Avui porto a col·lació dos temes, que aparentment no tenen gaire a veure entre si i que tenen lloc en dos llocs absolutament diferents i distants a l'Àfrica. El primer és aquest: si van vostès a la República del Níger (el país més pobre del món si no m'equivoco) hi trobaran abundants cebes de força bona qualitat procedents d'Holanda a gairebé qualsevol mercat o botiga del país, i a preu més barat que les cebes que produeix qualsevol agricultor nigerià, que ja li deu  costar les seves bones suors en una terra tan terriblement seca. Imaginin-se vostès les conseqüències per als productors locals que intenten vendre les seves hortalisses al mercat local.

El segon el conec una mica millor i em causa una gran pena. A Uganda moltes famílies s'han d'enfrontar aquests dies a una difícil situació, la de decidir quins dels seus fills abandonaran els seus estudis i es quedaran a casa, perquè a causa de la pujada dels preus dels aliments les escoles han vist disparar-se el cost dels seus modestos menús escolars i no han tingut més remei que apujar el preu de les taxes escolars, que molts pares ja no poden pagar.

Es preguntaran vostès, potser, què hi té a veure una cosa amb l'altra. Doncs molt, perquè resulta que dels dos mals, el de Níger i el d'Uganda (i tants altres llocs més de l'Àfrica) en tenen molta culpa algunes polítiques nefastes que es decideixen a la Unió Europea. En primer lloc, si a molts llocs de l'Àfrica els productes importats ja estan inundant els mercats locals, i sovint a preus més barats, amb el consegüent perjudici per als productors locals, això es deu als acords (més o menys imposats) de lliure comerç coneguts com a EPA (Economic Partnership Agreements) entre la Unió Europea i els països d'ACP (l'Àfrica, el Carib i el Pacífic).

I pel que fa al tema de la pujada dels preus dels aliments, si segueixen vostès l'actualitat als mitjans de comunicació deuen saber que una de les principals causes que expliquen la vertiginosa pujada d'aliments al món, i que està afectant sobretot els més pobres, és el desmesurat ús de producció de cereals per a biocombustibles. Doncs bé, avui acabo d'assabentar-me de fonts ben informades que el 65% del blat de moro que es cultiva als països de la Unió Europea no és per a consum com a aliments, sinó per produir etanol. El blat de moro, per cert, és l'aliment bàsic a les escoles d'Uganda i de moltes altres parts de l'Àfrica.

Reflexionant sobre aquests dos temes, em crida enormement l'atenció la falta de reacció i de crítica que diferents grups més o menys reivindicatius a Europa tenen davant temes com aquests i altres de semblants. També podríem parlar dels intents que durant aquests últims dies està duent a terme la Unió Europea d'endurir els períodes de detenció per als estrangers en situació irregular, al mateix temps que afavoreixen la immigració de personal extracomunitari professionalment qualificat, com metges i infermeres, robant als països africans un personal sanitari molt necessari per atendre enormes masses de població amb problemes seriosos de salut.

El que més em crida l'atenció del cas és que multitud de grups i lobbies en països europeus sí que acostumen a ser molt sensibles davant certs temes percebuts com a injustícies i abusos de drets humans comesos pels EUA. Aquí sí que s'organitzen campanyes, es crida, se surt al carrer i s'aplaudeix a qui fa gala del seu antiimperialisme ianqui. ¿És que no se n'adonen o és oportunisme més o menys tenyit d'ideologia? ¿Per què no mostrar la mateixa sensibilitat i afany reivindicatiu quan les males polítiques i les injustícies socials es plasmen en legislacions de la Unió Europea? ¿No deu ser que en el fons ens costa més criticar dintre de casa mateix uns governants i parlamentaris que al cap i a la fi hem elegit amb els nostres vots?

Els convido a treure vostès les seves pròpies conclusions. Jo, que durant 20 anys m'he trobat molts pagesos africans que tornen del mercat sense diners per comprar ni una pastilla de sabó i molts pares que no poden pagar l'escola als seus fills, fa temps que he tret les meves.