L’Església ha estat acusada sovint de complicitat en el genocidi. Quan plantejo aquesta pregunta començo a entreveure una realitat molt més complexa.

“Absolutament no és cert. Cap bisbe ha predicat mai la divisió i l’odi racial”, m’assegura Michel Nsengumuremye, vicari general de la diòcesi de Ruhengeri.

“L’Església hauria pogut fer molt més durant el genocidi i usar la seva influència per aturar les matances en lloc de quedar-se callada”, diu el pare Octave. I per provar la seva tesi em cita una carta pastoral dels mateixos bisbes datada l’any 2000 en què ells mateixos reconeixen: “No vam fer tot el que hauríem pogut fet”. Aquest missatge es va fer públic poc després que el papa Joan Pau II fes una crida a tots els membres de l’Església que van prendre part en les matances perquè demanessin perdó i fessin reparacions serioses.

Alguns membres del clero, certament, van col·laborar amb els autors del genocidi (així com altres també van col·laborar amb el Front Patriòtic). La Cort Penal Internacional d’Arusha ha examinat els casos de tres sacerdots, un dels quals va ser condemnat a 15 anys de presó per la seva participació en els fets. Dues monges rwandeses van aparèixer també davant un tribunal belga, amb acusacions similars. Una altra religiosa va comparèixer davant d’un tribunal Gachacha, va rebre una condemna, va apel·lar i després va ser deixada en llibertat. I el cas del pare Wenceslao Munyeshyaka, antic coadjutor de l’església de la Sagrada Família a Kigali, acusat de col·laborar amb els Interahamwe, encara està ‘sub iudice’ en un tribunal francès.

Altres van ser acusats i després absolts. Aquest és el cas del bisbe de Gikongoro Agustin Misado, del pare blanc belga Guy Theunis (alliberat sense càrrecs el desembre del 2005, després de passar tres mesos a la presó) i de dues religioses absoltes l’any passat després d’haver estat a la presó 12 anys i nou mesos. Tots aquests casos van estar envoltats d’un gran desplegament de publicitat mediàtica quan es van iniciar, però quan es van declarar les absolucions els casos no van disposar de la mateixa ressonància.

No van faltar casos de sacerdots i de religioses que van fer gala d’un gran heroisme al defensar els milers de persones que van anar a les seves institucions religioses a buscar protecció. Aquest és el cas del pare André Havugimana, actual vicari general de Kigali. El 9 d’abril de 1994, les bandes armades hutus van atacar el seminari de Nora, d’on ell era rector. Ell i un altre sacerdot es van enfrontar als violents, els quals els van disparar diverses ràfegues que van acabar amb la vida del seu company i van ferir el pare André de gravetat. El sacerdot m’explica la història mentre intenta, en va, moure el braç esquerre afectat per les seqüeles dels impactes de bala. La germana Felicité Nisejeka (germana de Laureen Ntezimana), d’ètnia hutu, es va negar a ser separada de les seves germanes de la comunitat tutsi quan se les emportaven per assassinar-les, i ella va donar la seva vida al seu costat.

Molts altres sacerdots, en fi, simplement van ajupir el cap i es van quedar quiets quan van arribar els assassins. Un d’ells m’ho explica amb una barreja de remordiment i tristesa: “Durant algunes setmanes vaig alimentar i vaig consolar els que havien vingut a refugiar-se a la parròquia. Diverses vegades vaig aconseguir que els homes armats que els venien a buscar marxessin, fins que un dia van venir furiosos disposats a matar-los i llavors simplement em vaig quedar a la meva habitació sense fer res, esperant que passés tot. Davant de gent armada i violenta arriba un moment que no hi pots fer res. Si hagués insistit m’haurien matat també a mi i no hauria aconseguit salvar ningú”.

Un altre aspecte molt poc comentat és el cas dels membres del clero assassinats pel Front Patriòtic. El primer d’ells va ser l’espanyol Joaquín Vallmajó, que havia denunciat repetidament les matances del Front Patriòtic. El 26 d’abril de 1994 va ser detingut per soldats tutsis a Kageyo (Byumba) i afusellat, sense que fins a la data ningú hagi explicat què van fer amb el cadàver. Van ser també soldats del nou govern els que van metrallar tres bisbes catòlics a Kabgayi el juny d’aquell any. El bisbe de Ruhengeri, Phocas Nikiwigize, va ser detingut per soldats el 1996 quan tornava del Congo a l’arribar a la frontera, i mai més se’l va tornar a veure.

Altres, com els sacerdots Isidro Uzkudun, Claude Simard i Guy Pinard, tots tres coneguts per les seves valentes denúncies de violacions dels drets humans, van ser assassinats per homes armats durant el període 1995-2000 a les seves parròquies. El pare Pinard va ser abatut quan distribuïa la comunió a la seva parròquia.

Un sacerdot de Butare, Joeph Ngomanzugu, ha documentat la mort violenta de 200 consagrats (entre ells 70 seminaristes) durant l’any 1994.

Al final de la meva estada a Rwanda vaig un diumenge a la missa de les set del matí a la catedral de Ruhengeri. Arribo a un quart de set i ja no hi ha ni un seient lliure. Comença l’oració puntualment i l’església està abarrotada, i molta més gent segueix la litúrgia des de fora. Després hi ha dues misses més, totes plenes a vessar, amb tota la gent cantant amb força. M’impressiona veure que la gent, sens dubte, segueix tenint una gran confiança en l’Església.

Un altre signe de vitalitat de l’Església a Rwanda és el centre marià de Kibeho, on l’any passat es va celebrar el 25 aniversari de les aparicions de la verge, que van fer d’aquest lloc un centre neuràlgic de renovació espiritual com a punt de pelegrinatge.

Després de veure això i d’escoltar molt me’n vaig de Rwanda sense cap dubte que, malgrat tot, el poble de Rwanda camina pel sender de la reconciliació, i que l’Església acompanya aquest procés de demanar i rebre perdó que un dia guarirà les ferides de totes les matances comeses per totes bandes.