Durant la festivitat de Sant Esteve, el protomàrtir que va morir apedregat, m'he recordat d'un funcionari ugandès que, casualitats de la vida, també es deia Esteve (Stephen) i que va patir el mateix destí que el seu sant homònim, encara que per circumstàncies molt diverses. La seva mort, fa pocs dies, m'ha servit de punt de partida per reflexionar sobre el que fem els missioners a l'Àfrica.

Quan vaig deixar enrere el trànsit i el soroll de Kampala i vaig arribar al poblat del nord d'Uganda on vaig passar la meva primera nit, vaig pensar que no deixa de sorprendre'm la senzillesa i l'hospitalitat de què la gent de l'Àfrica fa gala. A la porta de la meva cabana, mirant la lluna plena i escoltant els cants acompanyats de tambors als turons de davant meu, se m'acumulaven els pensaments del dia. Durant els pròxims dies no he de fer res que pugui etiquetar-se com a ‘desenvolupament', sinó simplement celebrar missa i predicar l'evangeli. Ni pous, ni dispensaris, ni escoles ni res del que normalment suscita entre la gent una certa admiració pels missioners. Simplement, tasca pastoral i res més entre unes persones que viuen les seves tradicions culturals i tiren endavant com poden. En aquestes circumstàncies, ¿què fa un missioner? Simplement, aprèn i ensenya.

Hi ha moltes coses a aprendre dels africans. Ho he tornat a pensar, una vegada més, quan m'han convidat a seure a l'aire lliure i m'han ofert el pa de mill i el peix sec amb verdures. Aquí no hi ha tanques ni murs, i la gent entra i surt del recinte dels seus veïns amb llibertat. Se saluden, s'asseuen, xerren, s'ajuden. L'àvia de la casa està malalta i he perdut el compte de quanta gent ha vingut a interessar-se per ella i a preguntar si necessiten ajuda. En un ambient en què cada persona sap el que fa el veí i els problemes que té, sempre tens algú al costat, i és molt estrany que algú pateixi de soledat. Aquesta xarxa d'informació sobre el que passa a la casa del costat és també una manera d'evitar els comportaments antisocials. A ningú se li acudirà mai robar o comportar-se de forma reprovable, perquè la pressió social de tot el poblat l'aixafarà. Això explica que no hi hagi murs ni panys, i que els graners estiguin oberts, sense que a ningú se li acudi prendre mesures de seguretat davant possibles infractors.

I el missioner també té coses per ensenyar. Des de la humilitat, i seguint el seu ritme, però sempre hi ha una paraula per dir a qui vulgui escoltar-la. Vaig pensar en això al recordar Stephen. De professió funcionari, venia en cotxe des de la capital amb la seva dona i els dos fills petits per passar el Nadal al seu poble, amb la família. A l'arribar a un petit encreuament de carreteres, a pocs quilòmetres d'on m'allotjo, va cometre una imprudència i va atropellar una dona gran, que va morir a l'acte. Si et passa una cosa així a l'Àfrica, el sentit comú més elemental aconsella no parar-te, accelerar, i comunicar-ho en el primer lloc de policia que et trobis. Però el bon home va parar per veure si podia socórrer l'accidentada, i en pocs segons es va veure envoltat d'una xusma enfurismada que va ignorar completament les súpliques de la seva dona i els seus dos nens. Enmig de crits el van tirar a terra, van agafar pedres i el van matar cruelment allà mateix, i van deixar el cadàver ensangonat i desfigurat davant de la seva traumatitzada família. Sense pietat i sense perdó. La policia va arribar, tard com de costum, i al començar a detenir alguns dels presents es van trobar amb la mateixa resposta: "Jo no he fet res, jo no he sigut".

Dono voltes a tot això i m'entristeixo pensant que segurament els mateixos que van apedregar aquell home davant dels qui ara s'han convertit en la seva viuda i els seus orfes, devien anar amb els seus millors vestits a la missa de Nadal a la seva església. I potser el capellà, per no ficar-se en embolics, va pronunciar una bonica homilia sobre el portal de Betlem, i va evitar qualsevol al·lusió als fets de dos dies enrere. I torno a preguntar-me, com ho he fet tantes vegades en aquests últims 20 anys, què hi té a veure l'Evangeli que prediquem amb la vida diària de la gent, que --hospitalaris i senzills com són-- també en moltes ocasions es comporten de maneres que estan a anys llum del missatge de Crist. I penso que, amb tot el bé que fem amb mil projectes de desenvolupament, mai podrem oblidar que la raó principal d'haver vingut aquí és proclamar l'Evangeli --sense arrogància, però sense timidesa-- per a qui vulgui escoltar-lo i seguir-lo.