Després d’aquella trobada l’agost del 2002 en què ens van atacar i em van ferir, vam tenir un període de diversos mesos de falta de comunicació amb els rebels. La violència no va fer més que augmentar i tot anava de mal en pitjor. Acceptar els alts i baixos d’un procés de pau –fins al punt de creure que tot s’enfonsa– és una de les lliçons més dures d’aprendre.

Com també és dur, duríssim, acceptar convertir-se en un boc expiatori i absorbir l’odi, la frustració i els atacs de tothom. És part de la vocació del mediador.

El gener del 2003 em vaig passejar un altre cop molt a prop de la mort. L’arquebisbe Odama em va enviar a Pajule per enviar algunes cartes als rebels per exhortar-los a reprendre el procés de pau. Al tercer dia em va respondre un dels seus comandants, que em va donar esperances que així ho farien. I l’endemà uns 200 rebels van atacar Pajule al vespre. Van matar quatre nens, van incendiar el centre i ens van saquejar la missió. Jo em vaig passar la nit sota el llit aguantant el soroll ensordidor de les bales i els morters. Mentiria si digués que m’hi anava acostumant. Al soroll infernal de la guerra no t’hi acostumes mai. Ni a la por tampoc.

Però al febrer els comandants rebels van començar a enviar-nos cartes per demanar-nos una altra reunió. L’equip de líders religiosos em van demanar que anés amb dos caps tradicionals a la nova trobada a la selva, que els rebels van fixar per a l’1 de març (del 2003). Com que sempre he tingut molta moral, vaig dir que sí.

Les entrades a la selva sense veure ni una ànima ja es començaven a convertir en rutina. Als 15 quilòmetres vam deixar el cotxe i de seguida ens van sortir dos nois amb fusells i 'walkie-talkies' que ens van fer seure a terra mentre ens vigilaven amb expressió dura. A cap d’una estona ens van ordenar caminar amb ells. Devíem recórrer uns tres quilòmetres quan vam arribar al campament rebel.

Em vaig tranquil•litzar una mica quan vaig veure Tabuley, el mateix comandant a qui vaig trobar el juliol del 2002 i que ens havia alliberat alguns nens. De seguida ens van oferir cadires i van treure una ràdio transmissora. Ens van dir que parlaríem amb el cap suprem de l’LRA, el misteriós i cruel Joseph Kony.
La conversa va durar una hora. Va començar en un to molt dur, que ens va desconcertar al preguntar-nos per què havíem vingut i què volíem (¿no ens havien cridat ells?) i que si érem agents del Govern. Quan sents aquestes coses envoltat de 30 joves amb fusells t’adones que estàs a les mans de Déu. Al cap d’uns minuts, Kony va començar a riure i a parlar-nos cordialment. Segons ens va dir, ens havia cridat perquè volia declarar una treva unilateral i ens demanava que transmetéssim el missatge al Govern, i que el transmetéssim per l’emissora de ràdio local.

Acabat aquell discurs, ens vam fer fotos amb els rebels. Un dels seus oficials, de 23 anys, em va dir que es deia Moses, havia estat segrestat feia sis anys i volia que contactés amb la seva mare per dir-li que el seu fill estava viu. No va tenir temps a dir-me on la podia trobar. Si els seus superiors se n’haguessin adonat el podien haver matat a l’acte. Després de tornar al lloc on havíem deixat el cotxe ens vam acomiadar dels nostres escortes i ens vam afanyar a tornar a Gulu per informar el Govern.

El germà del president, un general anomenat Salim Saleh, llavors era l’encarregat de negociar amb els rebels en nom del Govern i l’endemà ens va rebre cordialment. Li vam entregar un informe amb les notes que havíem pres durant la reunió i la cinta de casset que havíem gravat. Aquella nit el general Saleh parlava per l’emissora de ràdio a Gulu dient que en nom del Govern acceptaven la treva dels rebels. Al cap de dos dies ens vam reunir amb el president i després d’unes hores d’estira-i-arronses ell mateix va declarar una setmana d’alto el foc en una zona limitada per facilitar postcontactes de pau.

Va ser un dels moments d’alegria més grans viscuts durant aquells anys, però com l’experiència ens mostra moltes vegades, aquest moments d’eufòria duren poc i donen pas a molts mesos de pessimisme i frustració. Al final, la treva va durar un mes, ningú la va respectar ja que els atacs es van succeir gairebé diàriament, i els rebels van aprofitar el respir que els va donar el Govern per rearmar-se i reorganitzar-se. Aquest és un dels riscos que un es troba sempre en qualsevol procés de pau. I és que l’ésser humà és el mateix a tot arreu, i al final si negocia la pau sol ser més per pressió que per convicció (¿potser el fill pròdig no va tornar a casa del seu pare per pressió?), i quan pot s’aprofita de la bona voluntat d’altres.

Però llavors va passar un fet que no ens esperàvem. En aquestes anades i vingudes al bosc alguns joves guerrillers van aprofitar per deixar les files rebels i entregar les armes. Moses també ho va fer. La seva mare –viuda i sense cap altre fill– estava a punt de morir, afectada d’una malaltia cardíaca, i quan Moses va tornar a casa ella va tornar a viure i es va curar. A molts vam intentar ajudar-los amb estudis o una mica de capital per començar algun petit negoci.

Però sembla que qui busca la pau atrau la guerra a casa, i al cap poc temps Kony va donar ordres de matar-nos, perquè, segons deia, li robàvem els seus soldats.

Vaig començar llavors un període esgotador de canviar de lloc per dormir. Crec que vaig estar així sis mesos. Cada dia, al vespre, em feia mal l’esquena de la tensió pensant en el que podia passar durant la nit, quan molt sovint atacaven els rebels. Va passar més d’un any fins que vam aconseguir desbloquejar la situació i intentar una altra nova negociació, però això ho explicaré en la pròxima entrega.

Per ara, només em queda dir-los que encara avui, tres anys després, quan es pon el sol, segueixo tenint mal d’esquena.