La notícia del processament de 40 militars de l'actual govern de Rwanda per part del jutge de l'Audiència Nacional Francisco Andreu ha refrescat en la meva memòria el meu encara recent viatge a aquest petit país centreafricà, fa tot just dos mesos. Ja vaig escriure en un text anterior que mai a m'havia trobat un lloc en què les aparences amaguessin una realitat de tanta por, opressió i engany. M'alegro que la decisió del jutge espanyol pugui servir perquè, per fi, surtin a la llum fets que tots han escombrat sota l'alfombra durant molts anys.

En relació amb Rwanda, tothom parla del genocidi en singular, el comès pels hutus (soldats de l'antic president Habyarimana, bandes Interahamwe, i veïns de barris i turons) contra la minoria tutsi el 1994. Però en realitat allà hi ha hagut dos genocidis. L'altre, del qual gairebé ningú parla, va ser comès de forma sistemàtica pel Front Patriòtic Rwandès (tutsis en el poder des del 1994) contra la majoria hutu des de l'octubre del 1990, any en què els seus membres van envair Rwanda des de la veïna Uganda, on els membres de l'FPR havien servit en l'exèrcit de Museveni uns quants anys.

L'acte del jutge Andreu, molt ben documentat i amb tota mena de detalls sobre dates, llocs i circumstàncies, parla de quatre milions de morts. Si això fos cert, aquest altre genocidi va superar en morts i en crueltat el del 1994,  del qual tots parlen i en què es recolza l'actual govern de Paul Kagame com a ideologia de poder.

L'exterminació dels hutus va començar amb la invasió el 1990 i va provocar l'èxode de més d'un milió de persones cap a Kigali. Durant les matances dels extremistes hutus, l'FPR va continuar amb matances indiscriminades i, sovint, va portar periodistes a filmar fosses comunes i muntanyes de cadàvers per acusar els Interahamwe, quan en realitat eren pagesos que ells mateixos havien assassinat. Una vegada pres el poder, el juliol del 1994, el Front Patriòtic va continuar assassinant milers d'hutus que no havien pogut fugir al veí Congo (llavors Zaire). Quan, el 1996, els militars tutsis rwandesos van envair els camps de refugiats a Goma i Bukavu, a Zaire, van seguir les matances.

Així mateix, prenent com a excusa les incursions dels Interahamwe des del Zaire, els soldats tutsis van arrasar poblats sencers en zones veïnes a la frontera, i van matar més persones. Finalment, durant la segona invasió del Congo, el 1998, es va culminar gairebé una dècada d'extermini sistemàtic. Per rematar el cinisme del govern de Kagame, tant la fiscal general del tribunal internacional per jutjar crims de guerra a Rwanda, la suïssa Carla del Ponte, com el relator especial de drets humans per a les Nacions Unides, el xilè Roberto Garreton, van veure com tots els seus esforços per investigar aquests delictes contra la humanitat van ser bloquejats pel poderós lobby tutsi present en organismes internacionals.

I és que, a més a més, per motius molt pragmàtics, l'actual govern de Rwanda té tot el suport de països com els Estats Units, Anglaterra i Alemanya. I, per acabar-ho d'arreglar, el seu president Paul Kagame --que és un dels pitjors criminals de guerra de l'Àfrica-- rep fins i tot premis internacionals als drets humans, com va succeir l'any passat, quan Rwanda va abolir la pena de mort (una pena que ha aplicat sense cap mania durant més d'una dècada).

Durant els nou o deu dies que vaig estar a Rwanda, vaig intentar viatjar tant com vaig poder i parlar amb molta gent. No he estat mai en un país en què hagi palpat tanta por i en què la gent tingui tantes reserves i desitjos de mantenir-se en l'anonimat. La bellesa de les seves valls i turons i l'ordre de les seves carreteres asfaltades i les seves ciutats netes contrasten amb la falta de llibertat i la immensa tristesa que un respira per tot arreu. I no és perquè el poble no tingui grans desitjos de reconciliar-se i de viure en pau amb els seus veïns. En aquest cas, s'ha de dir que té els dirigents que no es mereix, ja que estan apuntalats en el poder per països estrangers que tenen a Rwanda enormes interessos estratègics i econòmics.

Per a un espanyol, a més, Rwanda és una terra de màrtirs. La presència de missioners i cooperants espanyols es deixa sentir en alguns dels llocs més pobres i abandonats del país dels mil turons. No en va, l'acte del jutge Andreu parla d'espanyols assassinats per militars de l'FPR: el pare blanc Joaquín Vallmajó, assassinat el 1994 per haver denunciat matances d'hutus al districte de Byumba, al nord del país; els quatre germans maristes espanyols assassinats per militars tutsis a Bukavu (Congo), en un camp de refugiats rwandesos als quals es va negar a abandonar; els tres cooperants de Metges del Món morts a trets per soldats tutsis el 1997, i el sacerdot guipuscoà Isidro Uzcudun, assassinat un any després per soldats que van entrar a la seva habitació.