La meva segona trobada va ser el juliol del 2002. Feia pocs mesos que l'Exèrcit ugandès havia llançat una dura operació militar contra les bases de l'LRA al sud del Sudan. I ja se sap el que passa quan un ataca un eixam d'abelles amb un insecticida en esprai: els rebels van evadir l'atac i el juny d'aquell any van entrar, a milers, al nord d'Uganda. Crema de poblats, segrestos de nens, emboscades a les carreteres i matances indiscriminades van ser l'ordre del dia.

Però comencem al Port Olímpic de Barcelona, durant unes vacances, una nit de juliol prenent unes copes en un 'pub en companyia d'un amic i una dona jove. No s'escandalitzin, els asseguro que es tractava de la meva germana Carmen.

Quan vaig tornar a la meva habitació a les dues de la matinada tenia un missatge d'un company a Uganda. Em deia que li truqués urgentment a l'hora que fos. Així ho vaig fer i a l'altre costat de la línia em deia que els caps de l'LRA havien demanat la mediació dels líders religiosos, sobretot de l'arquebisbe catòlic John Baptist Odama, amb qui jo treballava a l'oficina diocesana de Justícia i Pau. M'aconsellava interrompre les meves vacances i tornar immediatament. Dit i fet. Adéu platja, escamarlans, passejades al capvespre pel passeig marítim i bona vida. Al cap de tres dies vaig pujar en un avió i vaig tornar content a Uganda.

L'endemà d'aterrar vaig arribar a Gulu i després de deixar la bossa a la meva habitació l'arquebisbe i jo ens vam posar en camí cap a Pajule, on teníem la cita. La primera trobada amb els 12 nois que van entregar les armes l'any anterior havia creat un clima de confiança i havia obert una comunicació entre alguns comandants rebels i un cap tradicional anomenat Oywak i el pare Tarcisio Pazzaglia, un missioner italià amb qui m'uneix una gran amistat fa més de 40 anys.

El 17 de juliol al matí, després d'obtenir els permisos dels caps militars, vam pujar en un cotxe 'pick-up' i vam entrar al bosc. Els 15 quilòmetres d'herba alta sense veure a ningú posaven la por al cos a qualsevol. No sé quant de temps va passar fins que vam veure un guerriller que va saltar de la malesa i ens va indicar que paréssim. Ni una salutació, encara menys un somriure. Un gest dur i un senyal que continuéssim a poc a poc. Al cap de pocs metres, uns 10 guerrillers van envoltar el cotxe apuntant-nos amb les seves armes i ens van ordenar que ens traguéssim les sabates. Jo vaig començar a empassar saliva. L'arquebisbe va començar a riure mentre es descordava els cordons.

Després de passar dues barreres més, vam arribar al recinte d'una escola abandonada, on tres comandants, Charles Tabuley, Livingstone Opiro i Dominique Ongwen, ens van indicar que seguéssim. Uns 50 rebels repartits en cercles concèntrics vigilaven el lloc. Aquella reunió va durar tres hores i recordo que jo vaig prendre notes del que ens deien. L'arquebisbe va insistir que havíem vingut a escoltar. Després de sentir una tirallonga de discursos inflamatoris, ens van demanar que portéssim el missatge al president Museveni. Acabada la reunió, vaig agafar a part Tabuley i li vaig demanar que alliberés dones i nens com a gest de bona voluntat. No em va contestar.

Durant el retorn, l'arquebisbe va insistir que no diguéssim res del que havíem discutit a la premsa i que de moment ell seria l'únic portaveu. De tornada a Gulu, passada la mitjanit vaig acabar de redactar les actes de la reunió i les vaig entregar a l'arquebisbe, que l'endemà va marxar cap a Kampala per informar el president, que al seu torn respondria als rebels amb el que seria la seva primera carta personal i proposaria tres llocs per tenir negociacions directes. És curiós que mentre el president, en privat, començava a parlar amb els terroristes, en públic repetia diàriament que mai parlaria amb "criminals".

Recordo que en una d'aquelles reunions, el nostre arquebisbe va dir al president que en pel que feia a ell, era també el pastor dels criminals i terroristes, no només de les bones persones. "I vostè també és el seu president", li va recordar.

Mentre tenia lloc aquella reunió, a mi em va tocar carregar amb l'embolat de portar una còpia de les mateixes actes als rebels. Aquell 19 de juliol va ser un dels dies més feliços de la meva vida: el comandant rebel Tabuley em va enviar una carta dient-me que anés amb el portador de la missiva al seu poblat, on havia alliberat 34 dones i nens. Hi vam anar, després d'una llarga marxa, i després d'esperar pacientment dues hores fins que les noies superessin la por, les vam portar amb els seus bebès a la missió de Pajule.

No obstant, dos dies després de l'eufòria, els rebels tornaven a atacar i assassinaven 40 civils al poblat de Muchuini, no gaire lluny d'allà.

Més lliçons que vaig aprendre. Els mediadors han de tenir capacitat de reaccionar amb rapidesa, mobilitat i entusiasme. Mai s'ha de prendre un "no" com l'última paraula. S'ha de ser discret i no fer declaracions públiques alegrement (una cosa que el senyor Rajoy no sembla haver comprès). I s'ha d'estar disposat a acceptar alts i baixos inesperats i fins i tot acceptar que hi ha moments en què sembla que tot se'n va en orris.

I, és clar, si m'hagués quedat disfrutant de les nits a Barcelona, no hauria fet res que valgués la pena. Encara que recordo que els escamarlans i el whisky amb gel no estaven gens malament, ¡què coi! Però és que tot costa d'aconseguir.

Encara els explicaré més coses la pròxima vegada.