En llocs del món on abunda la violència, la tirania i es trepitgen els drets humans, sovint l'Església és l'única institució que pot prestar la seva veu als que no en tenen i cridar l'atenció sobre els abusos que pateixen les persones més vulnerables perquè es respecti la seva dignitat. Les comissions de Justícia i Pau realitzen una gran tasca als racons més apartats del món. No obstant, des de fa alguns anys, ha sorgit una forma una mica subtil de ‘domesticar-les' perquè no suposin una amenaça per als poderosos. Els ho explico.

Els ho explicaré amb la meva pròpia experiència. El 1997, vam formar a Kitgum (al nord d'Uganda) la comissió catòlica de Justícia i Pau davant la gravíssima situació de guerra i abusos de tota mena soferts per la població. Tots els dies s'incendiaven poblats, se segrestaven nens per obligar-los a combatre a les files de la guerrilla, se saquejaven cases i les dones patien abusos sexuals, i tot això davant la passivitat internacional més absoluta.

En aquella època no teníem diners, ni hi havia telèfon, ni accés a internet ni cap mena de mitjans. Però ens reuníem amb els nostres líders dels comitès de Justícia i Pau a llegir la Bíblia, resar i decidir què es podia fer en cada cas. Vam ajudar persones indefenses a presentar els seus casos a la policia. Amb una vella màquina d'escriure vam redactar informes d'abusos de drets humans i vam elaborar llistes de nens segrestats i persones assassinades, documents que després vam enviar a ambaixades, mitjans de comunicació i organismes de defensa dels drets humans. Vam  arriscar molt i ens van ploure pals per tot arreu, però no ens vam rendir.

Recordo una ocasió en què l'Exèrcit va disparar contra un grup de guerrillers de l'LRA que portaven lligats amb cordes 40 nens i en va matar 30. Vam anar al lloc de la matança al cap de pocs dies. Vam fer fotos dels cadàvers, vam entrevistar alguns dels supervivents a l'hospital, testimonis dels fets, i vam donar una gran difusió a l'informe. Com a responsable del grup, allò gairebé em va costar una expulsió d'Uganda, però no ens vam rendir perquè --mancats de diners i de tot-- no ens faltaven ni la fe ni la convicció del que fèiem i de qui estàvem servint.

Van passar els anys i de sobte, qui sap si per seguir el corrent de les modes mediàtiques que vénen i van, van començar a arribar al nord d'Uganda personal de les Nacions Unides, oenagés, periodistes, diplomàtics i una gran varietat de personatges de la comunitat internacional, que des de l'any 2004 van convertir la nostra zona tan castigada per la guerra en un lloc d'atenció privilegiada. I amb ells van arribar fons, ajudes, diners, gestionats per organitzacions que oferien finançament a organismes locals que treballessin per la pau i a favor de la població.

I llavors, les oficines diocesanes de Justícia i Pau de les diòcesis del nord d'Uganda es van trobar amb substancioses ofertes de fons per a les seves activitats, i van haver d'escriure propostes de projectes, alguns dels quals eren acceptats i altres rebutjats pels donants. Al final, les activitats principals d'aquestes comissions que tant havien lluitat pels drets dels més febles es van centrar en el que es coneix en anglès com a ‘workshops', o tallers, jornades a les quals es convida líders i responsables de grups per rebre formació, intercanviar idees i elaborar "plans estratègics d'acció".

Van arribar llavors experts que ens van ensenyar paraules noves, com ara ‘advocacy', ‘lobbisme', ‘acord d'interessos', ‘resolució de conflictes', ‘negociació'... que van desplaçar els textos dels profetes Amós, Jeremies, Habakuk, Isaies i les paraules clares i encertades de Jesús de Nazaret als Evangelis. I els nous diagrames amb cercles van substituir la fam i la set de justícia, les Benaurances, l'opció pels pobres, el clamor pel Regne de Déu i la vida en l'Esperit. Els nostres líders, que abans recorrien grans distàncies en bicicleta amb llistes de desapareguts, arriscant les seves vides, convençuts que el que feien als més febles ho feien al mateix Senyor, de sobte van començar a reclamar dietes i altres prebendes per qualsevol servei.

Al final, tot es va convertir en una successió ininterrompuda de reunions, tallers, cursets i seminaris en hotels, on se surt amb un munt de papers sota el braç però amb menys motivació i pocs desitjos d'arriscar la vida per servir Déu i els més petits. I amb aquestes ajudes econòmiques es van muntar oficines gestionades per buròcrates ben remunerats, que al final tenen un gran interès a defensar el seu lloc de treball i, per tant, eviten les friccions amb els poderosos i busquen l'entesa per optar al final pel silenci quan se segueix trepitjant els febles.

Crec que no exagero. He vist situacions molt semblants a aquesta en altres diòcesis del Congo, Burundi, Kenya i Rwanda. En aquest últim país, fa tot just un mes, jo sentia el lament d'un veterà missioner que em deia: "Amb tants diners i reunions interminables en hotels han tret les dents als nostres grups de Justícia i Pau".

Em fa pena pensar que té raó.