Encara que durant els meus 18 anys al Nord d'Uganda vaig treballar bastant amb nens que es van escapar de la guerrilla després d'haver estat obligats durant anys a matar de les formes més cruels, mai m'he acostumat a la seva mirada d'infinita tristesa. Diumenge passat 29 de juliol em vaig trobar amb cinc d'ells en la meva antiga parròquia d'Omiya-Anyima, al districte de Kitgum. Moses, Richard, Filda, Irene i Quinto. Si hagués pogut, m'hauria quedat amb ells.
 
He parlat del dolor dels pares dels milers de nens que van ser segrestats pels rebels del LRA i que mai han tornat. A això s’hi hauria d’afegir l'immens trauma sofert per pares que han vist tornar els seus fills al cap d'alguns anys... i que s'han quedat horroritzats al veure que ja no eren els mateixos. Els han torturat i obligat a torturar, incendiar poblats i matar fins a convertir-los en vertaders monstres. Les seqüeles psicològiques triguen anys a desaparèixer, i en alguns casos els queden marcades com un estigma  i una pesada càrrega que els seus pares, sense mitjans, suporten com poden.
 
A més d'això tornen amb greus problemes de salut que continuen durant anys. Mals d'esquena o de pit, conseqüència de pallisses interminables com a càstig a la menor falta o d'haver estat obligats a transportar a l’esquena enormes fardells de més de 50 quilos durant marxes interminables per la selva. Aquest és el cas de Quinto Otto, de 16 anys, segrestat el 2003. Va estar només un any amb la guerrilla, però des que va tornar els constants forts mals de cap no el deixen dormir. A això s’ha d’afegir que mai podrà esborrar del seu cap el dia que el comandant li va donar una destral i el va obligar a matar un dels seus amics que havia intentat escapar.
 
Filda Amony, de 22 anys, representa el cas de les nenes, que pateixen més que els nens perquè a més d'obligar-les a ser soldats a molt joves les converteixen en esclaves sexuals. La van segrestar el 1998, amb 13 anys, i recorda que per accelerar el seu entrenament militar a les bases que el govern del Sudan va proporcionar a l’LRA a prop de Juba els negaven el menjar fins que aprenien a fer anar correctament les armes. Amb a penes 16 anys la van entregar a un comandant molt més gran que ella, el qual la va tenir com una de les seves dones. Quan Filda va poder escapar durant un combat el  2004 va tornar a casa amb dos nens i una bala a la cama. Un dels seus fills nascut a la guerrilla va morir al cap de poc temps. Però les seves desgràcies no van acabar aquí. Filda es va trobar que la seva mare havia mort d'un atac de cor després que un dels seus germans més petits, també segrestat, morís assassinat per la guerrilla. Avui Filda té un altre nadó d'un altre home que l'ha deixat. La majoria de les noies que han corregut la seva sort saben que és molt difícil que algú accepti casar-se “seriosament” amb ella, que sempre haurà de suportar l'estigma de ser “la dona dels que ens han fet patir”.
 
A la seva companya Irene Ayero la van segrestar, també el 1998, encara més jove, quan només tenia 11 anys. Va estar a la guerrilla fins al 2005 i el seu pitjor record és la marxa de diverses setmanes que va haver de suportar lligada a altres cent nens segrestats com ella. Malgrat que a l'arribar la nit queien rendits, les cordes no les deixaven dormir. A Irene la van obligar a ser soldat, portadora i concubina d'un dels comandants. Diu que quan va tornar a casa els seus familiars la van rebre bé, encara que no aixeca la mirada de terra i diu que el pitjor de la vida ara és que ha perdut l'oportunitat d'estudiar i no creu que aconsegueixi casar-se i tenir una vida normal. La seva marca de per vida és una bala que encara té allotjada en un os del braç dret i que li causa enormes dolors, a més d'impedir-la treballar amb normalitat.
 
Richard i Moses tenen tots dos 15 anys. Als dos els van segrestar el 2003, un dels pitjors anys de la guerra, quan el mateix exèrcit reconeixia que l’LRA raptava una mitjana de 50 nens al dia al nord d'Uganda. Tots dos van tornar l'any passat. Moses té una ferida de bala en un braç i Richard té multitud de cicatrius a l'esquena, resultat de pallisses en les quals li van pegar amb matxets. Com que són més joves han pogut reprendre els seus estudis al poblat.
 
Potser la nota d'esperança que es pot donar sobre aquests cinc joves natzarens crucificats, com molts altres milers durant els últims 20 anys davant la indiferència del món, en aquesta immensa creu del Nord d'Uganda, és que tots ells pensen que el procés de pau que ja fa un any que dura els permetrà abandonar el camp de desplaçats on es troben i tornar al seu poblat original per viure la resta dels seus anys sense por a ser segrestats de nou. Potser el més sorprenent del cas és que només es conformen amb això.