Vaig passar a Sud-àfrica un mes i mig el 1998. Vaig participar en un curs de mediació i resolució de conflictes a Johannesburg i vaig aprofitar el poc temps lliure que vaig tenir per conèixer tan com vaig poder el país, encara que només vaig visitar una mica del nord: Pretòria, Liederburg, algunes zones limítrofes amb el parc Kruger i l'antic Lebowa.

El meu coneixement el país és, per tant, molt limitat, però crec sincerament que és l'únic lloc de l'Àfrica on no m'he sentit a gust. He viscut en llocs de pobresa i violència extrema però sempre m'he quedat amb la marca d'un caliu humà excepcional. No ha estat aquest el cas a Sud-àfrica.

Passejar pels carrers de Johannesburg és exposar-se a seriosos riscos. És una de les capitals més insegures del món, si no la que més. I a més la ciutat és lletja amb avarícia, com una mala imitació de Nova York i els seus gratacels. Després de tres intents frustrats de passejar pels carrers i d'agafar un taxi-furgoneta, vaig optar per retirar-me d'aquell ambient hostil i agressiu i desplaçar-me només en cotxe amb algun amic.

Pretòria té l'encant de les llargues avingudes de xicrandes de color púrpura, però fa massa pudor de racisme mal dissimulat, i molts dels blancs que han vist arribar els seus nous veïns de la puixant classe mitjana negra se'n van així que poden. A les zones més residencials, més ostentoses que elegants, els únics negres que un es troba són els jardiners i les cuineres. Al barri de Silverton vaig visitar uns coneguts blancs --perdoneu, a Sud-àfrica tot s'ha de qualificar de blanc o negre, cosa que fa que un acabi mig boig-- i quan em van invitar a anar amb ells a l'òpera el cap de setmana em vaig excusar fent referència a un compromís previ que havia de tenir lloc dissabte i diumenge en una parròquia de Soweto. "No hi vagis --em van aconsellar-- només hi ha criminals". No cal dir que ells no hi havien estat mai, ni en tenien cap ganes. La resta de la conversa va transcórrer per queixes de com anava el país de malament des que governava l'ANC, de com l'havien desenvolupat ells (els blancs) i de les suposades exageracions de la premsa europea sobre els anys de l'apartheid, quan a judici d'ells les coses anaven bé.

Vaig tenir la sort d'estar a Sud-àfrica quan el mandat de Mandela arribava al final i estava a punt de publicar-se l'informe final de la Comissió de la Veritat i la Reconciliació, presidida per Desmond Tutu. Totes les persones (negres) amb qui vaig parlar parlaven de Mandela ("Madiba") com d'un pare savi i bo que els guiava i que havia evitat un bany de sang. Crec que tenien tota la raó del món. Recordo que durant aquells dies alguns líders de l'ANC van intentar bloquejar la publicació de l'informe final perquè recollia també testimonis d'atrocitats perpetrades per ells durant la "lluita d'alliberament". Al final, va prevaler el bon sentit de personalitats com Mandela i Tutu, que van comprendre que una verdadera reconciliació només es pot fonamentar a deixar que aflori tota la veritat, encara que no agradi a tothom, i demanar perdó amb sinceritat.

En nombrosos townships que vaig visitar vaig veure que el govern s'esforçava per construir cases senzilles però dignes als squatters que no tenien on viure. Feia poc que s'havia mort el comunista Slovo, ministre de la Vivenda (blanc), que malgrat saber que estava afectat per un càncer incurable va mostrar una gran dignitat treballant fins a l'últim moment per portar a la pràctica les mesures socials de l'ANC.

Les figures de gran talla de l'ANC han estat succeïdes per altres que no estan a l'altura, i és que Mandela és molt Mandela, i el seu successor, Thabo Mbeki, ha ficat la pota en temes molt seriosos, com la pandèmia de la sida, i quan diu que el virus VIH no és la causa d'aquesta malaltia hauria de recordar que els polítics s'han de dedicar a dirigir i gestionar un país i no fer de pseudocientífics. I pel que fa al seu successor en el partit, Jacob Nzuma, ficat en mil escàndols de corrupció i de maneres violentes i radicals, que Déu els agafi confessats als pobres sud-africans si es converteix en el pròxim president del país.

Passejant per Sud-àfrica un es troba amb mil monuments que recorden victòries militars dels boers sobre els zulus. Especialment, el famós memorial que es troba als afores de Pretòria --una autèntica horterada en pedra-- evoca el sentiment de víctimes incompreses que els artífexs de l'apartheid han evocat tant. Per què deu ser que gairebé tots els pobles que han comès les pitjors barbaritats en la història més recent (israelians, tutsis, serbis...) utilitzen suposades o certes identitats de màrtirs per fer la vida impossible als que viuen al seu costat i justificar aquesta discriminació amb els arguments més insostenibles.

Em van encantar les misses als townships amb tota l'assemblea cantant amb totes les seves forces fins a arribar a emocionar. És en l'expressió dels sentiments religiosos on es pot sentir més bé el crit fondo de llibertat dels que han viscut oprimits. Em va impressionar el baixíssim nivell educatiu que tenien els joves (negres) a l'acabar l'ensenyament secundari, fruit de la política educativa diabòlica dels anys de l'apartheid que havia creat dos sistemes, i que estava dissenyat perquè els negres no poguessin tenir el mateix nivell que els blancs a l'accedir a la universitat.

I em va cabrejar enormement entrar en un bar o un restaurant --i també en alguna parròquia-- i veure que només hi havia blancs asseguts, o com a màxim alguna parella de negres, però sense barrejar-se. Vaig percebre la mateixa sensació en la resta dels meus 16 companys de curs, procedents de diferents països africans. El nostre grup, compost per gent de diversos colors que s'avenia i no feia res per dissimular-ho, causàvem estranyesa allà on anàvem. I és que Sud-àfrica és com un altre planeta que no s'assembla en gairebé res a la resta dels països del món, i menys als africans.