'Akwaba' (benvingut) és la primera paraula que es llegeix, en grans caràcters, a l’arribar a l’aeroport d’Accra, la capital d’aquest país de l’Àfrica occidental que, com sol ser habitual entre els pobles costaners, acull el visitant amb una gran cordialitat i simpatia.

Acostumat com he estat durant molts anys a viatjar per països africans en conflicte, Ghana és una invitació a relaxar-se i disfrutar d'una Àfrica càlida on la brisa humida de l'oceà Atlàntic impregna el viatger de calma assossegada. A més, és segura. Una de les experiències que més hi vaig disfrutar va ser deixar-me portar per la marea humana plena de colorit que omplia els carrers centrals del mercat.

Malgrat algun cop d'Estat als anys 1970 i de xocs tribals que es repeteixen cada pocs anys al nord del país, Ghana és un país on es respira pau. Té la gran sort de ser una de les poques nacions africanes que mai han passat per una guerra, i això es nota. Va tenir un gran líder del nacionalisme africà com a 'pare de la pàtria', el venerat Kwame Nkrumah. Quan vaig viatjar en autobús d'Accra al poble costaner d'Elmina, les tres hores de trajecte van estar amenitzades per una casset amb discursos de Nkrumah que la gent seguia amb verdadera devoció. El seu actual president, John Kuffour, president en exercici de la Unió Africana, és un home pròxim i honrat.

La riquesa que genera el país pel cultiu del cacau i les mines d'or no es perd per butxaques de polítics corruptes. L'excel·lent infraestructura viària d'Accra i els voltants, amb passos elevats i carreteres acceptables, dóna fe que els diners s'utilitzen per a serveis públics.

Els amants del turisme cultural trobaran interessantíssima la visita als castells d'Elmina i Cape Coast, testimonis històrics del vergonyant tràfic d'esclaus que va arrencar del continent africà desenes (alguns parlen de centenars) dels seus fills i filles per explotar-los a l’acabat de  descobrir Nou Món americà o a les mansions europees. Els seus pobles de pescadors inviten a un passeig assossegat i, si s’escau, a una conversa amigable amb la seva amable gent, que fa gala de la millor hospitalitat.

No vaig tenir temps de passar més d'una setmana a Ghana. Vaig assistir a un seminari sobre mediació i resolució de conflictes, al qual vam assistir més de 30 persones que treballàvem en grups de pau en diferents països de l'Àfrica. Recordo els dos intèrprets, del veí Togo, que comentaven el contrast entre l'aire dictatorial i de por que es respirava al seu país i l'ambient de molta més llibertat que regnava a Ghana.

Un diumenge a la tarda a la platja de Labadi, a Accra, és una invitació a la pura alegria de viure. Passejant per la sorra, a penes es veuen persones que es banyen, però el lloc és un verdader centre de vida social i d'oci, on grups de persones ballen, altres disfruten al voltant d'una barbacoa, altres juguen al voleibol i altres simplement s’asseuen en un grupet i xerren.

I parlant de platges, mai oblidaré la sorpresa que em vaig endur el primer dia de la meva estada a Elmina, quan pletòric i atrevit vaig sortir corrent cap a la veïna platja de bon matí, disposat a començar el dia amb un bon bany. Després de deixar enrere un petit bosc de palmeres, em vaig dirigir cap al mar, mentre em va sorprendre veure una legió de nens a la gatzoneta que reien a una sola veu al veure la meva silueta avançar decidida. Sorprès i una mica confús, finalment vaig entendre la situació quan un dels meus peus va trepitjar la primera tifa sobre la sorra. Em vaig aturar a l'acte i van créixer les riallades dels nens que seguien a la seva. Vaig mirar al meu voltant i vaig veure que em trobava a la latrina pública, utilitzada per xavals que segurament vivien en cases humils sense sanejament. Amb penes i treballs vaig tornar sobre els meus passos, mirant amb atenció on posava el peu.

I és que a l’Àfrica s'aprenen moltes coses, i una d'elles és que una platja --a més de servir per torrar-se al sol o per menjar seitons en un xiringuito-- es pot prestar a fer altres activitats molt més peremptòries.