Sempre m'han agradat els centres culturals. Potser això explica per què algunes de les persones més interessants que conec les he trobat en aquesta mena de llocs. Com per exemple Yamila, de 21 anys, que em va explicar la seva història prenent un cafè a la sortida de classe d'una escola d'idiomes a Kigali, on feia tres mesos que estudiava kinyaruanda, la llengua oficial del país. Fins aquí, res d’extraordinari, si no fos pel fet que Yamila va néixer i va créixer a Rwanda i lluita amb totes les forces amb la complicada gramàtica i l’enrevessat vocabulari per poder comunicar-se amb els seus pares.

I és que a finals del 1993, quan només tenia set anys i les espesses nuvolades que amenaçaven amb una tempesta de violència sense límits el seu país començaven a descarregar les primeres gotes, es va donar per morts els seus pares i ella, acollida en un orfenat, va acabar per ser adoptada per una parella d'alemanys, que se la van endur amb ells. L'any passat va tornar al seu país com a treballadora social d'una oenagé que s'ocupa de nens en situació vulnerable. Es va emportar una vella foto descolorida dels seus pares i un arrugat carnet d'identitat. Va començar a preguntar i al cap de poques setmanes va saltar d'alegria quan va descobrir que eren vius. Així va ser com va començar el curs de la seva llengua materna que va oblidar durant els anys passats a Alemanya.

Històries com aquesta, amb final feliç, no són gaire comunes a Rwanda, on sempre s'ha dit que almenys 800.000 persones van ser massacrades entre l’abril i el juliol del 1994 per soldats de l'antic règim, milícies ‘Interahamwe’ i extremistes hutu. Però encara que els traumes i les ferides continuen estant a flor de pell i trigaran a cicatritzar, casos com el de Yamila no són els únics signes d'esperança que un troba avui en aquest petit país enclavat al centre d'Àfrica.

Segons dades de les Nacions Unides, durant els últims sis anys l'esperança de vida ha pujat de 40 a 53 anys, i la taxa d'infecció del virus VIH ha baixat de l'11% al 3%. Els 35.000 infectats pel virus de la sida reben tractament antiretroviral gratuït. Rwanda destaca també en altres espectes: la capital, Kigali, és ordenada i gairebé no hi ha delinqüència; la xarxa de carreteres del país, reconstruïda fa dos anys, és d'asfalt i una de les millors de tot Àfrica; el transport públic és segur, puntual i barat. A més, les exportacions del seu cafè d'excel·lent qualitat no fan més que créixer, així com la seva indústria turística. Rwanda també disposa d’una tecnologia punta de comunicacions, segurament la més avançada de tot l’Àfrica subsahariana, i el país està net gràcies a una prohibició de les bosses de plàstic i a un dia de treball comunitari tots els mesos en què fins i tot els ministres hi participen. També té el percentatge més alt de dones parlamentàries a tot el món  (el 49%), educació primària gratuïta, l'economia creix un 6,5% anual (la taxa més elevada de tot Àfrica), i per si faltés alguna cosa, fa pocs mesos el govern va abolir la pena de mort. Amb tot això no és estrany que per molts països occidentals, particularment els Estats Units, Rwanda sigui la nineta dels seus ulls en una Àfrica on les històries d'èxit no abunden gaire.

Però si a tot arreu del món gairebé sempre hi sol haver dues cares de la moneda, això és particularment cert a Rwanda, on les aparences poden enganyar més que en altres llocs. Si Rwanda ha deixat el llistó molt alt en molts aspectes de la seva vida social no es pot dir el mateix de la llibertat d'expressió. Mai com aquí m'havia trobat amb tanta gent que m'ha posat com a condició per parlar que no esmentés el seu nom ni res que els pogués identificar. La por es respira, sobretot en un país on els serveis d'intel·ligència funcionen amb gran eficiència.

Una altra faceta de la realitat rwandesa a penes coneguda són els milers de sospitosos detinguts que han llanguit a les presons del país durant molts anys. Em trobo, per separat, amb una home i una dona, tots dos d'una mica més de 50 anys, que han estat carn de presó fins fa poc. L'home va ser alliberat després de 12 anys. Si hagués pogut pagar els 200.000 francs (un euro equival a 750 francs rwandesos) que li van exigir els que s'ocupaven del seu cas hauria estat alliberat molt abans. ¿El seu delicte? Durant el genocidi treballava per a una organització humanitària, i un dia que portava en una ambulància un tutsi que havia estat ferit amb un matxet el van aturar en una barrera on van baixar per força el ferit i el van rematar. Quan va arribar el Front Patriòtic uns veïns el van acusar de col·laborador i va ser detingut. “Durant els primers mesos estava en una caserna militar, i cada nit s’emportaven alguns dels companys, que mai tornàvem a veure. Jo esperava el meu torn”.

A la dona la van alliberar sense càrrecs fa dos anys, després d'haver passat set anys a la presó. M'explica la seva història fregant les mans amb nerviosisme, acotant el cap i parlant atropelladament. Durant la bogeria del genocidi, va amagar a casa seva una amiga tutsi, fins que un dia les bandes armades la van descobrir i se la van emportar per matar-la. Davant l'avanç del Front Patriòtic va fugir al Congo amb el seu marit i els seus fills, i quan va tornar a Rwanda, el 1996, va ser acusada d'haver trucat als homes que van matar la seva amiga. A la presó va rebre pallisses diverses vegades, tot i que assegura que “va ser més dolorós quan plorava pels meus fills i els meus guardians em cridaven: ara no són teus, són de l'Estat”.

I malgrat els brillants indicadors macroeconòmics, tampoc sembla que tots els rwandesos disfrutin dels beneficis de la creació de riquesa. En un centre de salut de Nyabirambo, que tira endavant per la gran competència de les missioneres espanyoles de Vita et Pax, visito el centre nutricional i veig nens amb signes clars de desnutrició. Quan comprovo les xifres dels mesos anteriors veig que en quatre mesos han passat pel centre 1.600 nens. Rwanda té la densitat de població més alta de l'Àfrica i la terra de cultiu escasseja. Molta gent que emigra a la capital acaba malvivint en un dels suburbis pobres on falten els diners i l'aliment. A la sortida unes dones m’expliquen que la seva única manera de subsistir és “el petit comerç”, però a Kigali la venda ambulant està prohibida i si et troba la policia amb els teus quatre trastos en venda en una vorera et poden detenir. Segons el jesuïta Octave Ugirashebuja, director del centre Christus en Remera, “la majoria de la població del país és molt pobra i viu al límit de la desesperació”.