Quan vaig travessar per carretera la frontera entre la República Centreafricana i el sud del Txad, un dia de juliol del 1989, el primer que em va cridar l'atenció va ser el contrast entre la part centreafricana (de bosc espès, animats xiringuitos, bullici de mercat i animat ambient amb música congolesa) i la poc favorable benvinguda que s'endevinava al pas fronterer txadià, de paisatge arenós i un ambient tan sec com el caràcter del funcionari de rostre àrab que em va assetjar a preguntes mentre escrutava el meu passaport i no s'acabava de creure que jo no vaig fer mai el servei militar al meu país. El meu nerviosisme augmentava a mesura que s'acostava l'hora de la posta del sol i em preguntava on podia passar la nit en aquell llogaret de barraques de joncs. A l'ombra s'asseien en estores homes seriosos amb turbant que bevien te.

"Així que espanyol. Crec que Espanya va ser una vegada una colònia àrab important, ¿no és així, senyor?" Quan vaig assentir convençut, ometent tota al·lusió a la Reconquista, quina altra cosa podia fer, l'home va somriure i em va indicar la carretera que anava a Danamayí, on vaig respirar alleujat quan vaig arribar, ja de nit, a la comunitat de les missioneres combonianes després d'un monòton tram de plana interminable amb pocs arbres i un horitzó llunyà tenyit de vermell sol ponent.

Des del 1989 han canviat moltes coses al Txad, un dels països de frontera entre ètnies negres i arabitzades, i bastantes per a pitjor, sobretot la guerra portada a terme pel grup rebel de la Reagrupació per a la Força Democràtica i el Desenvolupament (UFDD), ben armat pel veí Sudan, que des de la frontera amb Darfur ha amenaçat diverses vegades el règim d'Idriss Déby i va estar a punt d'ocupar la capital, Yamena, fa poques setmanes.

Aquest recent conflicte --enredat en l'embull d'una guerra que ja es lliura a les fronteres de tres països si hi afegim la República Centreafricana-- ha provocat el desplaçament de diversos centenars de milers de persones. En l'actualitat, la missió de l'ONU a la República Centreafricana i el Txad (MINURCAT) i la força de la Unió Europea per als dos països (EUFOR) no han aconseguit estabilitzar aquesta regió, encara que ofereixen alguna protecció a la població civil desplaçada (a més dels 240.000 refugiats procedents del Sudan) i als treballadors humanitaris.

Fa 17 anys, quan vaig fer la meva visita, tampoc havia començat l'explotació del petroli al sud del país, que amb més producció agrícola que el nord sempre va ser la part útil. Des de fa pocs anys, aquesta riquesa, lluny de beneficiar la gent, s'ha convertit en una maledicció que només serveix per enriquir uns dirigents que roben --segons Transparència Internacional, el Txad és el país més corrupte del món-- per pagar armes i deixar la pols i la contaminació als camperols que viuen a les zones d'extracció de l'or negre.

Eren llavors els temps del dictador Hissene Hauré, que es mantenia al poder gràcies al suport del seu amic francès Mitterrand i dels nord-americans, que l'havien ajudat a expulsar els seus veïns libis del nord de la disputada franja d'Aouzou, rica en fosfats, segons se sentia llavors. No obstant, feia molt poc temps que el Govern havia firmat la pau amb els rebels del sud de Kamougué, que havia acceptat un lloc a l'Executiu i la gent deia que almenys podia respirar una mica i viatjar sense por. Abundaven els conflictes per invasió de terres cultivades per part dels pastors nòmades mbororo, que al ser part de les tribus arabitzades del nord se sortien sempre amb la seva al saber que tenien el favor dels governants locals. Vaig passar per llocs com Moissala, Bedjondo i Doba, i en cada lloc era de rigor presentar-se a l'oficina del subprefecte, on un començava davant d'un funcionari negre que et tractava amb amabilitat i acabava gairebé sempre davant del verdader cap, invariablement d'una de les tribus arabitzades del nord, que et tractava amb aires poc amigables i et llançava en un francès a penes comprensible mil preguntes que deixaven notar la seva sospita.

Feia una calor insuportable, i això que era l'època de pluges. Recordo veure la gent anar als camps molt de matinada, quan encara era de nit. Ja llavors les pluges no eren de fiar i cada cert temps la gent s'enfrontava al fantasma de la fam, plaga a la qual intentaven enfrontar-se amuntegant centenars de barrils de cereal de mill en les missions catòliques. Els seus patis estaven plens de files que emmagatzemaven l'aliment per fer front a èpoques d'escassetat.

La gent del sud del país, agricultors, treballen molt i s'aferren amb orgull a les seves tradicions ancestrals, segurament com a únic mitjà per resistir la colonització cultural àrab. Llueixen amb orgull les cicatrius dels ritus de la iniciació, que marquen el pas de la infantesa a l'edat adulta, i si un no les llueix a la cara s'arrisca  que no l'escoltin quan parli en alguna reunió del poblat. Gent treballadora, honrada, que es preocupa per conservar les seves tradicions africanes forjades en el sacrifici i l'adversitat. És una pena que persones així hagin de viure sota la bota de dictadors i senyors de la guerra que no els deixen en pau.