Ho he vist centenars, potser milers, de vegades en 20 anys de feina a Uganda, sobretot al nord del país: homes, dones i nens recorrent cases buscant feina. No estic parlant de gent que busca un contracte laboral --luxe inabastable per a la majoria--, sinó de persones que es conformen que els permetin fer alguna cosa unes hores per poder-se guanyar així algunes monedes i menjar alguna cosa abans d'anar-se'n a dormir.

Aquest és un dels nous fenòmens que acompanya un canvi de què les Nacions Unides ens acaba d'informar: per primera vegada en la història de la humanitat la població urbana supera la rural. Encara que Àfrica també participa d'aquesta urbanització ferotge i accelerada, segueix sent el continent on la majoria dels seus habitants continuen vivint al camp. Fins no fa gaires anys n'hi havia prou que una família tingués uns camps de cultiu perquè, si plovia mitjanament bé, almenys la gent no visqués en la misèria, encara que fos pobra. Però quan un arriba a la ciutat les coses canvien. Són molt pocs els que aconsegueixen una feina fixa. La resta ha de sobreviure buscant feines ocasionals, el que es coneix a Uganda amb el nom de leya-leya.

Però ni tan sols la majoria dels que aconsegueixen una feina estable tenen assegurat un aliment suficient. Fa tres anys, Càritas Uganda va publicar un competent estudi sobre la qualitat de vida a la capital, Kampala. Segons aquest informe, una família "normal" formada per marit, dona i quatre fills necessitava al mes 700.000 xílings (250 euros) per cobrir despeses essencials d'alimentació (incloent-hi el carbó vegetal o el querosè utilitzats per cuinar), transport, electricitat i escola. No hi entraven partides com el vestit, el tractament mèdic, ni cap mena de despesa "extraordinària".

Doncs bé, els salaris d'un mestre, d'un policia o d'un guàrdia de seguretat no arribaven ni a la tercera part d'aquesta quantitat. L'estudi de Càritas detallava a més com se les arreglava la gent per arribar a final de mes: la majoria dels habitants de Kampala, així com d'altres ciutats, no tenen més remei que buscar fonts addicionals d'ingressos, que poden anar des de dedicar-se al comerç informal (generalment un petit quiosc regentat en horaris nocturns) fins a una tirallonga de treballs ocasionals (leya-leya), o fins i tot en casos no tan extrems buscar diners oferint favors sexuals o demanant suborns...

No n'hi ha prou de dir que Àfrica té pocs diners, entre altres coses perquè sabem que és rica en recursos naturals. Una gran part d'aquest esfondrament humà s'evitaria si els governs africans posessin en marxa polítiques socials i econòmiques que afavorissin els que tenen menys. Recordo, per exemple, com l'any passat el Govern ugandès va rebutjar la proposta d'una llei sobre el salari mínim donant com a raó que podria "espantar" els inversors estrangers. Això no deixa de ser una confessió en veu alta d'un fet immoral: que s'intenta atraure el capital de fora amb l'atractiu que poden explotar éssers humans com els vingui de gust i, d'aquesta manera, treure'n el màxim profit econòmic.

A Kampala, com en molts altres llocs del món, milers d'éssers humans comencen cada dia aixecant-se quan encara és de nit i caminant durant moltes hores pidolant una ocupació d'unes hores en qualsevol jardí, restaurant, hotel, mercat o lloc on se'ls permeti guanyar-se unes monedes escombrant, traginant aigua, rentant roba, pelant patates o descarregant sacs. Quan es posin malalts no tindran diners per pagar-se un tractament mèdic. Per molts això es convertirà en la seva rutina diària durant molts anys, i els introduirà en un cicle de pobresa del qual serà molt difícil sortir.