Qui té algun vestit una mica elegant i molt descolorit, se'l posa al matí. Els més afortunats potser han comprat una tela nova per 15.000 xílings (uns set euros). A missa hi van els habituals i els qui no solen anar-hi gairebé mai. Els joves del cor s'esforcen a preparar cants bonics, acompanyats de tambors i de les arpes nilòtiques anomenades 'adungu'. I l'oració dura més del que és habitual, potser dues o tres hores, cosa que representa un esforç extra per a qui ha de presidir l'Eucaristia i intentar arribar a tres llocs perquè tothom estigui ben servit. Així és un dia de Nadal en un camp de desplaçats al nord d'Uganda.

Després de la missa, la gent, contenta, dedicarà un temps a saludar-se i xerrar al sortir de l'església, i tornarà cap a casa, on els més afortunats s'asseuran amb la família a menjar el pa de mill amb pollastre. Si hi ha hagut sort i han guanyat una mica de diners els últims dies, compraran un tros de carn de cabra. I si s'escau, després de l'àpat la conversa es prolongarà sota un arbre, amenitzats amb la música d'alguna cinta piratejada de música congolesa o sud-africana que algun veí posa en marxa fins que s'acaben les piles. Però mentre no s'esgoti la cervesa local de blat de moro, el ‘kwete', la conversa seguirà animada, fins ben entrada la nit.

Així he viscut el Nadal durant 18 anys i així el tornaré a viure aquest any. Encara que hauria d'aclarir que en tot aquest temps gairebé sempre l'hem viscut amb l'ombra de la por als atacs, i això vol dir que, excepte en molt rares ocasions, no hem pogut celebrar gairebé mai la missa de la nit de Nadal. Quan es viu amb por a un tiroteig en qualsevol moment, la gent sap que la celebració no pot durar gaire temps i que de nit s'ha de fer el silenci.

Fa dos anys, en un dels nostres camps de desplaçats, un soldat va matar un noi d'un tret en un ball la vigília Nadal. L'endemà al matí, la gent es va dirigir al destacament militar a exigir el càstig del culpable, i quan es van caldejar els ànims els soldats van obrir foc i van matar deu persones i en van ferir vint més. Quan hi vam arribar, a la tarda, la tensió era evident, perquè un Nadal amb onze enterraments en un assentament de 20.000 persones apinyades en molt poc espai no va tenir res d'alegre.

He viscut dies de Nadal en què milers de nens dormien pels carrers de Gulu per por dels segrestos. Càritas i altres organitzacions humanitàries van intentar preparar-los alguna cosa, però és difícil quan són tants i tot va escàs. No obstant, mai he trobat a faltar el Nadal d'Espanya, i mai m'ha vingut a la ment anar-me'n de vacances aquests dies. Alguna veu m'ha dit, molt endins meu, que el verdader Nadal del fill de Déu que va néixer en un pessebre per a animals i va haver de fugir a Egipte per escapar-se d'una mort segura es troba molt més als camps de desplaçats de Gulu que als grans magatzems del carrer Preciados de Madrid. Les circumstàncies en què Jesús va venir al món s'assemblen molt més a les de les persones que viuen envoltades de violència i pobresa que al consumisme i el malbaratament del món occidental. Potser per això sempre he notat que, quan un predica aquest dia en esglésies de sostre de palla o sota un arbre, no és difícil connectar amb la gent que té la seva ració diària de guerra, abandó i pobresa.

Però això no és obstacle perquè, si es pot, un mostri la seva alegria amb algun vestit de pana barata i colors cridaners, i balli amb els veïns mentre quedi cervesa de blat de moro a la gerra i no es gastin les piles de la ràdio. I si això passa, es treu el tambor i que segueixi la festa.