Recordo fa uns quants anys quan donava classe de religió en una escola secundària a Kitgum, una petita localitat del nord d'Uganda, i em va tocar parlar als alumnes de les cartes de Sant Pau als Corintis. "Perquè ens fem una idea del que era Corint --vaig començar dient-- anem a considerar com sol viure la gent en una gran ciutat..."

A continuació vaig preguntar si havien estat alguna vegada a la capital, Kampala. Ni un de sol va aixecar la mà. "¿Coneixereu almenys Gulu (la capital de la regió del nord, a uns 100 quilòmetres de Kitgum)?" Dels meus 30 estudiants, dos van alçar el braç mentre vaig començar a trencar-me la closca sobre com continuar la lliçó... Mai com fins en aquella ocasió m'havia adonat que per a la gent amb qui jo tractava diàriament les fronteres del seu món estaven a molt pocs quilòmetres del seu llogaret.

Els que tenim la sort de viatjar regularment, tenir amics de diversos països, llegir diaris i navegar per internet correm el risc d'acabar pensant que tots tenen el nostre mateix coneixement del món on vivim. Res més lluny de la realitat. Una gran part de la humanitat està exclosa dels beneficis de viure en un veïnatge universal i no podran mai tenir una visió de conjunt del món. Ho he vist infinitat de vegades a l'Àfrica rural.

Molts milions d'éssers humans segueixen vivint com el comú dels mortals va viure durant segles: en un espai molt reduït del qual mai, o només en rares ocasions, sortiran. Neixes a la teva aldea en un Congo o un Sudan, vas a l'escola (els que hi van) uns anys fins que no tens més remei que abandonar els estudis a l'acabar la primària, o fins i tot abans, i passes la resta de la teva vida cultivant unes parcel·les de terreny, anant a buscar aigua i llenya, i disfrutant de les poques ocasions que es presenten de vida social al mercat setmanal, la funció religiosa o els rituals del clan.

Alguna vegada visitaran la ciutat més pròxima, potser a diverses hores de marxa a peu per carreteres poc transitables per on amb prou feines circulen vehicles, i si alguna vegada tenen desitjos de traslladar-se a viure allà se'ls passaran les ganes quan s'adonin de com n'és de car comprar aliments i llogar qualsevol petit tuguri en un raval miserable. Si a més comproven que 100 quilòmetres més enllà els seus veïns parlen un altre idioma, ja tindran una altra raó per seguir emparats en la seguretat del terreny que trepitgen. I si a això s'hi afegeix que visquin en una zona conflictiva, tindran davant d'ells una barrera més que els impedirà moure's més enllà d'uns quants quilòmetres. El món on viuran es reduirà a un espai cada vegada més petit en què sempre escoltaran el mateix i es relacionaran amb les mateixes persones. Els que tinguin una petita ràdio sentiran ressons d'altres llocs que els obrirà algun esvoranc en aquesta cel·la tan exigua. És possible que un dia algú posi en l'encreuament de carreteres més pròxim una televisió amb connexió via satèl·lit o un videoclub on els sorpresos pagesos veuran per primera vegada un mode de vida ben diferent que els farà pensar que en llocs llunyans altres persones viuen a tot tren i albergaran el desig de poder viure també ells d'aquella manera, si poguessin.

El pitjor de viure en un món tan petit és que la falta de referències i de visió d'altres horitzons acaben per crear un caldo de cultiu en què pot créixer fàcilment la intolerància, els prejudicis, la desconfiança en els que són diferents i l'intercanvi d'idees. Molts dels conflictes que esclaten un bon dia en un lloc perdut d'Àfrica i que ens horroritzen tenen part del seu origen en aquest provincianisme que es desenvolupa quan la gent viu en llocs molt petits on no coneixen altres mentalitats ni maneres de viure.