He perdut el compte de les vegades que he visitat Kenya. Des de la veïna Uganda, és destí gairebé obligat per anar a reunions, fer compres i trobar un lloc per descansar. La primera vegada que hi vaig anar, l'abril del 1986, Uganda era un país que acabava de sortir d'una guerra i dècades de caos i desordre. En aquella època Kenya es presentava com un paradís on es podia trobar de tot a les botigues, es vivia en pau i els serveis semblaven ser mitjanament decents. Recordo que el primer que em va cridar l'atenció al travessar la frontera és que hi havia voreres als carrers i els fanals funcionaven, cosa que no es veia llavors a Uganda. A més, hi anaven turistes en massa atrets pels seus parcs nacionals i les platges de l'Índic. El trajecte més interessant va ser un de 24 hores que vaig fer en tren de Kampala a Nairobi en un ferrocarril tristament desaparegut.

Encara que en aquella època començaven a millorar les coses, al passar d'Uganda a Kenya m'envaïa una sensació d'alleujament. Deu anys després, a mitjans dels 90, vaig començar a notar el sentiment de tranquil·litat al realitzar el trajecte a la inversa i tornar de Kenya a Uganda. La delinqüència augmentava de forma galopant, el president Arap Moi es va mostrar com un dictador implacable, l'abisme entre pobres i rics es va obrir sense remei, la corrupció es va instal·lar com una forma de vida en tots els llocs i els polítics van començar a usar les universitats tribals com un instrument per manejar al seu gust, especialment a la regió de la vall del Rift.

De Kenya es repetien molts tòpics, com que era "un oasi de pau i estabilitat enmig d'una zona de conflictes". Era veritat que els països pròxims com Somàlia, Sudan, Uganda, Burundi, Ruanda o l'est de la República Democràtica del Congo s'enfonsaven en guerres interminables. Però a Kenya passaven també coses molt serioses, que tots preferien amagar sota l'alfombra. Fins que van esclatar després de les últimes eleccions presidencials el 27 de desembre de l'any passat.

Sempre que anava a Nairobi a visitar amics o participar en alguna trobada passava per la parròquia dels meus companys combonians a Kariobangi. Allà, en el 'slum' miserable de Korogocho, m'adonava de com feria la realitat lacerant de la verdadera Kenya, la que no està en els circuits turístics. Tres quartes parts dels gairebé quatre milions d'habitants de Nairobi viuen amuntegats en condicions infrahumanes en aquests ravals que a penes representen el 5% del sòl de la capital kenyana. Barraques sense aigua corrent, ni llum, ni sanejament, on la gent utilitza de nit bosses de plàstic a falta de vàter per després llançar-les a l'aire en una nova versió de l'"¡aigua va!"

Ravals enormes on la gent malviu enmig de l'atur, l'alcoholisme, les lluites entre bandes rivals, la violència domèstica, el fracàs escolar i mil mals més. En aquestes condicions, els joves sense futur són carn de canó fàcil d'usar per polítics sense escrúpols que juguen amb els sentiments més baixos d'odi ètnic.

A Kenya, els anglesos van cometre el greu error de treure les millors terres a la gent autòctona per donar-les als colons. I la independència va venir després d'una guerra cruel protagonitzada per la rebel·lió dels Mau-Mau. I com ha passat a molts països africans, la població va quedar profundament desil·lusionada al veure que la revolució del pare de la pàtria Jomo Keniatta va quedar en res enmig d'una corrupció rampant i l'emergència d'una elit kikuiu que va agafar el relleu de poder de mans dels antics caps colonials. Aquesta mala política va continuar amb Arap Moi, a qui malgrat tot els països donants no miraven malament. A més d'un diplomàtic europeu li he sentit fa alguns anys murmurar en elegants barris residencials de Nairobi que, després de tot, els africans estan millor amb dictadors si no són massa violents.

Quan no va tenir més remei que acceptar el multipartidisme als anys 90, Moi sempre va saber jugar la carta de dividir l'oposició per mantenir-se en el poder. El triomf, el 2002, de Mwai Kibaki va obrir un parèntesi d'esperança que va durar molt poc. La corrupció no va fer sinó augmentar, la inseguretat rampant --sobretot a "Nairobbery"-- va guanyar terreny a passos de gegant i el Govern es va caracteritzar per un estil de lideratge de "mans fora", com va quedar de manifest el juliol del 2005 quan més de 100 persones van perdre la vida en lluites tribals a la desèrtica regió de Marsabit i el president no es va dignar ni a aparèixer per allà. Però sobretot, la política i l'economia del país van seguir en mans de l'elit kikuiu de sempre, i d'aquells fangs va venir el fang de l'odi tribal que va esclatar després de les eleccions de desembre del 2007.

Més de 1.500 persones van morir en xocs entre luos i kikuius, i diversos centenars de milers van ser desplaçades de casa seva. Ara, amb l'acord de pau assolit pels bons oficis mediadors de Koffi Annan, sembla que les coses poden tornar al seu curs, encara que es trigarà molt a aconseguir una verdadera estabilitat que segurament mai ha existit de veritat.

Kenya ha tingut sempre una societat civil molt activa, la representant més coneguda de la qual ha estat la premi Nobel de la pau Wangari Maathai, fundadora del 'Green Belt Movement'. També l'Església catòlica, sobretot l'antic arquebisbe de Nairobi Raphael N'Dingi, s'ha caracteritzat per parlar alt i clar davant els abusos dels poderosos. Com em passa sempre a qualsevol país d'Àfrica que visito, al final em quedo amb el record entranyable de missioners i gent d'església que es desviuen per ajudar les persones que viuen en els llocs més oblidats i pobres, en aquest cas en els 'slums' de Nairobi, però també en les regions semiàrides de Pokot i Turkana.