Burundi i la seva veïna Rwanda són com dos germans bessons. Tenen la mateixa extensió (aproximadament com Bèlgica), el mateix nombre d'habitants (vuit milions), la mateixa composició ètnica (15% de tutsis, 84% d'hutus i 1% de pigmeus twa) i el mateix bell paisatge de valls i turons on pràcticament tota la terra està cultivada. Burundi també ha tingut una tempestuosa història de guerres i massacres des de la seva independència el 1961. No obstant, l'ambient que es respira avui dia a Burundi és diferent del de Rwanda. Hi ha més llibertat i la gent parla amb menys por.

En primer lloc perquè, amb tots els seus defectes, hi ha hagut un procés de pau que va culminar amb la firma d'un acord el 2005, i quan la pau és fruit d'una negociació és més estable. El principal grup rebel de la majoria hutu (CNDD) va guanyar les eleccions i el seu president, Pierre Nkurunziza, ha canviat la guerrera militar pel despatx de polític i fa el que pot, encara que se li nota la inexperiència.

Potser van insistir tant a resoldre el problema ètnic que la gent va votar per ell perquè es presentava com el salvador dels hutus, però quan es tracta de governar el país que és encara el cinquè més pobre del món això no és suficient. Potser per això el principal partit de l'oposició, el FRODEBU, també és de majoria hutu. I encara queda un grup rebel hutu radical, l'FLN-Palipehutu, que no ha entregat les armes i que de tant en tant causa algun ensurt. A més, el mateix partit al poder fa molt de temps que es desgasta en lluites internes, cosa que va culminar amb la detenció del seu president Hussin Rajaba el maig de l'any passat.

L'acord de pau de Burundi, en què Nelson Mandela va fer de mitjancer, va establir quotes ètniques al Govern, el Parlament i l'Exèrcit, cosa que no agrada gaire a la veïna Rwanda, ja que aquest sistema els recorda l'antic règim de Habyarimana, a qui es considera responsable de l'organització del genocidi del 1994.

Recorrent el país, un es troba amb una altra diferència respecte a Rwanda. A Burundi, hi ha monuments per recordar els morts víctimes dels dos bàndols: els militars tutsis i els rebels hutus. A Rwanda, només es poden recordar les víctimes dels hutus i es nega a les altres víctimes el dret a honrar els seus morts, i això és una cosa que tard o d'hora acaba per passar factura. I malgrat que Burundi encara està molt lluny de ser un model de llibertat d'expressió (hi ha periodistes que han acabat a la presó per criticar el Govern), almenys es pot parlar amb una certa llibertat. I és possible que sigui el país africà amb l'estrany rècord de tenir el nombre més elevat d'antics presidents que viuen al país, entre ells Jean-Baptiste Bagaza (el que va expulsar els missioners del país als anys 1980) i el pragmàtic Pierre Buyoya, que va acceptar la negociació amb els rebels i va posar en marxa el procés democràtic per acabar retirant-se voluntàriament.

La població de Burundi, com la de Rwanda, és molt treballadora i soferta. Té una cultura mil·lenària basada en una monarquia tradicional, amb mil matisos de comportament i visió del món expressada en proverbis i històries tradicionals. Malgrat el caràcter generalment reservat dels seus habitants, si es guanya un la seva confiança es poden escoltar testimonis impressionants de perdó, de reconciliació i de voluntat de viure en pau. Segurament la figura més coneguda de Burundi a escala internacional és Marguerite Barankitza, més coneguda com a "Maggy", una tutsi que el 1993 va amagar desenes d'hutus a casa seva i que després de presenciar la massacre de les persones que va intentar salvar, va fundar una oenagé per ajudar nens orfes de les dues ètnies i educar-los per la pau. Quan hi vaig anar, el juny de l'any passat, es vivia una gran eufòria de milers de refugiats burundesos que tornaven de la veïna Tanzània després de molts anys d'exili. Em va impressionar el gran treball que realitzava amb ells el Servei Jesuïta al Refugiat, així com la impressionant feina que porten a terme els Pares Blancs amb la minoria pigmea batua, a qui donen la possibilitat de tenir cases decents, millors mitjans de vida i educació.