Des del 1994, els mitjans de comunicació han informat àmpliament del genocidi que va tenir lloc durant tres mesos a Rwanda contra els tutsis i que, segons xifres oficials, va segar almenys 800.000 vides. Aquesta tragèdia segueix atraient tota la solidaritat del món, i els seus organitzadors han merescut, justament, la condemna de la humanitat.

Però hi ha una altra part de la història de la qual a penes es parla i si s’esmenta a Rwanda fins i tot pot costar-li a un la presó, si no la vida: els molts milers de persones assassinades pel règim actualment en el poder, el Front Patriòtic. Curiosament, el seu president Paul Kagame rep premis internacionals als drets humans, sobretot des que fa uns mesos va decidir suprimir la pena de mort, un càstig que, no obstant, ha aplicat sense compassió a molta gent durant molts anys.

A Rwanda hi ha monuments per honrar la memòria dels morts durant el genocidi, s'organitzen actes de record i des del 2002 han funcionat tribunals populars coneguts com a ‘Gachacha’, en què la gent dels veïnats parlen del que va passar llavors i passen sentència als que declaren culpables. Així mateix, el Tribunal Penal Internacional per a Rwanda, amb seu a Arusha, ha emès 33 condemnes a alguns dels màxims responsables d'aquelles matances. No obstant, el seu fiscal en cap Carla del Ponte va dimitir el 2003, en part per la frustració de veure com tots els seus intents per portar a judici alts comandaments de l'Exèrcit rwandès acusats de crims de guerra van ser bloquejats. S'està jutjant només una part del que va passar.

Així m’ho assegura Justin (nom fictici), que amb una immensa pena m'explica com el juliol del 1994 els soldats del Front Patriòtic (que havien envaït Rwanda des d'Uganda l'octubre del 1990) van atacar la seva aldea: “Van agrupar 150 dels seus familiars, entre els quals hi havia els meus pares, els meus germans, germanes, nebots, cunyats... i els van portar a un recinte, segons van dir per protegir-los. L’endemà els van matar a tots. No em queda ningú de la meva família. Mai he pogut saber on estan les seves restes per donar-los un enterrament digne i organitzar un funeral”.

També Jean-Pierre (nom suposat) em diu com durant les mateixes dates, al districte oriental de Kibungo, el Front Patriòtic va matar pràcticament tots els hutus que no van aconseguir fugir a la veïna Tanzània. Quan li pregunto què pensa de la reconciliació a Rwanda em diu: “És molt difícil parlar de reconciliació quan no podem dir tota la veritat, sinó només una part, la que volen els que estan al poder”.

I quan visito Ruhengeri, al nord del país, passo per una zona de camí cap als volcans on el Front Patriòtic va arrasar poblats sencers en operacions de represàlia contra grups d'Interahamwe que havien llançat incursions des de la veïna República Democràtica del Congo.

El nucli inicial del Front Patriòtic el van formar oficials i soldats de l'Exèrcit ugandès –tutsis rwandesos, en la seva majoria- que havien combatut amb el president d'Uganda Yoweri Museveni i el van ajudar a pujar al poder el 1986. Quan van llançar els primers atacs des d'Uganda l'octubre de 1990 se'ls van començar a unir altres joves tutsis de Rwanda i Burundi, així com banyamulengues del Congo. Des d'aquell moment van eliminar sistemàticament tots els que sospitaven que estaven  en contra d'ells. Centenars de milers de refugiats hutus d'aquelles zones van arribar a Kigali en aquells anys. Les matances van continuar al mateix temps que tenia lloc l’anomenat genocidi, i després. El 1995, el Front Patriòtic va llançar un atac armat contra el camp de desplaçats de Kibeho, al sud-oest del país --on hi havia hagut incursions de rebels procedents del Congo--, i va causar la mort a almenys 2.000 persones.

I quan el mateix Exèrcit rwandès va atacar els camps de refugiats del Congo, el 1996, des d'on operaven els antics soldats i milícies de l'anterior president Habyarimana, va matar desenes de milers de civils. Nacions Unides, en aquells anys, va identificar almenys 40 llocs on creia que havien tingut lloc massacres d'hutus portades a terme pel Front Patriòtic. Organitzacions com Amnistia Internacional i Human Rights Watch van denunciar totes aquestes matances en el seu dia, però van tenir poc ressò internacional.

El Govern rwandès, actualment al poder, no ha acceptat mai col·laborar amb cap investigació que tregui a la llum aquests crims, ni tampoc ha donat llum verda que aquestes matances siguin part de la jurisdicció dels tribunals ‘Gachacha’, el mandat del qual hauria d'expirar a finals d'aquest any. Una iniciativa per instaurar una Comissió de Veritat i Reconciliació, similar a la que va tenir lloc a Sud-àfrica (conclosa el 1998) va ser proposada el 1997 i rebutjada pel Govern rwandès.

“El que passa al nostre país és simplement que el més fort, el que ha guanyat, té tota la raó. Però no hi pot haver una verdadera reconciliació quan no es reconeix el sofriment d'una part de la població”.