Repassant aquests dies els meus apunts presos durant la cimera de la Commonwealth la setmana passada m’adono de la importància que ha tingut la població juvenil. Dos-cents delegats de 50 països van assistir durant una setmana al fòrum dels joves, un esdeveniment que aquesta associació d'antigues colònies britàniques organitza des de fa dotze anys. Durant la reunió dels caps de govern, es va rebre vuit dels seus delegats perquè exposessin els seus problemes i les seves peticions. Gairebé tots els discursos oficials, especialment el de la reina d'Anglaterra, van parlar d'ells com “del futur”, “l'energia”, “la creativitat” i altres meravelles.

No és gens estrany. A la major part dels 53 països de la Commonwealth, els joves són la meitat de la població, particularment a les nacions africanes, caribenyes, asiàtiques i pacífiques. A Uganda, sense anar gaire lluny, el 50% dels seus habitants tenen menys de 15 anys. Per tant, es posa un gran interès a fer polítiques nacionals ben dissenyades per a la població jove, cuidant tots els detalls: des de l'educació fins a l'ocupació, passant per l'oci, la prevenció de malalties (particularment les de transmissió sexual) i la representació política. Al Parlament d'Uganda, per exemple, cada regió del país té un parlamentari elegit per la població juvenil. I no hi ha organisme, per insignificant que sembli, on els joves no tinguin veu i vot, tant fa que es tracti d'un consell d'aldea o d'un comitè parroquial.

Una cosa semblant passa amb les dones, que en qualsevol lloc del món solen representar la meitat de la població, punt amunt punt avall. Tot i que encara falta molt per fer, no hi ha dubte que les coses han canviat molt els últims anys i no hi ha fòrum o organització en què el tema del “gènere” no brilli amb llum pròpia.

És més, repassant els diferents documents, manifestos i comunicats dels diversos grups que han participat en aquests deu dies de reunions, fòrums i convencions auspiciades per la Commonwealth, altres grups apareixen amb la seva pròpia veu demanant ser reconeguts. Professionals, minusvàlids, minories ètniques, minories religioses, minories sexuals, etcètera. Tot això em recorda molt el que vaig veure al Fòrum Social Mundial a Nairobi, a finals de gener d'aquest any. Multitud de lobbies pugnen avui dia per estar presents i fer-se sentir en qualsevol espai on es cuinen els grans temes que passaran a formar part de polítiques i de les agendes dels dirigents que prenen decisions importants.

Havent dit tot això, no deixa de sorprendre'm l'absència d'un grup que no té veu als països pobres: els vells. I dic vells, no ancians, perquè em sembla una paraula més directa i gens ofensiva. En 20 anys que fa que visc a l’Àfrica no he sentit mai cap personalitat pública de prestigi advocar pels seus drets, ni cap parlamentari intentar fer millors lleis perquè els vells cobrin les seves pensions després de tota una existència de matar-se a treballar, ni els polítics incloure els seus problemes en les seves campanyes electorals. I poden estar segurs que ni al Fòrum Mundial ni en la recent cimera de la Commonwealth --per posar dos exemples pròxims-- van sortir a la llum les seves reivindicacions.

Penso en això i em fa pena, perquè no fa gaires anys als vells a l’Àfrica se'ls escoltava, respectava i donava el millor, i avui dia aquest valuós aspecte de la cultura africana està morint i ja no se'ls acostuma a consultar sobre res. Aquí els vells no solen cobrar pensions, ni es planifiquen les ciutats (agressives, sense passos de vianants, sense bancs...) pensant en ells. Uganda, que té polítiques sobre joves, dones, minusvàlids, no té res sobre l’anomenada tercera edat.

Seria just que als joves, o a qualsevol altre grup, se'ls donés l'atenció que es mereixen per ser éssers humans amb necessitats especials. Però si aquest és el cas, també caldria donar-la a aquells que han lluitat durant 60, 70 o 80 anys perquè els que han vingut al darrere tinguessin una vida millor que la que ells van tenir.

I el que més pena em fa és adonar-me de la raó per aquesta absència d'interès en els i les que són grans i llueixen calbes per aquests tròpics. És que en un país on l'esperança de vida està al voltant dels 45 anys, senzillament els vells són pocs, poquíssims, i els joves són molts, moltíssims, i a més aquests últims o ja voten o estan a punt de fer-ho. En canvi en les societats riques els vells són una part molt considerable de la població (i a més voten, ¿eh?), de manera que més val tractar-los bé, perquè si els cabreges no et voten en les pròximes eleccions, i et poden ocasionar una derrota electoral.