Després d'un mes i mig de silenci, torno a aquestes pàgines intentant trobar el meu lloc en la nova situació en què visc. Ja fa alguns mesos que, a causa de motius personals, vaig deixar Uganda després de 20 anys de treball missioner allà. Han sigut els anys més feliços i intensos de la meva vida. Segueixo escrivint en aquest bloc, potser amb menys assiduïtat que abans, demanant-los perdó per no poder explicar experiències directes "des d'allà". Ara seran més aviat reflexions "des d'aquí" sobre el que l'Àfrica m'ha ensenyat.

I seguint amb peticions de perdó, avui em disculparan si em queixo una mica sobre cert tracte poc just que reben els missioners quan tornem al nostre país d'origen. Fa pocs dies llegia al diari Abc unes declaracions, crec que de l'ambaixador d'Espanya a la República Democràtica del Congo, en què deia textualment: "El Govern espanyol reconeix la gran tasca dels missioners a l'Àfrica". Allò era en ocasió de l'entrega d'una condecoració al nunci de Sa Santedat, Andrés Carrascosa, a la veïna República del Congo.

Conec personalment monsenyor Carrascosa i estic segur que mereix que es reconeguin els seus esforços per recolzar la gran tasca evangelitzadora i social de l'Església en aquest país. Res a objectar sobre això. Més aviat tinc els meus dubtes sobre alguns aspectes pràctics d'aquest suposat reconeixement a la tasca dels missioners, sobretot en el moment del retorn.

Ja he comentat en algun altre post el mal gust de boca que sempre m'ha deixat el desinterès dels diplomàtics espanyols amb què he tractat pel Nord d'Uganda, on vaig treballar 17 anys i mig. Durant aquest temps he vist ambaixadors, primers secretaris, parlamentaris i ministres de mig món venir a interessar-se per la situació dels dos milions de desplaçats i els 40.000 nens segrestats a la nostra zona. Cap d'ells d'Espanya.

Quan l'exèrcit em va detenir i vaig resultar ferit l'agost del 2002 durant una negociació amb els rebels a la selva, una breu trucada telefònica de l'ambaixador a Nairobi, i punt. Quan vaig demanar una petita ajuda a l'ambaixada per pagar l'escola a algun dels exnens soldats que ateníem, un breu fax explicant-me que Uganda no estava entre els països prioritaris. I quan van estar a punt d'expulsar-me del país el 2004, el senyor ambaixador no va voler venir a trobar-se amb mi per temor a provocar alguna cosa semblant a un incident diplomàtic. Quina diferència amb els meus companys, els missioners i cooperants italians, nord-americans, britànics i alemanys que sí que rebien les visites dels ambaixadors dels seus països, i ajudes econòmiques per part d'aquests per als treballs que realitzaven a favor de la població més vulnerable.

Però la part que m'ha deixat més frustració ha vingut fa pocs mesos, quan vaig passar tres mesos en l'atur. La veritat és que quan a un li han dit durant molts anys "reverend pare", "senyor director", "senyor secretari executiu" i l'han tractat com a algú de certa rellevància, passar-se diversos matins esperant torn en una oficina de l'INEM és un exercici d'humilitat del qual s'aprèn molt.

Fins ahir jo era director d'una revista a Kampala, secretari de Justícia i Pau, rector d'una església i administrador del seu centre de salut. Avui, tot això s'ha acabat. Avui, torno a Espanya i com a més la vida dóna moltes voltes i un pren les opcions que creu més encertades en la seva vida i estic en procés de deixar la vida religiosa (no pas l'Església), he hagut de passar-me diversos mesos buscant feina, que en si mateix és una feina.

I llavors, després de passar-me molts dies d'oficina en oficina i presentar tota la documentació sol·licitada, vet aquí que un bon dia m'arriba una carta de la Delegació del govern en què se'm nega el certificat d'immigrant retornat, donant-me com a raó que a l'haver estat religiós la meva relació amb la meva congregació no ha estat laboral, etcètera, etcètera.

Després d'això m'arriba una altra carta de l'INEM dient-me que no tinc dret a cobrar cap prestació. En resum, que no tinc dret a cobrar els mesos que he estat a l'atur. Ja us deveu imaginar que després de 20 anys a l'Àfrica com missioner he tornat sense diners, ni tinc a Espanya propietats ni accions ni res excepte el tresor de valors humans i meravellosa experiència acumulada al viure amb persones que han patit el que no es pot dir. Si no arriba a ser per la generosa ajuda de la meva família, amics i els meus germans combonians, a l'estar sense recursos de cap tipus m'hauria vist en la indigència.

És a dir, que per si algú no ho sap encara, una persona com jo que ha treballat com a missioner 20 anys al Nord d'Uganda bregant dia a dia amb refugiats, amb nens soldat, amb víctimes de guerra, fent de mediador en el conflicte, construint escoles i dispensaris, fent ponts i pous, treballant set dies a la setmana, a part de la tasca religiosa-pastoral, que també és feina, no té dret a cobrar de l'atur i tampoc té cap d'aquells anys cotitzats a la seguretat social. Em consola pensar que tot això m'acosta més als milers de persones desproveïdes de tot amb qui he viscut tots aquests anys (encara que la meva situació mai arribarà ni remotament a ser com la seva).

I si em permeten afegir un toc irònic, si en lloc de fer tot això hagués muntat, per posar un exemple, un puticlub a Mombasa o una agència de comercialització de material bèl·lic, sí que hauria tingut dret a tot això i hauria cobrat de l'atur.

Així que espero que entengueu que no acabo de creure'm això que el Govern espanyol reconegui cap tasca als missioners. A l'hora de la veritat això no és així. He presentat un recurs, més que per cobrar el que em correspondria (que seria poc més de mil euros), per qüestió de dignitat. Però, què volen que els digui, no tinc gairebé cap esperança ni que em contestin.