El recent segrest i l'alliberament ahir de les dues cooperants --una espanyola i una argentina-- de Metges sense Fronteres (MSF) a Somàlia m'ha portat a la memòria l'excel·lent tasca que porta a terme aquesta organització humanitària (no els agrada gaire que els diguin oenagé) a molts dels llocs més oblidats i ferits del món. Durant uns quants anys he conegut les seves diferents seccions (holandesa, francesa, suïssa, espanyola) al nord d'Uganda, i sempre m'ha cridat l'atenció el seu afany per anar a llocs on altres no volen anar.

Quan a principis del 2003 el districte de Pader era l'epicentre de la violència dels rebels ugandesos i hi havia emboscades i matances cada dia, allà no es va quedar cap oenagé excepte Càritas. Recordo el desolat carrer principal de Pader, mentre bufava el vent sec i fort, com una ciutat fantasma de pel·lícula de l'Oest, envoltada de centenars de cabanyes raquítiques on s'amuntegaven milers de persones desesperades gairebé sense res per menjar.

Durant aquells dies vaig batejar aquell carrer com a ‘avinguda dels Cartells’, perquè cada cinc metres topaves amb un cartell d'una oenagé internacional (Care, World Vision, Save the Children i altres de similars), cada un dels quals tenia al seu costat una oficina tancada. Un dia em va trucar una noia catalana simpàtica i avesada a treballar en molts llocs en crisi, cap de Metges sense Fronteres a Holanda, per demanar-me contactes d'autoritats del districte de Pader, ja que volien anar a treballar allà perquè havien sentit que era on hi havia més necessitat i la gent patia més perill. Al cap d’un mes ja estaven allà treballant.

A la parròquia de Minakulu, al sud de Gulu, on jo vaig treballar del 2000 fins a l'any passat, vam posar en marxa un dispensari on cada dia venien més de 100 persones, moltes d'elles caminant més de 10 quilòmetres. Al cap de poc d'arribar Metges sense Fronteres Espanya van obrir un centre de salut al camp de desplaçats d'Awoo, d'on ens venia molta gent que patia disenteria, i al cap de pocs dies va començar a notar-se la diferència. Aquella pobra gent no havia rebut mai una atenció mèdica de tanta qualitat i competència.

A diferència d'altres organitzacions, que munten la seva oficina a molts quilòmetres d'on ofereixen els seus serveis i que, al·legant motius de seguretat, es mouen poc i amb prou feines veuen els seus beneficiaris, MSF sol seguir una política de viure com més a prop millor del lloc on realitzen el seu treball, enmig del camp de desplaçats o de refugiats. No cal ni dir que això els permet adonar-se de com viu la gent i adoptar el seu punt de vista de la situació, més enllà de les aparences. Els seus excel·lents informes i campanyes sobre situacions de drets humans que clamen al cel compten amb l'avantatge d'estar fets amb informació de primera mà (vegin l'excel·lent documental ‘Invisibles’, de febrer del 2007) i en moltes ocasions han aconseguit que persones amb poder de decisió corregissin una situació intolerable. I, evidentment, els ha valgut en més d'una ocasió topades i conflictes amb els que abusen dels més febles.