El recent cas de l'oenagé francesa l'Arca de Zoè, acusada de tràfic de nens al Txad, ha significat un pas més en la desconfiança que molta gent té de certs organismes de cooperació internacional.

Com passa amb la mateixa Església, enrere van quedar els temps en què només calia treballar a l’Àfrica i altres països de l'anomenat tercer món per obtenir una indiscutible aura de respecte i admiració. Avui dia, els mitjans de comunicació no deixen canya dreta i tot fill de veí està exposat sota la llum, i a vegades amb el cul a l'aire.

Seria injust, no obstant, que per l'actuació indecent d'uns quants paguessin justos per pecadors i es fiqués a tots al mateix sac. Els que vivim a l’Àfrica sabem que per cada cas de frau o cada escàndol hi ha milers de projectes portats endavant amb gran competència per oenagés netes al servei dels més pobres i que donen salut, educació i dignitat a milions de vides.

Avui, voldria mencionar una pràctica bastant subtil portada a terme per algunes oenagés que he vist amb certa freqüència a l’Àfrica i que, en la meva opinió, és poc ètica. Correspon a un fet que fa pocs dies esmentava el ministre de Turisme del Txad, que estava de visita a Espanya. Deia el bon senyor que “els occidentals pensen que a l’Àfrica tot val”. Estic d'acord que en moltes ocasions els expatriats que treballem a l’Àfrica fem nyaps que no ens atreviríem a fer als nostres països d'origen, entre altres coses perquè la llei no ens ho permetria.

El cas al qual em refereixo és el següent.  Arriba a un país africà un jove amb els seus estudis universitaris a mig acabar, s'enganxa a una oenagé que el contracta per uns mesos com a part del seu ‘staff’ i durant aquest temps es dedica a recopilar dades per a una tesina o una investigació que quan torna a Europa li servirà per tenir millors resultats acadèmics.

Pel que fa als beneficiaris del projecte, el veuran unes hores a la setmana, escoltaran els seus discursos traduïts per un intèrpret i després de ser alliçonats sobre els suposats beneficis del projecte, respondran a un qüestionari per a una enquesta o plasmaran dibuixos sobre un paper, dades que serviran al jovenet o joveneta perquè la seva investigació ofereixi més bons resultats.

Crec no exagerar si dic que en multitud de casos, el jovenet en qüestió tindrà una setmana laboral de menys de 30 hores setmanals, viurà allunyat dels beneficiaris del projecte, disfrutant de la seguretat exclusiva d'un recinte on no hi faltarà res i on cap persona necessitada somiarà a treure-hi el nas, i tindrà temps més que suficient per realitzar visites turístiques als parcs nacionals o platges del país on ha anat a ‘treballar’.

Passats aquests pocs mesos, tornarà al seu país d'origen, sorprendrà els seus amics i coneguts amb els seus relats sobre la gran duresa i perill del treball que ha realitzat, i a més ja té material suficient per a la seva tesi i un punt alt per al seu ‘currículum vitae’. No s'estranyin si a més fa conferències (pagades, evidentment) o participa en simposis o seminaris com un expert en la matèria.

Els asseguro que no exagero. En 20 anys a Uganda he vist multitud de casos que s'ajusten al que acabo de descriure. No em refereixo, és clar, al metge o a l'enginyer (per mencionar dos exemples) que ve uns mesos a l’Àfrica, es paga el viatge i treballa com un descosit i de la manera més desinteressada curant malalts o fent aules en llocs on falta de tot.

Tampoc tinc res a objectar a qui ve amb la veritat de cara i declara des del principi que ve a fer un treball de camp per a la seva tesina, i punt. O qui ve a l’Àfrica una temporada curta amb una humil actitud de preparar-se per a un servei professional més endavant.

El problema és quan algú pretén realitzar en pocs mesos un treball (com a educador, psicòleg o treballador social) per al qual es requeriria tenir gran competència, ficar-se a fons, passar-se una bona temporada aprenent la llengua i la cultura de la gent i dedicar un mínim d'alguns anys per realitzar un servei digne que suposi un benefici per a la gent amb què es treballa. Venir a l’Àfrica per tenir millors resultats acadèmics o impressionar amb el currículum, sota aparença de fer un treball superficial és, a la meva manera de veure, un subtil robatori de guant blanc que cap oenagé hauria de consentir.

No és probable que aquesta forma d'abús atregui cap atenció mediàtica, potser perquè és poc espectacular. Però no per això em sembla menys deshonesta.