Entro a l'església parroquial de Nyamata, 40 quilòmetres al sud de Kigali, i em trasllado a un món d'ultratomba on m'envaeix una angoixa que m'enfonsa el cor fins a un abisme fosc sense fons. Al temple buit hi regna un silenci feridor. A les parets encara s’hi veu sang dels nens que hi van ser estavellats sense pietat, així com a les estovalles de l'altar. El sostre està ple de marques de trets i l'estàtua de la Verge sembla mirar-nos amb una tristesa infinita al costat del sagrari buit. En un racó hi ha diversos taüts amb restes humanes que esperen ser inhumades.

A sota, a la cripta, veig diverses files de calaveres humanes i altres ossos alineats. La meva guia es diu Celine i m'explica que quan va tenir lloc el genocidi ella tenia 12 anys. Segons les explicacions que un es troba a l'entrar en aquest memorial, quan van començar les matances contra els tutsis van arribar a refugiar-se a l'interior del recinte parroquial 10.000 persones. Quan les bandes ‘Interahamwe’ van començar els seus atacs aquell fatídic 13 d'abril de 1994 les van matar totes durant diverses hores. Celine va perdre el coneixement i es va quedar a sota d'un munt de cadàvers ensangonats. A la nit, algunes persones que van anar a buscar supervivents la van rescatar i es va poder salvar.

Darrere l'església hi ha diverses fosses comunes on la resta de les víctimes han estat enterrades. En un costat també hi ha la tomba de Manolo Daguerre, un capellà espanyol que va ser rector del lloc abans del genocidi, gran figura de l'animació missionera a Espanya, i que va morir el 1990. En les àmplies làpides de ciment hi ha rams i corones de flors dipositades allà per persones que no deixen de recordar els morts. El govern d'Uganda parla de xifres oficials d'entre 800.000 i un milió de persones assassinades durant tres mesos en un genocidi contra la minoria tutsi de Rwanda, planificat amb tot luxe de detalls, que malgrat commocionar el món d'abril a juliol del 1994 no va atraure cap acció internacional que pogués aturar aquella voràgine de sang i mort.

A cinc quilòmetres de Nyamata hi ha l'església de Ntarama, on les explicacions oficials diuen que 5.000 persones van ser massacrades sense pietat. Dins del temple han deixat calaveres, ossos, roba de les víctimes i molts dels seus objectes personals com tasses, sabates, bidons, plats i quaderns escolars. No havia sentit mai una esgarrifança tan gran mentre m'imagino la tragèdia tal com es devia desenvolupar fa 13 anys. Mentre visito l'interior arriben dos autobusos que han vingut de Gisenyi, a l'extrem nord-oest del país. Un guia dóna explicacions a les 80 persones que escolten en silenci. En dies successius, viatjant pel nord i el sud del país, m’adono que abunden els monuments memorials que recorden les víctimes del genocidi.

Als afores de Kigali, al barri de Gisozi, es va inaugurar fa pocs anys un museu del genocidi que recorda el que hi ha a Jerusalem. Segons la versió oficial, allà hi ha enterrades 250.000 persones en fosses comunes, però la veritat és que a Rwanda mai es va fer un recompte independent que verifiqués les xifres. Les sales del museu memorial culpen de l'origen de la ideologia del genocidi els colonialistes belgues, que suposadament van introduir la divisió entre hutus i tutsis en un poble que es descriu vivint en unitat i harmonia durant èpoques anteriors. Fins i tot es culpa l'Església catòlica d'haver fomentat aquestes idees i se la converteix en col·laboradora de les matances.

Moltes de les persones amb qui vaig parlar durant els vuit dies que vaig passar a Rwanda em van mostrar, en privat, el seu desacord amb aquesta explicació que sembla aferrar-se a la teoria del paradís perdut malmès per uns esgarriacries vinguts de fora. “Els hutus i els tutsis han existit des de sempre --em diu el pare jesuïta Octave Ugirahebuja, director del centre Christus de Kigali--, però els colons i alguns missioners van insistir massa en la diferència, plasmada en la política que va fer obligatòria la menció de la tribu als carnets d'identitat. Al final es va convertir en una ideologia racista que va desembocar en el genocidi”.

Un altre sacerdot, professor de la Universitat Nacional a la ciutat de Butare, Faustin Rutembeza, m'explica així els passos d'aquesta ideologia funesta: “Primer es diu que un grup (els tutsis) són ‘hamitas’ i han vingut d'Etiòpia com a invasors, després se’ls culpa de tots els mals del país, i al final es proposa com a conclusió que no hi ha cap més remei que eliminar-los perquè se solucioni tot”. En la seva opinió, també l'església missionera va tenir part de culpa en la promoció d’aquesta ideologia.

Rwanda, no obstant, és com un prisma que té moltes cares, moltes d'elles ocultes, i si en el passat es va desenvolupar una ideologia racista que va esclatar en el genocidi del 1994, en aquests temps es corre el risc de polititzar aquelles matances per desenvolupar una nova ideologia subtil que impedeix que altres víctimes --les del Govern, actualment en el poder-- s'expressin i expliquin la seva part de la història, no menys real. D'això i d’altres coses els seguiré parlant en dies successius.