situació irregular casat amb una dona espanyola, llavors el nostre fill sí que podria rebre l'ajuda. Al cap i a la fi l'ajuda és per al nadó, però en cas de matrimoni mixt el petitó sí que podrà rebre-la si la seva mare és espanyola (encara que el seu marit estranger estigui en situació irregular) però no rebrà ni un cèntim per a dodotis si és la seva mare la que entra en la categoria de 'sense papers'.

I si es tracta de donar prestacions als més desafavorits, doncs resulta que, per exemple, uns marquesos que portin al món un bonic plançó i que després venguin l'exclusiva de fotos a alguna revista el cor rebran uns diners que ja veureu la falta que els fan, mentre que una família mileurista}(o sense recursos) en què l'home hagi comès l'error d'enamorar-se d'una il·legal no rebrà res. Ni un miserable duro, com deien abans (quan hi havia duros de cinc pessetes).

Gràcies a Déu, i a la família i amics tan bons que tinc (i a algunes horetes extres que també m'impedeixen estar més present en aquest bloc) al meu fill Mungumiyo no li faltarà res del que necessiti. Però em dol que hagi nascut com a ciutadà de segona. Tinc entès que hi ha diversos milers de famílies a Espanya en una situació molt semblant i entenc el seu dolor per sentir-se discriminades.

Algun dia, quan Mungumiyo creixi i pugui entendre, us ho explicarem. I, com a més volem que conegui Uganda, on va néixer la seva mare, on el seu pare va deixar 20 bonics anys de la seva vida i on tants nens moren abans d'arribar al primer any per falta de tot, veurà per ell mateix quantes injustícies hi ha al món al qual ha vingut i quants esforços queden per fer perquè mai hi hagi cap ésser humà tractat de forma discriminatòria. Ni aquí ni allà.