Un dels moments més surrealistes que he viscut recentment va tenir lloc a la capital de Burundi, Bujumbura, fa tres mesos. Tornava a peu d'un passeig per la riba del llac Tanganyika, quan al travessar un barri miserable i mentre em trobava amb cinc nens descalços i esparracats vaig sentir el potent renill d'un cavall. Vaig mirar cap a la meva esquerra i vaig veure rere una tanca diverses senyores vestides d'amazona, amb la seva gorra negra de visera, a cavall de fogosos corsers. No sabia que a la capital del cinquè país més pobre del món hi havia un club d'hípica.

En països on la majoria dels seus habitants sobreviuen amb menys d'un dòlar al dia es troba un sovint amb hotels de cinc estrelles, restaurants de luxe per afartar-se dels plats més exquisits i clubs esportius per cremar l'excés de calories. Tot plegat, és clar, per a una selecta minoria de diplomàtics, funcionaris de les Nacions Unides, gerents de companyies multinacionals i els membres de l'elit local al poder.

El problema és quan es pretén donar la imatge que aquest benestar correspon a la verdadera imatge del país, que es ven a l'exterior per donar bon nom al govern que és incapaç d'assegurar unes condicions de vida mínimament dignes als seus ciutadans.

Ahir, em comentava això l'ambaixador sortint de França a Uganda, un dels millors diplomàtics que he conegut en els 19 anys que fa que sóc en aquest país. En el meu ‘rànquing’ particular d'ambaixadors, acostumo a donar més punts als que han visitat el nord d'Uganda i s'han esforçat més per atraure ajudes per als desplaçats, pressionar el govern ugandès per trobar una solució al conflicte i informar els governs que representen de la gravetat del problema. En aquesta llista, el senyor Garancher s'endú el primer premi o el segon, i l'ambaixador --o ambaixadors d'Espanya acreditat(s) a Nairobi, l'últim--, ja que tots els que han passat per aquí en els últims 20 anys han intentat no visitar mai el nord d'Uganda, i ho han aconseguit.

"Carlos, en aquest país hi ha una diferència enorme entre la Uganda oficial i la Uganda real, i  els missioners coneixeu l'Àfrica real perquè hi viviu". Aquestes van ser les paraules de comiat d'un home intel·ligent i honrat. Qui sap si parlar així de clar és una de les raons per les quals només ha durat dos anys, temps en què no obstant ha deixat empremta.

El vaig entendre a l'instant. L'Àfrica dels discursos oficials és la dels hotels, els cartells amb cares somrients, les recepcions i els discursos de "tot està progressant enormement..." L'Àfrica real és la de l'home que tots els dies ha de caminar dues hores per arribar a la seva feina perquè amb els 50 dòlars que li paguen al mes no pot pagar-se el tiquet de la furgoneta abarrotada que el portaria a la seva oficina. L'Àfrica real és la de la mare que veu com els seus nens es moren per falta de medicines, el de la viuda que no es pot pagar un bidó d'aigua potable o el dels pagesos que ho han perdut tot durant la guerra i als quals ningú compensarà mai.

En les poques ocasions en què vaig a una recepció en una ambaixada em sento estrany, i quan torno a casa em trec el vestit quan entro per la porta, com si volgués eliminar la culpabilitat que m'empaita per haver estat en un lloc fora de l'"Àfrica real". Malgrat tot, de vegades en aquests llocs un hi troba gent lúcida que s'adona de la diferència, i que estan disposats a fer alguna cosa per posar-hi remei.

A més, el senyor Garancher, malgrat els seus 60 anys, en aquests dos anys ha anat a la seva oficina de l'ambaixada francesa en bicicleta, la seva gran passió. Per això, i per saber mirar la realitat tal com és, em mereix un gran respecte.