Diumenge es va acabar a Kampala (Uganda) la cimera de caps de Govern de 48 països dels 53 que formen la Commonwealth. El Govern de Museveni  --que s'ha gastat 200 milions de dòlars en la cimera-- no va escatimar recursos per fer tots els preparatius necessaris. L'organització ha estat perfecta i la imatge del país, sobretot amb la visita de la família reial britànica, n’ha sortit reforçada. Però més enllà dels luxes i les ostentacions, els documents oficials no semblen anar més enllà de les bones intencions.

La cimera ha produït dues declaracions. Una apareix sota l'epígraf de ‘Comunicat de Kampala’, en què es diu de tot: es reitera el compromís d'adhesió a valors com la democràcia i el respecte als drets humans; es condemnen mals com la proliferació d'armes lleugeres, la corrupció, el tràfic de persones i el terrorisme; es fan crides a la condonació del deute extern, l'adopció d'un comerç just i la igualtat de la dona, i se subratlla la importància de la consecució dels Objectius del Mil·lenni per al 2015, sobretot en matèria de salut i d'educació.

Però el tema estrella de la cimera d'aquest any ha estat el canvi climàtic, sobre el qual dissabte es va publicar una bonica declaració amb el nom de ‘Document Llac Victòria sobre el Canvi Climàtic’, en què es diu tot i res perquè cap dels seus punts té caràcter vinculant i, al final, cada país farà el que vulgui. Cal assenyalar que la Commonwealth compta entre els seus estats amb 32 països de menys d'un milió d'habitants (alguns tenen només 10.000 persones), la major part dels quals són illes, que veuen el seu futur amb preocupació si els nivells del mar continuen pujant.

Però la Commonwealth té entre els seus membres països paupèrrims i països riquíssims, i al final el que té el poder i els diners mana. Austràlia, per exemple, és un dels països --juntament amb­ els EUA-- que no van ratificar el protocol de Kyoto del 2001. I encara que el Canadà sí que ho va fer, el seu nou primer ministre (des del gener del 2006), el conservador Stephen Harbour, ha manifestat repetides vegades la seva oposició a recolzar aquest protocol, que demana la imposició de límits a l'emissió de gasos, per activitat industrial, que causen l’‘efecte hivernacle’.

Quan en la roda de premsa en què es va presentar aquest document un periodista va assenyalar al secretari general de la Commonwealth, Don McKinnon, la falta de valor vinculant, McKinnon va reconèixer que “quan som a la sala de reunions, els líders presents lluiten aferrissadament per mantenir les posicions que els seus governs els han ordenat que mantinguin”.

És una llàstima, perquè a primers de desembre tindrà lloc a Bali una conferència de les Nacions Unides sobre el canvi climàtic, i una posició ferma per part de la Commonwealth en aquest tema --com era el desig del premier britànic Gordon Brown-- hauria pogut tenir una gran influència per fer que els països més industrialitzats es prenguessin més seriosament les seves responsabilitats.

Però més enllà dels documents, m'ha cridat l'atenció la quantitat d’actes organitzats. Cada dia, sopars de gala i esmorzars d'hora i mitja (¿potser aprofiten el temps per dialogar entre ells?), excursions de les dones  (o marits) dels mandataris a llocs d'interès turístic (en alguna cosa han d'ocupar el temps), i tota mena de luxes.

Els habitants d'Uganda, amb un arrelat sentit de l'hospitalitat, diuen amb orgull que s'han sentit honrats d'acollir durant diversos dies tanta gent important, i estan contents que la imatge del seu país hagi sortit guanyant. La cortesia no exclou pas el coratge. La llàstima és que una reunió d'aquesta categoria podia haver fet molt més per ells i la resta d'habitants de països pobres, que seguiran patint les conseqüències del canvi climàtic i del comerç injust si no s’hi posa remei amb declaracions més vinculants.