Dos esdeveniments tràgics ocorreguts el 15 d'abril passat m'han fet reflexionar una vegada més com de barata que és la vida a l'Àfrica. Aquell dia s'estavellava un avió a Goma, a l'est de la República Democràtica del Congo, i va causar 40 morts. Aquella mateixa nit, 20 nenes (d'entre quatre i nou anys) morien abrasades en un incendi al seu dormitori en una escola d'Uganda, la Budo Junior School. La vida humana, el valor suprem, i tradicionalment envoltada d'un enorme respecte en les cultures africanes, és molt barata avui a l'Àfrica, i sobretot entre els més pobres.

I no estem parlant de guerres, fam o epidèmies, que també existeixen. El més trist del cas és que aquestes són morts per accidents que es podien haver evitat si les persones que tenen responsabilitat sobre temes com polítiques d'aviació o la gestió d'internats en escoles realitzessin el seu paper pensant en les persones la seguretat de les quals depèn de les seves decisions.

Tot i que encara hi ha moltes qüestions per aclarir, sembla que quan es va declarar l'incendi a l'escola d'Uganda les nenes no van poder sortir del dormitori perquè estava tancat amb un cadenat per fora, un disbarat massa repetit. Des del 2003 hi ha hagut 33 incendis en escoles en aquest país africà, i en molts d'ells ha passat sempre el mateix: la persona que té al seu càrrec l'internat se'n va amb la clau i no està en el seu lloc quan hi ha el sinistre. Després passa el de sempre: s'informa que s'ha format una comissió per investigar els fets, l'assumpte cau en l'oblit, i pocs mesos després passa un fet semblant. I quan no és un incendi, és un edifici que s'ensorra perquè la construcció és un nyap, o és un accident de trànsit. Uganda té el trist rècord de ser el segon país africà (el primer és Etiòpia) amb més morts en accidents de trànsit a l'any: uns 2.000.

Accidents d'avió com el de Goma el mateix dia són, per desgràcia, fart habituals a la República Democràtica del Congo. Només l'any passat, hi va haver en aquest país 33 sinistres aeris mortals. Malgrat que l'Àfrica té amb prou feines un 3% del trànsit aeri mundial, un de cada cinc accidents d'aquest tipus tenen lloc en un país africà, i d'ells la meitat passen al Congo. En aquest país, tan gran com tot Europa occidental, la falta de carreteres fa que sovint l'avió sigui l'únic mitjà de transport que es pot utilitzar per traslladar-se d'un lloc a un altre del país.

De les seves 20 companyies aèries totes, menys una, estan prohibides en l'espai aeri de la Unió Europea. Les seves flotes estan formades sobretot per vellíssims aparells de càrrega Antonov venuts per l'antiga Unió Soviètica. En el cas de l'accident del dia 15 passat, primer va fallar un motor quan s'enlairava i quan el pilot va intentar frenar es va rebentar una roda i van acabar estavellant-se contra un barri ple de vivendes i de botigues. En un viatge que vaig fer a Goma el novembre del 2006 --amb escales a Beni, Butembo i Bunia-- no se m'oblidarà mai com saludava el nostre pilot els seus col·legues als aeroports on paràvem: "!Esteu portant els vostres passatgers a la mort!"

Amb sorna o no, aquesta frase té bastant de veritat. L'estampa habitual és la següent: als passatgers se'ls puja a un avió de càrrega ple fins a dalt de sacs i caixes, se'ls acomoda en una cadira de plàstic sense subjecció ni cinturons de seguretat i la gent realitza el trajecte a les fosques, sense aire condicionat, i resant el que saben. Quan per fi aterren esclaten tots en aplaudiments al pilot, com si volguessin expressar-los el seu agraïment per haver-los "perdonat la vida".

No és que a l'Àfrica no hi hagi pilots amb preparació adequada. N'hi ha i molts, però el problema sol ser que sovint estan sota una enorme pressió per part dels gerents de les seves companyies aèries, els quals semblen estar més interessats en els diners que en la vida de les persones. Molts governs apliquen pocs controls de seguretat sobre aquestes companyies, segurament perquè moltes estan en mans de ministres o dels seus familiars.

I que consti que avui no parlo dels més pobres de l'Àfrica, els quals ni poden viatjar en avió ni enviar els seus fills a estudiar en un internat. Però què volen que els digui, que en 20 anys que he passat en aquest continent no m'acostumo ni em resigno a acceptar la vida humana costi tan barata.