Us avanço alguns paràgrafs més del meu llibre Hierba alta. Historias de paz y sufrimiento en el norte de Uganda, que surt publicat aquesta setmana per l'editorial Mundo Negro.

Bona lectura.

"Vam caminar una mitja hora més. Estàvem arribant a un altre poblat anomenat Tumangú, que en llengua acholi vol dir 'el sacrifici de la bèstia', on aquell dia estava a punt de passar una cosa que faria honor al seu nom. Llavors vam arribar a una altra casa el propietari de la qual ens va assenyalar uns arbres de mango que estaven una mica lluny:

--'Són allà, a casa d'Omona'.

L'home es va oferir a acompanyar-nos. Jo tenia tanta ànsia que vaig accelerar el pas amb ell mentre Tarcisio i Giulio ens seguien a certa distància. Llavors van sortir de la malesa dos nens vestits amb uniformes militars massa grans per a ells, els quals, apuntant-nos amb el fusell, ens van fer senyals que ens aturéssim i ens asseguéssim a terra. Ens van preguntar qui érem i què volíem.

--'Som tres sacerdots. Ens diem Tarcisio, Giulio i Carlos i tenim una cita amb el comandant Topacho'.

--'¿Porteu armes a les bosses?'

--'No portem armes'.

--'¿Vénen soldats amb vosaltres?'

--'No, venim els tres sols. I un catequista'.

Ens van ordenar que ens aixequéssim i ens van fer senyals que els seguíssim. Al cap de pocs metres ens vam trobar una escena una mica familiar en aquells dies en els poblats més remots de la regió acholi. Una vintena de joves armats custodiava diversos grups de dones i nens, tots amb por als ulls. Tot semblava indicar que els havien segrestat feia pocs dies. Potser aquell mateix matí.

Forçant un somriure, els vam anar saludant d'un en un, sense fer cas de la seva reticència a donar-nos la mà. Semblaven molt sorpresos de la nostra presència. Ningú sabia què se n'havia fet, de Topacho, però començàvem a sospitar que aquell no era el seu grup. Ens vam tranquil·litzar una mica quan dos dels joves guerrillers se'ns van acostar i ens van dir a Tarcisio i a mi que ens coneixien d'haver-nos vist a la reunió de Koyo Lalogi el mes anterior.

Tres dels rebels, que tenien tot l'aspecte de ser els que manaven en aquell grup, ens van indicar que ens acostéssim a ells. Algú va portar diverses cadires, que va col·locar sota l'ombra d'un frondós arbre. Tarcisio va explicar als comandants que Matthew també era catequista i que treballava per a la missió. Llavors el que semblava que manava més va ordenar que ell també s'assegués amb nosaltres.

Mostraven una certa estranyesa per haver-nos rebut d'aquella forma tan inesperada. Llavors Tarcisio va proposar que comencéssim dient una oració, i després els tres ens vam presentar. Ells no ens van dir els seus noms, però pocs dies després vam saber que estàvem davant del tinent coronel Francis Oyat, anomenat Lapaichó, que quatre anys més tard, el 2006, seria capturat per l'exèrcit en un combat a prop de Kitgum. La seva tartamudesa el feia encara més grotesc. I terrorífic.

--'No-osaltres vo-olem la-a pa-au. Pe-erò si-i Yowe-eri no vo-ol la pa-au, que-e es pre-epari, per-erquè maa-ta-rem to-ot ésser hu-umà que se-e'ns po-osi a da-avant...'

Vaig obrir la boca per dir-li alguna cosa que li aplaqués els ànims, però ni tan sols vaig poder començar la frase que m'havia preparat com a resposta. En aquell moment un dels seus escortes que observava l'horitzó es va aixecar com mogut per una molla, va agafar el seu fusell i la por se li va dibuixar a la cara desencaixada.

Llavors va sonar el primer tret, molt a prop.

I immediatament van esclatar descàrregues, ràfegues i explosions amb un rugit ensordidor. Els tres caps rebels i tots els altres van córrer com una exhalació i van desaparèixer en dos segons. Em vaig tirar a terra completament desconcertat i el primer que em va venir a la ment va ser sortir corrent. Ja estava flexionant els músculs per posar-me dret quan en qüestió d'una fracció de segon em vaig adonar que no podia córrer més ràpid que les bales. Tarcisio i Giulio estaven resguardats darrere de l'arbre, mentre que, sense saber com, jo estava en un lloc sense cap tipus de protecció, a mercè de l'abundant foc que procedia sense treva del lloc on avançaven els soldats governamentals.

Em vaig adonar que estava tombat al costat de l'home que ens havia guiat fins allà. Tots dos ens vam arrossegar com colobres fins a una cabanya pròxima, on vam entrar. Llavors vaig pensar que si queia un projectil --cosa força probable-- la feble construcció amb teulada d'herba seca cremaria com una teia amb nosaltres a dins. A penes havíem sortit serpentejant pel terra, que la cabanya va esclatar envoltada de flames. La palla incandescent va caure per tot arreu. Vaig sentir una calor asfixiant, hi havia pols per tot arreu. Vaig tancar els ulls i, cos a terra, em vaig quedar quiet.

Llavors vaig veure la foscor més absoluta davant meu. Mai m'havia sentit tant trist en tota la meva vida. Estava convençut que una bala em tocaria en qualsevol moment i només em preocupava si la meva mort seria dolorosa o instantània. Llavors em vaig sorprendre a mi mateix dubtant de l'existència d'una altra vida, que Déu fes alguna cosa, fins i tot que Déu existís. No sé quant va durar allò, però se'm va fer interminable. El soroll era tan ensordidor que em vaig quedar atordit, sense caure en el fet que tenia cremades al braç dret i taquetes de sang als braços i l'esquena. La metralla m'havia esgarrapat just per deixar un record del seu pas, sense causar-me més danys.

Llavors vaig obrir els ulls i vaig veure els soldats avançant a poc a poc davant meu mentre seguien obrint foc amb les seves armes. Vaig aixecar la mà i un d'ells em va fer senyals perquè m'acostés als meus dos companys, que em miraven amb preocupació.

Estàvem els tres estirats sota de l'arbre mentre seguien els trets, encara que començaven a disminuir. Vaig notar que Tarcisio tenia un rosari a la mà, que resava --mig en italià, mig en acholi, amb una interessant variació.

--'Mare de Déu, prega per nosaltres pecadors, ara i en l'hora de la nostra mort... però que la meva sigui més endavant...'

Giulio em va dir que jo tenia tota la cara emmascarada com el carbó i els cabells socarrimats.

Se'ns van acostar alguns soldats.

--'¿Qui són vostès? ¿Què hi fan, aquí?'

Els vam explicar que érem sacerdots i que estàvem en una reunió de pau amb els rebels. Un d'ells va agafar el meu fardell de llana blava, on hi havia la carta del governador i la meva càmera digital. Quan li vaig dir que era meva, em va respondre que ja me la tornarien. Un d'ells ens va cridar:

--'¡Quedin-se estirats de bocaterrosa i no aixequin el cap!'

Va retirar el fiador del seu fusell i ens va apuntar decididament. No vaig poder més i vaig cridar:

--'¡No... per favor!'

Llavors va començar a saltar sobre els tres, donant-nos cops de peu a l'esquena amb les seves fortes botes. Després va treure una càmera i va començar a fer-nos fotos. No és la primera vegada que he vist soldats anar d'operacions militars amb la seva càmera de butxaca, com si els fes il·lusió tornar a casa amb un record de les seves gestes bèl·liques. Aquest segurament presumiria un dia amb els seus amics en algun bar de com va capturar tres capellans als quals va sorprendre in fraganti en companyia d'uns terroristes a la selva.

El que vaig veure llavors em va fer més mal que les puntades que m'acabaven de donar. Diversos soldats treien a la força algunes dones espantades que s'havien refugiat en una de les cabanyes del poblat durant el tiroteig i les pegaven amb pals mentre els cridaven.

--'¿Quantes vegades us hem de dir que us en aneu a viure al camp de desplaçats? Aquí no s'hi pot estar'.

Segrestades el dia abans pels rebels i apallissades un dia després pels soldats governamentals que tenien el deure de protegir-les. Així era la vida de la gent en aquest lloc del món pel qual ningú donava dos duros. No vam poder més i els tres vam començar a cridar als soldats que les deixessin en pau. Llavors va arribar un d'ells i ens va prendre els rellotges. A mi també em va prendre les ulleres, i després es va treure de la butxaca una capseta de medicines.

--'¿On és el cap dels terroristes al qual portaven aquestes medicines?'

Era la capseta d'antibiòtics que portàvem a Topacho i que ens havien pres dues hores abans. No n'hi havia cap dubte. El control que ens havia parat tot just a l'entrar al bosc era part d'un pla ben traçat per agafar-nos. Sabien exactament on anàvem a trobar els rebels perquè els n'havíem donat tots els detalls. Havíem estat massa ingenus i els ho havíem servit en safata.

Van passar potser 40 minuts quan ens van dir que ens poséssim drets.

--'¡Com se'ls acudeixi escapar-se, els dispararem!'"