Kenya desesperació“Kenya yetu, hakuna matata” ¿Els sona? Encara que no sàpiguen suahili almenys és possible que hagin sentit alguna vegada la famosa expressió que es podria traduir com “no hi ha problemes”. L’enganxosa cançoneta, que comença amb les paraules “Iambe, iambe buana!” i que més d'un guiri despistat deu haver confós amb l'himne nacional de Kenya, l'aprenen els turistes que van de safari fotogràfic o a les platges de Mombasa des del primer moment que trepitgen l'hotel i els surten al pas els nois vestits de massai, que venen bijuteria i cobren cinc dòlars a l'estranger que és prou tonto per fer-se la foto amb ells i ensenyar-la, convenientment guarnit amb una camisa florejada i pantalons curts, als veïns a Wisconsin o als nebots en un barri de Munic, de Milà o de Madrid.

Arran de l'onada de violència que des de fa uns quants dies no cessa a Kenya m'ha vingut al cap que durant dècades els kenyans han venut la imatge del seu país com un lloc idíl·lic “sense problemes”, imatge reforçada per països europeus i nord-americans que s'han atipat d'afirmar sense pudor que Kenya era un model d'estabilitat política enmig de països de l'Àfrica de l'est (Uganda, el Sudan, Rwanda, Burundi i Somàlia…), afectats per mil guerres i convulsions.

Empresaris, agències de turisme, organitzacions internacionals, oenagés, grups religiosos... tots els que han tingut algun interès a l’Àfrica de l'est han situat les seves oficines centrals a Nairobi i hi han invertit fortament, perquè el país era considerat un soci privilegiat gràcies al fet que no tenia els 'problemes' dels seus veïns.

I ara resulta que arriben unes eleccions i aquesta imatge, com totes les construccions superficials, se’n va literalment en orris a cop de matxet i flamarada, i comencen a pujar les xifres de morts, ens posem les mans al cap i més d'un es pregunta: ¿però aquest país no era un model d'estabilitat, un bon lloc a l’Àfrica per fer-hi negocis?

Vivint com visc a la veïna Uganda he viatjat a Kenya bastant sovint i sempre m'ha cridat l'atenció el contrast --abisme, més aviat-- entre el vernís superficial d'una falsa imatge idíl·lica que el país s'entestava a projectar i els gravíssims problemes que bullien a sota: una corrupció i una delinqüència galopants, tensions ètniques aprofitades per dirigents sense escrúpols i una misèria lacerant que ha condemnat tres milions de persones que malviuen als suburbis de Nairobi a una existència infrahumana (tres quartes parts de la població de la capital que ocupen només el 2% de la seva superfície). Afegiu a això una desastrosa política d'ignorar els problemes que ha caracteritzat els últims cinc anys de mandat de Mwai Kibaki --quan van tenir lloc les massacres al nord del país fa tres anys ni tan sols es va dignar a visitar el lloc--, i tenim tots els elements necessaris perquè esclati una hecatombe en qualsevol moment.

No culpo només els miops o interessats artífexs de la política exterior occidental. Estic convençut que l'actitud molt estesa a l’Àfrica de voler tapar els problemes perquè no es vegin, de donar més importància a les aparences que a les realitats, contribueix molt a aquests esclats de violència que ens atrapen per sorpresa. Va passar a Rwanda, al nord d'Uganda, a la República Democràtica del Congo i a Costa d'Ivori (presentada també com un model d'estabilitat a l’Àfrica occidental), per citar alguns llocs més emblemàtics. És hora que els africans, començant pels seus dirigents, però també pels líders dels seus grups de la societat civil --notablement pels bisbes, massa ocupats a portar-se bé amb els que estan al poder per no perdre privilegis-- s’adonin que l'única manera de resoldre els problemes és no desentendre-se’n, afrontar-los, parlar-ne obertament, deixar d'escombrar la brutícia a sota l'alfombra i buscar solucions abans que sigui massa tard.

En cas contrari, seguir amb la hipòcrita cançó de l'’hakuna matata’,  ‘aquí no hi ha problemes’ sol acabar de molt mala manera. El que estem veient a Kenya aquests dies ho demostra sobradament i hauria de ser un avís molt seriós per als que s'ocupen de les polítiques exteriors en països occidentals, però també, i sobretot, per als mateixos africans.