A l'entrada no hi ha tanca, ni portal, ni inscripció que mostri l'adreça perquè la casa on entrem no està ubicada en cap carrer, plaça, ni avinguda. La vivenda va ser construïda fa potser dos o tres anys amb un entramat de canyís o pals farcits de fang assecat al sol, o en el millor dels casos de toves treballosament modelades a base de força de peus i cuits en un forn després d'apilar-los amb cura. Unes branques dotades d'elasticitat i subjectes a terra per pals coronen l'última fila de totxos. D'aquesta, surten cap a la volta uns joncs de bambú que serveixen de suport a l'entramat on es col·locaran els feixos d'herba portats normalment per les dones durant l'estació seca i que fan de sostre.

Per entrar-hi cal ajupir-se. És possible que la porta estigui feta de planxes de llautó que abans van tenir oli de gira-sol amb vitamines "regal del poble dels Estats Units d'Amèrica", amb les sigles d'USAID. A dins, la semifosca estança ens acull amb una sensació fresca que s'agraeix en un lloc on el termòmetre no acostuma a baixar dels 30 graus i rarament passa dels 40º.

El sòl és de terra batuda, i per als que es poden permetre el luxe d'aconseguir una mica de fem de vaca l'hauran estès barrejat amb fang argilós per fer un paviment que es renova cada pocs mesos. El nostre amfitrió ens convida a seure en una cadira de fusta, potser un tamboret en forma de bolet esculpit amb una aixada curta.

Fins fa pocs anys, quan els missioners ensenyaven "el setè, no robaràs" i els seus seguidors pensaven "això ja ho sabem", la gent al Nord d'Uganda no usava portes, cadenats, ni tanques, sinó només una espècie d'estora dura feta de canyes anomenada kika, que simplement es posava a l'entrada durant la nit per impedir l'entrada d'animals. Això ens indica que en la cultura tradicional la gent tenia un enorme respecte per la propietat aliena i a ningú li passaria pel cap entrar a robar res quan els propietaris treballaven les seves hortes familiars o havien anat al mercat o a portar aigua o llenya.

Tampoc els graners situats al costat de la cabanya tenen cap mena de seguretat. L'enorme recipient on s'emmagatzema el mill, el sorgo o els cacauets està cobert per una estructura de pals i palla que s'aixeca sense dificultat amb un pal a manera de forquilla anomenat layibi. Només la dona de la casa el podia usar i, en cas d'una baralla entre germans, el pare recorreria immediatament al layibi i el posaria enmig dels dos litigants perquè aquests deixessin de pegar-se immediatament. La clau de l'aliment que sustenta la vida és també signe que tan necessàries són la pau i el diàleg com el menjar.

Dins de la cabanya, hi ha un jaç que temps enrere era una pell de vaca i des que va començar la guerra fa 22 anys i els homes armats es van encarregar que desaparegués el bestiar ha deixat pas a una estoreta de palla o, per als que tenen més sort, un matalàs fet amb un parell de sacs de plàstic plens de cotó o herba seca. Qui té un vell somier on posar-lo té molta sort. Potser hi ha una manta a sobre. I qui pot, separa el llit de la resta de l'estança de tot just 12 metres quadrats per una cortineta de tela gastada subjecta als dos costats del mur per una corda. Del sostre de joncs pengen unes petites xarxes de corda que inclouen atuells d'argila o carbasses usades com a recipients. En algun racó hi haurà càntirs de fang cuit amb aigua fresca a dins.

No hi ha gaire més a dins, potser un o dos sacs de menjar, més mig buits que mig plens. I algun altre cop un tros de sabó de color anyil sense perfum, que serveix per rentar la roba i el cos. Qui ha aconseguit alguns diners durant l'última collita o amb alguna petita feina s'ha comprat una ràdio a piles o una bicicleta que serveix per viatjar, per transportar carbó vegetal al mercat, o per portar la dona o el nen al dispensari més proper (uns quants quilòmetres) en cas de malaltia. És possible que sobre el mur fresc de tova o fang, dins de la vivenda, llueixi alguna foto descolorida de tota la família o alguns parents en algun dia de festa, o un calendari de fa pocs anys, o una imatge religiosa al costat d'un atrotinat pòster d'algun equip de la lliga anglesa o de Britney Spears si l'ocupant de la cabanya és algun jovenet en edat de merèixer.

Si ens quedem allà més d'un dia, al vespre ens cridaran per assenyalar-nos una cabana sense sostre pavimentada per pedres, on ens oferiran que ens banyem amb l'aigua tèbia d'una palangana de plàstic. I després seurem amb la família al voltant del foc a xerrar i a explicar històries si aquella nit no hi ha por de problemes d'inseguretat, perquè a l'Àfrica la casa serveix més que res per dormir i la vida la resta del dia es fa a l'aire lliure, potser com a signe que la pobresa de l'estança on somiem de nit no pot competir amb el bosc, la sabana, el riu i la muntanya que --amb la finalitat que hi hagi pau-- constitueixen la vivenda de gran luxe dels pobres la resta del dia, almenys mentre ningú els arrabassi el seu dret a disfrutar de la creació.