"Si el món pogués tenir un pare, l'home que tots elegiríem seria Nelson Mandela". Això va dir el músic Peter Gabriel fa anys i va tornar a repetir-ho l'actor nord-americà Will Smith el 27 de juny durant el concert celebrat a Londres per la fundació 46664 de lluita contra la sida que Mandela presideix.

Tots recordem que, com a advocat i activista polític a Sud-àfrica, Mandela va lluitar durant els anys 50 i principis dels 60 contra el règim racista de l''apartheid'. El 1964 va ser sentenciat a cadena perpètua després de ser acusat de traïció. Després del seu alliberament, el 1990 va rebre el Premi Nobel de la pau i el 1994 es va convertir en el primer president negre de Sud-àfrica, càrrec que va deixar després d'un mandat, el 1999.

Però Mandela ens ensenya com és un verdader líder. Precisament aquesta setmana la prestigiosa revista 'Time' dedica la seva portada a Nelson Mandela i en un ampli reportatge en pàgines centrals analitza el que denomina "els seus secrets de lideratge". Els analitza un home que el coneix bé, el periodista Richard Stengel, que va editar la seva autobiografia 'Llarg camí cap a la llibertat'.

Mandela va alliberar el seu país d'un sistema opressor i injust, i va unir tots els seus ciutadans, blancs i negres, en una democràcia no racial i una nova era marcada per la reconciliació. Va sortir de la presó després de 27 anys sense cap amargura ni esperit de venjança. Una vegada retirat com a president, l'any 2000 va exercir també un gran paper com a mediador en les negociacions que van posar fi a la guerra de Burundi. Mandela és un dels models de lideratge al nostre món i un punt de referència de valors morals. Com afirma l'autor d'aquest reportatge a 'Time', "Mandela és el més similar que tenim avui a un sant secular".

Als líders polítics del nostre món se'ls exigeix poder de decisió, fermesa, tenir una visió clara de les situacions... Un cop que els votem, sovint els critiquem per oblidar-se de les seves promeses o per no ocupar-se dels problemes reals de la gent. Mandela és un referent com a líder, però per altres raons. Aquestes en són algunes:

-- Per a Mandela, la solució als problemes és negociar. Fins fa poc temps no se sabia que va començar a dialogar amb el govern de l''apartheid' el 1985, quan encara era a la presó. Per això, va haver d'enfrontar-se als seus companys del CNA, els quals encara estaven obstinats amb la retòrica de vèncer amb la lluita armada. Gràcies als seus dots negociadors va evitar una guerra civil al seu país i va garantir una transició pacífica.

-- "Cal liderar des del darrere, no des del davant". Quan encara era un noi, Mandela va aprendre la lliçó del rei dels Thloxa, Jongintaba, que per resoldre un problema reunia la seva gent en un gran cercle i només parlava quan tots havien acabat de dir-hi la seva. Buscava el consens, que és un art en el qual, amb excepcions que confirmen la regla, sempre s'han distingit les societats tradicionals africanes. Mandela va dir en una ocasió: "El secret de liderar radica en escoltar, persuadir les persones perquè vagin en una direcció i fer-los creure que ha estat idea d'ells".

-- Coneix el teu enemic, i aprèn el seu esport favorit. El 1960 Mandela va començar a aprendre l'afrikaans, la llengua dels blancs 'boers' sud-africans que van crear l''apartheid'. Els seus companys del CNA no l'entenien, però ell deia que calia conèixer la mentalitat dels 'boers' o 'afrikaners' per, arribat el dia, negociar-hi entenent-los millor. Fins i tot Mandela va tenir gran interès a aprendre a jugar a rugby, l'esport que fa furor entre els 'afrikaners'. Més enllà de l'anecdòtic, Mandela va entendre que els 'afrikaners' tenien alguna cosa en comú amb els negres a Sud-àfrica: també ells van patir opressió a mans del govern britànic i patien un complex d'inferioritat cultural, tant com els negres a Sud-àfrica.

Aquest acostament als seus enemics va acabar per desarmar-los. És sabut que Mandela va travar també una gran amistat amb l'home que va ser el seu carceller durant els seus últims anys a la presó. També va desenvolupar una gran relació amb l'últim president de l''apartheid', Frederick de Klerck, amb el qual va negociar i compartir el premi Nobel de la pau el 1993 i que l'any següent es va convertir en el seu vicepresident.

-- Les aparences importen, i molt. Mandela sempre es va prendre molt seriosament la seva vestimenta i la seva aparença física. Va practicar sempre regularment exercici físic i ha estat un home de costums molt disciplinats. Sempre ha cregut en l'aparença pública i en el poder dels símbols. Mai va ser un gran orador, però la seva manera de presentar-se en públic demostrava una ben cuidada iconografia. Sempre va evitar tot el que pogués sonar remotament a arrogància. Sabia connectar amb la gent més pobra, saltar-se el protocol per parlar amb uns nens esparracats, gastar bromes, fer uns passos de ball i sempre somriure. Per als blancs, això demostrava que no era el líder negre que havien temut, el venjador. Per als negres, aquest caràcter encantador i jovial transmetia el missatge del triomf sobre l'opressió. Un dels seus més íntims col·laboradors durant molts anys, el sindicalista Cyril Ramaphosa, ho resumia així: "En Mandela, el seu somriure és el seu missatge".

-- El lideratge es demostra retirant-se a temps. Ramaphosa explica que el 1993 Mandela va voler introduir el dret a vot a Sud-àfrica als 14 anys, però quan es va adonar que ningú defensava aquesta idea la va abandonar. No aferrar-se a una idea pròpia que no té suport suficient, per molt convençuts que estiguem de la seva validesa, és una gran lliçó de lideratge. Com també ho és saber retirar-se a temps. Mandela tenia tanta popularitat que si hagués volgut ser president vitalici podria haver comptat amb el suport necessari, però va tenir la suficient humilitat i sensatesa com per retirar-se als cinc anys de mandat i deixar pas a altres persones. Mandela, el líder africà més popular i més respectat de tots els temps, ha volgut crear un precedent en un continent on són molt pocs els presidents que s'han retirat voluntàriament.