Deia aquell filòsof que el moviment es demostra caminant. El debat sobre el procés de pau al País Basc i els contactes negociadors amb ETA segueix suscitant opinions enfrontades. Aquest capellà sí que s'ha reunit unes quantes vegades amb terroristes al nord d'Uganda com a part dels esforços de l'Església ­-i altres grups- per aconseguir la pau.

Conscient que entre dues situacions de conflicte hi ha mil diferències, però també que entre dos processos de pau hi ha mil similituds, demano permís per explicar-los la meva experiència. La primera vegada que em vaig reunir amb un grup de terroristes de l'LRA (Exèrcit de Resistència del Senyor) va ser l'octubre del 2001. Confesso que se'm van posar per corbata.

Des del 1997 que escrivíem cartes a comandants rebels -per mitjà de familiars seus- demanant-los que dialoguessin amb el Govern ugandès per posar fi a la guerra. Vam escriure cartes pastorals. Vam utilitzar la ràdio local de FM. Per fi un dia ens va arribar una missiva d'un cap guerriller dient que volien parlar amb nosaltres. Estaven a deu quilòmetres de la missió de Pajule, on estava fent un curset organitzat per Càritas de la diòcesi de Gulu.

Primera lliçó que vaig aprendre: Els processos de pau són llargs, s'ha de tenir paciència, fe, motivació, i s'ha de ser molt discret i evitar la publicitat, sobretot al principi.

Primer hi van anar -en bicicleta- dos caps tradicionals. Quan van tornar em van trucar i ens vam reunir amb les autoritats locals i el cap militar de la zona. Els rebels havien exigit la retirada de tots els soldats governamentals de la zona com a condició per negociar. El coronel, al sentir allò, va pronunciar un ultimàtum: "O es rendeixen demà al migdia o els atacarem i moriran". El governador del districte va intentar treure importància a l'assumpte i va demanar a l'exèrcit que ens deixessin tot el dia i es mantinguessin lluny del lloc de la reunió. També va demanar que jo acompanyés els dos caps tradicionals l'endemà. A contracor, el coronel va accedir-hi, encara que jo no sabia si fiar-me d'ell.

Segona lliçó: a l'inici d'una negociació, les parts en conflicte solen començar posant condicions i posicions molt poc realistes i sovint amenaçadores. Ja arribarà el temps en què se'ls abaixaran els fums.

Després de la missa al matí d'hora i d'un apressat esmorzar vam pujar tots tres al cotxe i al cap d'uns cinc quilòmetres per la carretera principal vam entrar al bosc fins que el sentit comú ens va dictar parar i continuar a peu. No s'hi veia ni una ànima. Un dels meus acompanyants va dir que s'havia acomiadat de la seva dona i els seus fills "per si de cas".

Tercera lliçó: els mediadors han d'estar preparats per assumir riscos.

Van sortir d'entre la malesa dos nois amb els cabells a l'estil rasta que ens van fer senyes perquè seguíssim endavant. Impossible estrènyer-los la mà o arrencar-los una resposta a les nostres salutacions. Estàvem a les seves mans.

Vam arribar fins a un poblat abandonat on hi havia el comandant rebel que responia al poc tranquil·litzador nom de 'Malamujeres'. El lloc estava custodiat per deu soldats, tots ells adolescents, entre ells dues noies. Em va impressionar no veure cap expressió en la seva cara. Gairebé tots tenien cicatrius ben visibles. Tots havien estat segrestats per la guerrilla alguns anys enrere.

Aquella reunió va durar des de les nou del matí fins a la una del migdia i jo cada vegada estava més tens. El 'Malamujeres' insistia que els soldats havien de deixar-los una zona lliure. Al preguntar-li nosaltres sobre per què tenia tant interès en això, va respondre: "Primer, volem trobar-nos amb els nostres pares per saber si ens acceptaran als nostres pobles d'origen". A l'expressar allò vam trobar un bon punt per discutir. Al final els vam convèncer que seria menys arriscat fer-ho a la missió, i que nosaltres ens fèiem responsables de la seva seguretat.

Cap a les onze, el comandant ens va demanar enviar dos dels seus soldats a inspeccionar la missió. Vam accedir-hi i un dels caps tradicionals els hi va portar en cotxe. Era un pas arriscat però vam pensar que era el millor. Durant l'hora i mitja que van trigar a tornar vam aprofitar per xerrar de forma més animada i informal, cosa que va contribuir a guanyar-nos més la seva confiança.

Quarta lliçó: l'eix central en tots els processos de pau és la construcció d'un clima de confiança mútua.

Per fi van tornar, i quan van dir al seu comandant que tota la gent a Pajule estava esperant-los amb els braços oberts, el 'Malamujeres' no s'ho va pensar gaire més i va ordenar a tots els seus nois que recollissin la motxilla i pugessin al cotxe. Encara vam estar una hora més allà en tensa espera, ja que el seu número dos no hi volia anar i va amenaçar de disparar-nos. Al final es va tranquil·litzar i ell també va pujar al cotxe.

L'arribada a Pajule va ser apoteòsica. La gent ens va rebre amb branques d'olwedo, l'arbre de la pau en la cultura Acholi. Allà hi havia les autoritats locals, els militars i el president de la comissió governamental de l'amnistia. Hi va haver discursos. Tot molt bé, però els guerrillers seguien amb les armes a la mà i només l'endemà van acceptar entregar-les als soldats. Aquella nit van sopar amb nosaltres, a la caseta de la missió que tantes vegades va ser assaltada i saquejada pels mateixos rebels que ara seien amb nosaltres a taula.

Després d'allò els vam tenir a la missió dos mesos, ajudant-los a recuperar-se i a explicar les seves històries. Vam trobar els pares de tots ells i van venir a veure els seus fills, als quals creien morts. Els caps tradicionals van organitzar una cerimònia de reconciliació.

A la missió de Pajule hi ha enterrat el sacerdot combonià Raffaele Di Bari, assassinat pels rebels en una emboscada l'octubre del 2000. La setmana abans de marxar dos dels nois ens van trucar. Ens van explicar que ells havien participat en aquella emboscada en què van matar el pare. Casualment els familiars del pare Raffaele acabaven d'enviar-nos uns diners per ajudar antics nens soldat. Part d'aquell fons el vam utilitzar per pagar l'escola als dos nois que li havien disparat. A la família de Raffaele li va semblar fantàstic.

Cinquena lliçó: per fer la pau s'ha de saber demanar, donar i rebre perdó. I hi ha moments en què això només és possible amb una intervenció del Déu de la pau que pot més que nosaltres.

En dies successius els seguiré explicat les meves altres trobades.