Amb una cultura semita mil·lenària, gent hospitalària i amable, platges netes al mar Roig i pobles encantadors en paisatges de muntanya, Eritrea seria un destí turístic digne de consideració. No obstant, és un dels països més tristos de l'Àfrica. Primer, perquè va passar per una devastadora guerra de 30 anys i això deixa empremta en les ànimes de la gent i les zones rurals plenes de mines. Segon, perquè Eritrea està sota la bota d'una fèrria dictadura del més pur estil maoista.

Aquest règim totalitari es nota en tots els aspectes de la vida quotidiana: per poder usar un telèfon mòbil fa falta un permís especial del Ministeri de l'Interior, així com per viatjar per moltes zones del país. En tot el país només hi ha un diari i una ràdio --no cal dir que governamentals-- i els periodistes que s'han atrevit a ser crítics amb el Govern són a la presó. Una espessa xarxa d'intel·ligència militar està present a tot arreu, i com a conseqüència es nota un ambient de por i desconfiança a tot arreu.

A més, Eritrea, com sol ser habitual en els règims despòtics, intenta desviar els seus problemes interns amb un llenguatge militarista i agressiu respecte a la seva veïna Etiòpia, amb qui va estar en guerra dos anys fins que les Nacions Unides va arbitrar en el seu conflicte fronterer. Els joves han de prestar un servei militar obligatori tres anys, després dels quals encara poden ser cridats a l'Exèrcit en qualsevol moment. Els joves que poden se'n van del país.

Fa pocs mesos, el Govern va expulsar del país 15 missioners de diverses congregacions, en un intent de controlar l'Església catòlica, que encara que minoritària té una gran influència social al país. A ningú se li escapa que el règim d'Isaïes Afewerki intenta tenir la majoritària Església ortodoxa sota el seu control, com una confessió religiosa oficial disposada a sancionar i a recolzar els programes del Govern sense dir ni piu.

I és que la gent a Eritrea és molt religiosa i la religió ortodoxa està tenyida de mil prescripcions calcades de l'Antic Testament, que impregnen la cultura local. Dejunis durant la Quaresma i l'Advent són elements molt estesos, i és comú sentir les campanes de les esglésies tocar a les quatre de la matinada els diumenges i veure homes i dones resar recolzats en els murs de les esglésies tancades, pronunciant lamentacions sobre la seva indignitat d'entrar a la casa de Déu.

Vaig visitar Eritrea durant tres setmanes, el novembre del 2004, per impartir uns cursets sobre pau i resolució de conflictes organitzats per diverses congregacions religioses. Em va impressionar profundament veure homes mutilats, veterans de guerra, expressar la seva frustració amb una frase que em vaig cansar de sentir: "Per tenir aquesta dictadura no vam lluitar 30 anys". Crec que ho deien amb sinceritat i que la seva pena no podia ser més autèntica. Sempre s'ha dit que cada poble té el Govern que es mereix, però en el cas d'Eritrea almenys dubto que això sigui cert.

Els que estiguin interessats a aprendre sobre la recent història d'aquest país recomano encaridament l'excel·lent llibre de Michela Wrong 'No lo hice pot ti', disponible en castellà.