"

Els congolesos sabem dissimular les nostres penes amb colors vius i música alegre". M’ho va dir fa un any i mig, en un barri de barraques de Goma, un treballador social que s'ocupava de nens del carrer, i des d'aleshores admiro els habitants de la República Democràtica del Congo per ser capaços de transmetre alegria enmig d'una existència plena de desgràcies. Aquell viatge de tot just vuit dies a les dues ciutats principals del Kivi (Goma i Bukavu) em va impressionar perquè mai he vist un poble tan sofrent i lacerat, i a la vegada tan cordial.

L'antic Zaire, descrit magistralment per Konrard a El cor de les tenebres, és un país {del qual} {tothom} s'ha aprofitat sense pietat: durant l'època colonial, el rei belga Leopold el va convertir en la seva finca particular i va sotmetre els seus habitants a un règim de verdadera esclavitud per esprémer els seus recursos, sobretot el cautxú. Als belgues no es van preocupar ni una mica de preparar el país per a la independència: quan se'n van anar a corre-cuita el 1961, el país comptava només amb quatre graduats universitaris. I durant el règim corrupte i despòtic de Mobutu, recolzat incondicionalment pels Estats Units, que va durar fins al 1997, el país es va convertir en un lloc ingovernable on es deia humorísticament que la gent es regia pel famós article 15 de la constitució: 'debrouillez-vous' (arregli-s’ho com pugui).

D'extensió tan gran com tota l’Europa Occidental, gairebé sense comunicacions ni estructura administrativa, és un exemple d'Estat fallit o de país ingovernable, on res --excepte el coratge de la seva gent-- funciona. Per entendre el desastrós regnat de Mobutu, res millor que l'excel·lent llibre de Michela Wrong 'Tras los pasos del señor Kurtz'.

Però després de la mort de Mobutu, la rebatejada República Democràtica del Congo va passar per la pitjor de les seves tragèdies al convertir-se en l'escenari de dues cruentes guerres en què el país va ser envaït per deu exèrcits de països africans veïns. Rwanda va ser la primera a entrar al Congo sota pretext de perseguir els antics soldats i bandes interahamwe que van organitzar el genocidi rwandès del 1994, però aviat que es va veure que això no va ser sinó un pretext per saquejar descaradament les riqueses minerals del gegant africà, particularment l'or, els diamants i el cobejat coltan.

Malgrat els acords de pau firmats a Sud-àfrica el 2003 i de les eleccions democràtiques presidencials que van portar al poder el jove Joseph Kabila, el novembre del 2006, tota la regió del Kivi segueix sent avui un sagnant escenari de conflictes interminables, particularment per part de les milícies tutsi de l'antic membre de l'exèrcit rwandès Laurent Nkunda.

Les guerres de l'última dècada s'han acarnissat, sobretot, en la població local. La República Democràtica del Congo segueix sent el lloc del món on la violència sexual s'aplica més sistemàticament contra les dones, com a mitjà per humiliar i subjugar una població farta de tants abusos. Les ciutats de Goma i Bukavu, situades enmig d'alguns dels paisatges més espectaculars del món --com el volcà Nyaragongo i el llac Kivu--, estan plenes de centenars de milers de desplaçats interns que han hagut d'abandonar les seves aldees per por als constants abusos de bandes armades i també de l'Exèrcit regular del país. Sense ajudes internacionals, aquestes persones malviuen de l’intercanvi del petit comerç i habiten barraques en barris congestionats situats en turons on la desforestació causa periòdicament despreniments de terres que acaben amb desenes de morts.

A Goma i Bukavu, vaig conèixer persones d'una talla humana mereixedora no d'un, sinó de diversos premis Nobel de la pau: els jesuïtes del col·legi Alfajiri a Bukavu, que donen una educació de qualitat a milers d'alumnes; el salesià veneçolà Mario Pérez que cuida milers de nens del carrer i antics nens soldats a Goma; el valent arquebisbe de Bukavu, Xavier Rusengo, successor de monsenyor Munzihirwa, assassinat pels soldats rwandesos el 1996, i unes religioses que treballen a Goma per la rehabilitació de nenes acusades de bruixeria, les víctimes més innocents i d'aquesta immensa creu congolesa.