Quan vaig arribar per primera vegada al nord d'Uganda, a finals del 1984, la gent era pobra però vivia amb una certa dignitat. Una família normal podia tenir de 15 a 20 hectàrees de terreny, més alguns caps de bestiar, i vivia --aixada en mà-- del que donava la terra. Avui, les coses han canviat molt pel que fa a l'alimentació, i no totes per bé.

Fa pocs dies les Nacions Unides ens informava que per primera vegada en la història el nombre de persones que viuen a les ciutats supera la població rural mundial. Uganda, amb un 80% dels seus 30 milions d'habitants vivint encara al camp, no és dels països més afectats per aquesta urbanització accelerada. Això vol dir que la major part d'aquestes persones produeixen els seus propis aliments. I si la gent depèn de les seves terres de cultiu, en un país d'extensió gairebé com Anglaterra on la població s'ha doblat els deu últims anys fins a arribar als 30 milions d'habitants actuals, cada vegada hi ha menys terra disponible. Això ha fet que les empreses transnacionals que comercien amb llavors transgèniques i fertilitzants, que prometen una producció més gran, faci anys que fan el seu agost. Com és ben sabut, aquestes llavors produeixen collites de les quals no es podran apartar alguns grans per plantar en la següent temporada, de manera que cada vegada que cal plantar no hi ha més remei que tornar a comprar les mateixes llavors.

Fa una mica més de 20 anys em cridava també l'atenció la regularitat de les activitats agrícoles. La gent se sabia de memòria les dates per començar a desbrossar els camps abans de les primeres pluges, que començaven sense demora a finals de febrer i es desenvolupaven al ritme de les fases lunars, les diferents dates per plantar mill, blat de moro, cacauets, sèsam, sorgo, mongetes i pèsols, per netejar les males herbes, per començar la primera recol·lecció al juny i preparar els terrenys per a les següents pluges a mitjans de juliol.

Collites com el sèsam i el sorgo requerien un període de diverses setmanes de sol per madurar adequadament. Quan tot sortia a la perfecció, ningú passava gana, i excepte per malalties com la malària o altres de transmissió per aigües no potables, la gent en general gaudia de molt bona salut.

Però van arribar fenòmens nous com 'el Nen' o l'escalfament global i als pagesos africans --que no disposen de luxes inabastables com tractors, subsidis governamentals o irrigació per canals-- els va caure el món a sobre. De què serveix anar cada dia al camp abans de l'alba i esforçar-se per plantar cinc acres de blat de moro a cop d'aixada manual amb un sol de justícia si al final ve una sequera que et crema tot el que has plantat. O estàs a punt de recollir el sorgo i et cau a sobre una tromba d'aigua que et malmet tants mesos d'esforços i et podreix el gra. Així ha passat a 17 països africans durant la segona meitat del 2007, i ha fet que molts milions de persones no tinguin ara res per menjar.

Si a això hi afegim que arriba una guerra i has d'abandonar casa teva a corre-cuita per anar a malviure a un camp de desplaçats, el desastre ja és total. Un dels fenòmens més tristos que es donen a molts països africans és el de milions de pagesos que viuen de les ajudes del Programa Alimentari Mundial (PAM) de Nacions Unides, simplement perquè no poden caminar els pocs quilòmetres que els separen de les seves terres fèrtils. Fer-ho els exposaria a caure a les mans de grups armats que sembren la inseguretat a les seves zones. A més, els mateixos soldats o guerrillers els han arrabassat el bestiar, i els han deixat sense cap riquesa a les seves mans. Per a un pagès que està orgullós d'alimentar durant anys i anys la seva família amb la suor del seu front, haver de fer cua cada dos o tres mesos per rebre uns quilos de farina de blat de moro i mongetes i una llauna d'oli per cuinar és una humiliació que el fa ensorrar-se. Això si pot rebre aquesta ajuda, perquè aquest any sense anar més lluny la crisi econòmica mundial ha fet pujar els preus dels aliments de tal manera que el PAM no podrà garantir l'ajuda alimentària als molts milions de persones que depenen d'aquest organisme per sobreviure.

Els que marxen del camp a la ciutat i que ben sovint acaben malvivint en algun raval miserable, es queden sense horta per cultivar i no tenen més remei que comprar els aliments, els quals s'encareixen a l'arribar als mercats urbans. Dependents d'alguna feina ocasional i mal pagada o vivint en la desocupació, aquestes persones no tenen més remei que acabar menjant una vegada al dia.

Menjar, sobretot en companyia, és un acte que ens manté la vida i ens alegra l'existència. Però per als pobres, que són la majoria dels habitants de la terra, posar-se l'aliment a la boca és una difícil lluita diària. Això per no parlar de la gran dificultat avui en moltes parts del món per aconseguir llenya, carbó i gas per cuinar. Sent així les coses un acaba menjant sempre el mateix, un grapat de farina cuita amb mongetes bullides, o un tros de mandioca amb algunes verdures, o una mica d'arròs sense res per acompanyar. Sent així les coses, i davant una gran carència de proteïnes i vitamines, no és d'estranyar que qui segueix una dieta tan pobra es quedi sense defenses davant qualsevol malaltia oportunista.