Acabo aquesta sèrie dels països africans que he visitat per diversos motius amb el Sudan. I ho faig, és clar, amb permís del meu company de bloc, que s'ho coneix com el palmell de la mà després de treballar-hi durant molts anys, parla àrab amb fluïdesa i se les apanya en situacions de guerra. Jo ho conec molt poquet: amb prou feines un petit racó del sud del país que limita amb Uganda, retallat per un trajecte que passa per Nimule, Juba, Torit, Isoke i Ikotos.

El Sudan, lloc de rica història i de difícil coexistència entre àrabs musulmans del nord i negres cristians i animistes del sud, és moltíssim més gran i variat que aquesta miniatura que jo conec, però el poc tros que he trepitjat d'aquesta terra m'ha arribat ben endins, per diverses raons.

Primer, perquè el Sudan és la terra on va treballar i va morir Daniel Comboni, el gran apòstol de l'Àfrica negra del segle XIX, i per a un combonià sempre tindrà l'atractiu de ser el lloc on trobarà les seves arrels. A més, en els 20 anys que he estat a Uganda, molt abans de posar el peu al Sudan, hi vaig fer molts amics entre els nombrosos refugiats que venien d'allà i amb qui la gent del nord de la perla d'Àfrica ha conviscut sense grans problemes, segurament per afinitats culturals.

Del Sudan, venien també els temuts guerrillers de l'LRA, que en les seves incursions pels poblats del nord d'Uganda s'emportaven segrestats milers de nens per obligar-los a combatre a les seves files. Les històries d'horror de molts d'ells que em parlaven dels campaments rebels pocs quilòmetres al sud de Sudan i de com els que aconseguien escapar-se'n travessaven una terra inhòspita van alimentar la meva curiositat per anar a veure per mi mateix el lloc on tanta gent patia d'allò més. La frontera era a tot just 60 quilòmetres d'on jo vaig viure molts anys (Kitgum i Gulu), però semblava un món inabastable, hermèticament tancat, misteriós, i això va fer que durant molts anys el Sudan fos per a mi un lloc on somiava anar com fos.

I, per fi, es va presentar la primera ocasió el 2002. Va ser un viatge de pocs quilòmetres fins a la frontera amb Nimule, sense passaport ni visat. N'hi va haver prou de dir-li al noi que feia guàrdia al pont que venia del poblat més pròxim d'Uganda i que desitjava visitar la missió catòlica perquè retirés el tronc d'arbre que feia de duana i em convidés a passar amablement. El lloc, envoltat de muntanyes, està enclavat en un paisatge d'una gran bellesa, i no em vaig poder estar d'entristir-me al veure com un paratge tan inspirador contrastava amb el tràfec d'homes armats amb cara de pocs amics que anaven i venien per l'únic carrer del lloc, flanquejat per cabanyes (tukul en deien). De Nimule aleshores no passava ningú, i la carretera que anava a Juba (a 100 quilòmetres) estava minada. La gent vivia amb la por constant als bombardejos de l'aviació de l'Exèrcit islamista de Khartum i el fustigament dels guerrillers de l'LRA, que passaven sovint per les proximitats.

Tres anys més tard vaig tornar a Nimule, quan ja s'havia firmat l'acord de pau entre el Govern de Khartum i els rebels del sud de l'SPLA. El lloc ja començava a tenir un altre aire i es respirava la vida que torna a brotar després de molts anys de mort i destrucció. Pocs mesos després vaig fer la primera visita a Juba, una ciutat martiritzada durant molts anys de guerra quan era víctima de constants bombardejos de l'artilleria de l'SPLA, que va encerclar aquest lloc sense aconseguir conquistar-lo. Juba tenia l'aspecte d'un lloc tronat i polsegós, de moltes cabanyes de fang i pocs edificis de totxo mig derruïts. Atrets per la indústria de l'ajuda humanitària i el no pas menys lucratiu negoci del petroli, en pocs mesos van arribar a Juba grans flotes de les Nacions Unides, oenagés, contractistes d'obres d'infraestructura i representants de companyies d'extraccions de petroli, i a Juba s'hi va començar a construir a velocitat vertiginosa sense ordre ni concert. Es va convertir, a més, en una ciutat caríssima, on es pagaven 120 dòlars per dormir una nit en una tenda de campanya en un recinte convertit de la nit al dia en hotel.

Quan el juliol del 2005 va morir el líder del sud John Garang en un accident d'helicòpter, es va desencadenar una histèria col·lectiva alimentada per una dubtosa teoria de la conspiració i a qui li va tocar el rebre van ser els comerciants àrabs, que van veure com els enfurismats negres del sud els incendiaven les botigues i les propietats. Després de tot això gairebé no van quedar àrabs a Juba i van ser ràpidament reemplaçats per homes de negocis d'Uganda, que es van apoderar del gran mercat central que porta l'inoblidable nom de "Conyo-conyo". D'aquesta manera, la carretera, oberta per les Nacions Unides, entre Nimule i Juba va començar a tenir un trànsit diari de centenars de vehicles.

Més cap a l'est, a Torit, Isoke i Ikotos, penetra un en un Àfrica profunda on la gent comença amb prou feines a tornar a casa seva. Durant molts anys, aquesta enorme zona, dominada per l'impressionant massís de les muntanyes Imatong, a més de patir els bombardejos dels àrabs va ser escenari de lluites fratricides entre diverses faccions de l'SPLA, i lloc de pas dels furiosos rebels de l'LRA, que van desplaçar la poca població local que encara quedava. Quan hi vaig passar el juliol de l'any passat, em va cridar l'atenció que així com a Juba semblava que tothom hi invertia, per Torit i més cap a l'est tot tenia un trist aspecte d'abandonament i ruïna. Torit va ser una de les ciutats més bombardejades, ocupades i perdudes alternativament per soldats de Khartum i de l'SPLA. Les ruïnes de la seva catedral i edificis adjacents, dinamitades pels àrabs, s'alcen en un paisatge desolat a la vora d'alguns nous poblats de tova on ara habiten els que acabaven d'arribar dels camps de Kenya i Uganda.

M'encanta el sud del Sudan, tot i que sempre m'ha dolgut veure l'aire dur i desconfiat de la seva gent, massa massacrada durant dècades d'opressió i oblit. Tant de bo els deixin viure en pau els àrabs i tant de bo que els nous dirigents, bastant principiants de l'SPLA, resisteixin la temptació de la corrupció i es dediquin a treballar amb afany per la seva soferta gent. Falta els farà tenir una estabilitat política i social per poder celebrar l'anhelat referèndum que està previst per al 2011 i en què hauran de decidir si volen seguir units al nord o separar-se.

Per a l'astut Govern islamista de Khartum, el fracàs de la nova administració de l'SPLA al sud serà una causa de gran alegria, ja que un sud dominat pels àrabs els permetrà seguir aprofitant-se de la part més útil del país. La gent del sud es mereix que se'ls permeti decidir lliurement i en pau.