És per riure

Només tonteries que fan riure nens i nenes

carles@elperiodico.com — Fri, 13 Jun 2008 06:34:00 GMT

Fa uns mesos, crec que a finals de l'any passat, algunes veus van començar a anunciar l'imminent retorn del gruix d'iraquians refugiats a Síria a l'Iraq. Paral·lelament, es produïa un reforç important en el contingent militar nord-americà i un cessament d'activitat rellevant per part de les milícies de Moqtada al-Sadr. En aquell moment els retorns es van produir no per l'abast de l'estabilitat definitiva i la calma a l'Iraq, sinó pel retorn d'alguns iraquians amb una precarietat tan extrema que els impedia assentar-se a Síria alhora que acceptaven una petita retribució econòmica per intentar tornar a les seves cases sense verdaderes garanties, com, de fet, s'ha pogut comprovar. @MORE@

Hem pogut veure que el massiu èxode iraquià provocat per la guerra il·legal llançada pels EUA es consolida i amenaça de convertir-se en una situació fixa i indefinida. Ara mateix, ni la sortida de les tropes nord-americanes asseguraria el retorn a una certa normalitat, perquè la maquinària infernal de la guerra criminal incontrolada ja ha estat desencadenada i, sota el pes de la seva pròpia inèrcia, trigarà a aturar-se. Els refugiats iraquians s'enfronten al que sembla un llarg període d'exili.

Des de la nostra organització, petits i impotents com som, un punt, un nas vermell en l'infinit, i incapaços de proposar grans solucions polítiques a l'estil dels grans caps. Humils de peu o de nas, com que som una organització de pallassos, només podem tornar a recordar a qui ens llegeixi de tant en tant que això és el que segueix passant: centenars de milers de persones segueixen desarrelades i, encara que sabem que no és l'únic problema que castiga injustament la població civil i la infància en aquest planeta, no podem evitar parlar des d'allà on el patiment de la gent ens afecta de forma més directa.

I jo ara mateix llençaria el meu teclat a les escombraries si no fos perquè, com a membre de l'espècie humana, encara puc intentar fer alguna cosa a favor dels nens i nenes que pateixen el sofriment generat per persones adultes i "respectables". No només la minúcia de poder escriure aquestes línies de recordatori, sinó alguna cosa tan petita i simple com participar en la iniciativa d'unes pallasses que els puguin oferir rialles i diversió. Una diversió exempta de raonaments sofisticats, només riure a causa d'unes pallasses que han fet, una vegada més, alguna cosa eixelebrada, alguna cosa molt eixelebrada, encara que no d'aquesta classe d'eixelebraments que tenen els caps del planeta. No d'aquesta classe d'actes imbècils que destrueixen totalment un país sencer, per exemple. Només tonteries que fan riure els nens i nenes. Coses més meravelloses i esplèndides en comparació amb enderrocar un govern o llançar "bombes intel·ligents" contra gent indefensa, per exemple; coses infinitament sensacionals que mai s'obliden i que potser són l'últim recurs al qual es pot agafar l'esperança quan està a punt de claudicar davant una realitat espantosa.

És cert que no som capaços d'entendre gaire bé per què es compliquen les coses, i menys com es descompliquen, alhora que tampoc ens sembla útil buscar culpables i subratllar-los, ja que es tracta d'un esport avorrit, poc gratificant i poc original, i un acaba desanimat veient la quantitat de culpables que podem arribar a ajuntar si som una mica minuciosos. En realitat, qualsevol persona honesta amb una mica d'interès és capaç per si sola de saber l'origen de cada cosa mal feta intencionadament.

Però hi ha una cosa positiva. Sabem el que costa que rigui un nen trist i com és d'important que ho faci com més aviat millor. Molts ens agafem al riure i admirem els pallassos i les pallasses (que saben millor que ningú de què va això) perquè aconsegueixen posar en marxa el somni amb el seu esperit poètic. Perquè no sé si ho sabíeu, però ser pallasso no és interpretar, ni és una tècnica com la soldadura elèctrica que en 120 hores es pot dominar satisfactòriament. En realitat, és una manera de ser, és una cosa meravellosa que ells i elles construeixen dins de si mateixos i ens ofereixen sense més.

Torno a ser feliç quan sé que un equip sensacional de tres pallasses marxa cap al Pròxim Orient per tornar a fer riure nens i nenes, i aquesta vegada des de la pallassa, un gran experiment que no té per què donar més bons resultats que els que dóna la feina del pallasso, però que sí que té un valor especial i és que donarà resultats diferents, cosa que sempre ens enriquirà més a tots. La Cristina torna, la Maikka i la Mireia hi van per primera vegada, i les expectatives són tremendes. La comicitat femenina cavalca de nou.

Fils connectors

carles@elperiodico.com — Mon, 19 May 2008 10:32:00 GMT

D'aquí a un parell de dies surten els nostres pallassos burgalesos Javier Rey i Javier Ariza de Teatro La Sonrisa a Kosovo-Kosova. El somni d'aquests pallassos sense fronteres incondicionals i bregats en cent mil riallades és fer riure a tots els nens i nenes de les diferents localitats d'aquest territori; albanesos, serbis, gitanos, bosnians, turcs... En realitat, intentem recolzar aquells nens i nenes que viuen l'anomalia de la segregació ètnica. Al nord de Mitrovica hi trobem albanesos aïllats, al sud de Mitrovica hi trobem serbis en la mateixa situació, així com nuclis de població de diverses ètnies que també pateixen la tensió entre comunitats. @MORE@

El fil connector que hauria de resoldre aquesta confusió en què viu l'homo sapiens sapiens de la zona és el somriure dels nens i de les nenes; allò que en definitiva demostra que més enllà de l'esforç de molts adults per remarcar les diferències entre comunitats (sempre artificiosament en base a la manipulació de la història i dels seus elements culturals) és inevitable reconèixer que tots els nens i nenes mereixen igual l'alegria que els adults amb les nostres afliccions els neguem.

Aquesta igualtat que sembla tan òbvia, fins i tot als ulls de persones aparentment xenòfobes, hauria de traslladar-se als adults per impedir l'ús d'arguments absurds a l'hora de construir murs i expulsar determinats col·lectius del nostre costat a fi de repartir de forma arbitrària els recursos. És així com aniran els pallassos de localitat en localitat, de comunitat en comunitat, intentant reconfortar nens, nenes i adults, i al seu torn tractant de transmetre el missatge de proximitat entre gent enfrontada, ells que encara poden faran l'impossible per aconseguir-ho...

Aquesta és una obsessió que ens empeny a intentar fer el mateix al Líban o a Palestina/ Israel. Els nens i les nenes que pateixen els conflictes mereixen riure més enllà de qualsevol apreciació política, tant és si estan a un costat o un altre d'Erez, del pont de Mitrovica, a l'est o a l'oest de Beirut, i els nostres pallassos i les nostres pallasses després dels seus espectacles tornaran a casa amb el mateix missatge però reforçat i multiplicat per cent, perquè no cregueu que aquí no necessitem refrescar la memòria.

No fa gaire en un dels meus posts en què parlava de la situació al Líban algú observava encertadament que no feia falta anar tan lluny, que a Bèlgica es vivia una situació patètica entre valons i flamencs, i els últims dies les notícies que ens arriben d'Itàlia sobre l'assetjament a comunitats gitanes també són alarmants.

Davant aquestes construccions en els seus viatges d'anada i tornada, o d'anada i anada (els pallassos sempre van, mai estan de tornada), els nostres pallassos s'enfunden el seu nas i mentre reconstrueixen i conquisten l'espai públic per a la població amb les seves actuacions, activen el somriure dels nens com un mecanisme d'emergència que recorda a les comunitats enfrontades el seu disbarat i la seva falta d'habilitat. Els nens riuen i ploren igual a un costat o un altre de les fronteres.

Dissertacions al voltant d'un camió del llunyà Est

carles@elperiodico.com — Thu, 17 Apr 2008 08:46:00 GMT

A prop del barri de Madjedje, a Nampula (Moçambic), hi ha freqüentment aparcat en una placeta un camió IFA, sense caixa, que, pel que es veu, és aprofitat per algú per comercialitzar llenya.

Cada dia, mentre m'acostava a la sala d'assaig dels pallassos de Casa Velha, emplaçada en aquell verals, i contemplava aquell vehicle originari de l'Alemanya de l'Est, reflexionava sobre l'enorme canvi que havia viscut aquell país i, de passada, pensava que era el món el que havia canviat de forma sorprenent amb la caiguda del mur, amb la perestroika, la glasnost, la fi de la història de Fukuyama (vull dir de la seva) i tot aquet vòrtex insaciable de fets i desfets. Tot aquest huracà de realitats i ficcions catequètiques que hem vist desfer-se i recompondre's truculentament en 30 anys.

@MORE@

Aquell animal mític metàl·lic que funcionava amb fluids oliosos i pudents, a penes aguantaria allà uns anys més veient com s'acostava la seva extinció. Vaig sentir pena. L'extinció dels IFA, uns camions que en el meu imaginari resultaven ideals per transportar peix sec pels interiors de Moçambic o Angola, em semblava una cosa injusta. ¡Quina llàstima! Fins i tot podria ser un bon vehicle per transportar una companyia de pallassos en una gira incerta per Àfrica.

Fa poc, mentre els artistes de Casa Velha de Maputo llançaven la seva producció local orientada a donar resposta a accions diverses de sensibilització, vaig rebre un correu electrònic de Daniel en què em preguntava per l'estat del meu IFA espiritual, usant la metàfora amb què havíem establert un codi de desimboltura per desbloquejar les dificultats de comunicació inherents a les relacions ultramarítimes.

Daniel es queixava de la meva demora a respondre a determinats dubtes i usava l'IFA com a sinònim del projecte i de la dubtosa formalitat de la cara pàl·lida que en les seves visites havia actuat amb gran protocol i que ara fallava (és a dir, jo mateix). "¿Què ha passat amb l'IFA? ¿Es va espatllar en un sot? ¿On és el "peix sec" pactat?" Vam resoldre aquells problemes amb unes grans dosis de bon humor, però, sobretot, gràcies a les genials actrius Anna i Ariadna, que van entusiasmar amb la seva formació de clown a Daniel i a tots els artistes de Casa Velha de Maputo, de manera que puc dir que el resultat va ser un èxit sense cap remordiment ni necessitat de modèstia organitzativa.

I ho vam aconseguir treballant amb proximitat i de tu a tu, salvant la posició per defecte que genera el fet que siguem les cares pàl·lides els que insuflem els diners. Una posició que a mi sempre se'm fa incòmoda, perquè bloqueja canals de comunicació més espontanis i frescos. Els diners ho enreden tot i impedeixen que broti la franquesa. No obstant, difícilment podem evitar que no siguin l'instrument essencial de comunicació entre Nord i Sud. Els rics ens hem acostumat a "solucionar-ho" tot amb aquest fluid i ara ens veiem atrapats en ell. En moltes ocasions, m'he preguntat qui seria jo en un lloc com aquell amb les butxaques girades del revés, probablement una càrrega, algú a qui cal ensenyar a sobreviure.

En qualsevol cas, hem aconseguit equilibrar les posicions entre Casa Velha i nosaltres d'una forma molt natural i autèntica (això crec). Un dia li comentava a Daniel de forma molt confidencial: "Crec que els blancs us hem fallat i enganyat, i en certa manera ho seguim fent, el nostre món és una farsa inaguantable. Fixa't ara tots els nostres bruixots economistes, cap sap com explicar per què tot va malament. Són millors els vostres bruixots de la pluja". Ens vam quedar uns segons en silenci pensatius i al cap d'aquest interval de temps Daniel va dir: "No estic segur del que dius, en realitat crec que som tots els que ens enganyem". Per un costat, vaig sentir com si m'haguessin absolt, però per un altre de sobte vaig sentir que el problema era més greu i generalitzat. Aquest sentiment, aquesta espècie de culpa, de venir d'un món dominant es difuminava i potser això passava perquè la nostra civilització occidental ja ha aconseguit fins i tot que tot comenci a ser massa semblant, principalment els valors que mouen la gent en qualsevol banda del món. Ja no em quedava ni la possibilitat de tornar-me africà per fugir de l'ombra civilitzadora del meu món, un món que cada vegada és més gran i més claustrofòbic al mateix temps.

El riure del soldat

Carles Requena — Wed, 27 Feb 2008 08:37:00 GMT

Quan vaig estar a Cisjordània vaig tornar a casa meva perplex, sense poder entendre aquell món en què gent idèntica vivia en la ficció de dos estats diferents, de dues religions enfrontades. Un poderós, humiliant i aixafant l'altre; sotmès. Una xarxa de carreteres per a cada poble, vehicles que poden circular en zones delimitades i altres que no, matrícules diferents, controls militars a tot arreu, l'aigua dividida, gent vivint tancada en assentaments fortificats. Una estructura mesquina pensada a favor del poderós.

Vaig tornar amb un empatx d'una violència omnipresent, quotidiana i familiar. En qualsevol acte o cosa s'havia instal·lat la ignomínia. A Europa tot va tornar a la normalitat (a la nostra), encara que no va passar inadvertida per a mi la qüestió que davant els fets infames que es produeixen a Palestina cada minut les postures europees tenien una gran càrrega de contradicció, estultícia i hipocresia.

@MORE@

Un temps després van aparèixer unes imatges que van provocar mutacions en el meu estat anímic: una foto de Kim Manresa en què Luismi actua per a un públic molt especial i les imatges del Diario de guerra de un payaso de Mikio, on aquest públic torna a protagonitzar l'escena. Veient aquestes imatges vaig alleujar l'amargura i la desesperació que s'havien instal·lat en mi. Avui encara segueixo torbat, però sé que darrere de les rialles que veig hi pot haver la resposta i probablement la salvació.

Quan vaig començar a veure el documental de Mikio (inèdit en aquests moments) ho vaig fer predisposat a veure una vegada més somriures de nens barrejats i justificats en el repulsiu caldo del conflicte àraboisraelià. No hi ha res de tan meravellós com activar la rialla d'una nena o d'un nen en una zona castigada pels conflictes dels adults. Esperava amb un viu interès visionar la part de Gaza, la part més calenta en aquells moments en què Hamàs acabava de guanyar les eleccions. Tenia ganes de comprovar mitjançant imatges com havíem resolt tantes incògnites logístiques i de seguretat i quin havia estat el resultat en rialles.

De sobte, com un autòmat, vaig començar a rebobinar una escena moltes vegades. Era una escena que tenia lloc a l'accés fronterer a Gaza on uns militars israelians es divertien amb els números de màgia dels nostres artistes. "No hi ha res com el somriure d'un nen" em repetia dintre meu, i després vaig pensar que potser no era cert del tot, perquè també és incomparable el riure alegre, tendre i infantil d'un o una soldat. Ens permet redescobrir la seva humanitat, somiar que potser algun dia deixarà de ser-ho, endevinar la solució al conflicte. Salvant les distàncies en molts sentits em recordava una mica el contrast provocat per Kubrick al final de Camins de glòria. No hi ha res més impactant que constatar el nostre error veient el soldat plorar o riure amb tendresa.

Ja havia vist la impressionant foto de Luismi en què en un check-point actua per als soldats i arrenca franques rialles (la podeu veure en aquest post). Formidable Gioconda de la cara del món humà que no acabo mai de contemplar, a la qual m'acosto, de la qual m'allunyo, intentant desxifrar. No ho aconsegueixo mai i em quedo amb el dubte ¿Riu? ¿Però, i el fusell? ¿Realment són somriures? ¿O en són un esbós? ¿Són un engany? ¿Són una trampa? ¿O són l'expressió habitual de la humanitat? ¿Aquesta barreja de meravella i horror? ¿Som els soldats nens i per això ens enganyen tan fàcilment?

Petits bocins de felicitat

Carles Requena — Tue, 26 Feb 2008 09:20:00 GMT

Cris i Claudio van fer una feina meravellosa a Douma, Damasc, amb els artistes iraquians, amb els treballadors socials i amb les nenes refugiades i els nens refugiats procedents del desastre humà de l'Iraq. Quan tornaven els vaig demanar que m'expliquessin sensacions, "flaixos", perquè la nostra activitat es fonamenta en les emocions, en aquella comunicació que jo intento en va reflectir per escrit de tant en tant.

Fins i tot m'emociono quan llegeixo els diaris de Claudio i de Cris, perquè penso que hem aconseguit "subministrar" una miqueta de felicitat a gent que ara mateix està immersa en el sofriment per la seva situació present i pels horrors del passat. Al marge de les experiències en el treball concret, em sorprenen amb unes quantes anècdotes tangencials.

@MORE@

"...al matí anem al basar a buscar cosetes que necessitem per al xou i una de les nenes que eren a Douma dimecres passat ens ha reconegut i desborda felicitat, no s'ho pot creure...arriben els seus tres germans, els seus pares i crec que tres o quatres oncles, i tots rient i sorpresos de veure'ns allà. Treuen la càmera per fer fotos de tots plegats...així que nosaltres traiem els nassos que ja sempre portem a les butxaques i els posem als nens...diverses fotos, rialles, petons i abraçades, i se'n van saludant-nos. El paio de la parada del soc no es pot creure el que acaba de passar, ens mira, es posa les mans al cor i comença a somriure'ns i segueix dient -shukran, thank you-..."

"...noi de 25 anys a qui han matat el pare a l'Iraq i que també acaba de separar-se de la seva dona; em diu; -noi he pogut suportar mai els clowns i aquestes coses de merda- però diu que avui s'ha fet un tip de riure i que ho agraeix perquè sempre està trist... li he cantat "Aniversari feliç" i li he regalat un nas, i s'ha quedat sorprès, li he fet un abraçada i ell, mirant cap als seus amics i veient que tots estaven emocionats, amb un somriure també m'ha abraçat..."

"... nena sobre el pont pròxim a Correus venent dolços, és de nit i fa molt fred, li regalem un globus lila en forma de gosset, li canvia la cara, no entén com pot ser que hi hagi globus enmig d'aquell passos en què tothom va molt de pressa i i en els quals ella és gairebé invisible. Ens mira, somriem i se li obren els ulls, ens en anem i segueix mirant-nos com si fos un somni, amb el seu gosset a la mà."

"... som en un centre on hi ha els nens que han patit algun gran trauma, violació, o han presenciat l'assassinat d'algun membre de la família. Fem el xou i al final una mica de globoflèxia. Una nena molt esverada aconsegueix un globus i ningú l'hi pot tocar. Només estava concentrada en el seu globus i semblava que qualsevol presència pròxima era una amenaça a la seva nova propietat. Jo l'observava, sonava música, ignorant el seu globus i seguint un impuls la vaig agafar a coll, la vaig abraçar i ballàvem juntes. Ella em mirava amb cara de sorpresa, ja no es recordava del seu globus ni de les amenaces que sentia, la sensació era molt especial, se sentia molt bé, no es com explicar-ho, després va córrer a les amigues a explicar-los l'experiència. S'acostaven i em miraven, les acariciava i somreien mirant-se entre elles."

¿Són Pallassos sense Fronteres les 24 hores del dia?

El "risòmetre" o indicadors del riure

Carles Requena — Thu, 14 Feb 2008 11:08:00 GMT

Una necessitat inherent a qualsevol activitat humanitària o de cooperació per al desenvolupament, i gairebé m'atreviria a dir que a qualsevol activitat humana, és la de mesurar els resultats de les accions que es porten a terme. Per a això s'han dissenyat tota mena d'eines de gran precisió en què, per exemple, tenim matrius de planificació que suposadament possibiliten, sempre que hi hagi interès, saber el grau d'èxit d'un projecte determinat.

@MORE@

A la nostra organització, que senzillament propugna difondre el riure i regalar-lo a nenes i nens que per les circumstàncies que sigui experimenten més sofriment, partint del supòsit que el riure beneficia psicològicament el sapiens sapiens actual, ens ha costat trobar indicadors i fonts de verificació que demostrin l'impacte del riure, encara que finalment Claret Papiol, un dels analistes però brillants del fenomen del riure va trobar la fórmula del fenomen, fet que podria ajudar-nos a trobar indicadors perfectes.

Claret parla d'una fórmula de tal precisió que "no deixa cap possibilitat al dubte: si a l'aplicar-la els dóna positiu, riguin-se. Si els dóna negatiu, per molt riure que els faci alguna cosa, vostès mantinguin-se escèptics, i si la seva reacció no és la mateixa que la del seu veí, no el copiïn, potser és ell qui està equivocat.

Riure = F . A . (C i E) + I

És a dir; Riure és una falta d'harmonia entre causa i efecte més el factor imprevisible. El perquè de cada pas en aquesta fórmula i com hi hem arribat, comprendran que no ho publiquem per raons de seguretat internacional ja que podria provocar una sèrie d'explosions de riure en cadena i afectar el sistema d'equilibri mundial, basat en la por i el dolor".

Claret possiblement ha descobert la porta que ens ajudarà a trobar finançament a partir del nostre origen però clar i genuí, i en un volum però rellevant, per seguir fent riure la infància de diferents parts del planeta (probablement també els finançadors mateixos), encara que no deixa de resultar paradoxal que en determinats casos sigui necessari donar determinades explicacions i elaborar mètodes sofisticats per mesurar el que resulta evident.

Sigui com sigui, enfrontar-se a determinats ens mitològics sol ser una batalla perduda. Els humans necessitem mesurar-ho tot, fins i tot mesurar la pertinència dels mateixos mesuraments, encara que amb freqüència depenent de l'interès els mesuraments pateixen mutacions o cauen en la foscor del costat més improductiu de l'arxivística.

És de tal dimensió la paradoxa que per exemple l'espècie humana va inventar un mètode per comptabilitzar transaccions de forma rigorosa que va originar les primeres escriptures cuneïformes. Avui dia la nostra espècie té una riquesa enorme en especialistes de comptabilitat i economia, macro o micro. En canvi, en les comptabilitats del nostre món es va perdre un detall; inventariar des d'un inici el patrimoni existent en el planeta per poder comparar balanços globals.

Així doncs, avui dia, moment en què la paraula creixement s'ha convertit en un adminicle lingüístic tan imprescindible com els mòbils (fins i tot en les nostres entitats sense ànim de lucre créixer és obligatori), tot creix excepte la riquesa patrimonial planetària. Davant tal panorama a nosaltres no ens queda cap altre remei que, amb indicadors apropiats o sense, seguir lluitant per augmentar el Riure Interior Brut allà on anem.

Les pallasses i la comicitat femenina

Carles Requena — Mon, 21 Jan 2008 07:51:00 GMT

El fet que el públic vegi una dona actuant de pallassa ja produeix un xoc important. En determinats llocs del món pot resultar revelador, generar un estímul mental, provocar preguntes potser sense una resposta immediata però amb una càrrega de profunditat important. Inés de Asaco m'explicava que ella havia viscut aquesta sensació a Pisco. L'aparició d'una pallassa sorprenia els espectadors, però principalment les espectadores. Cristina de Kamchatka, a Douma, a prop de Damasc, m’explicava que les dones reien d'una manera molt més fresca i generosa quan la veien a ella actuant. Entre les volutes de sorpresa i alegria es teixia una certa complicitat entre dones.@MORE@

Enrica del Trio La La La i Nuria van patir bastant la diferència de tracte que els homes brinden a les dones a Cisjordania, però es van entregar a la tasca universal i d'espècie des de la qual el pallasso i la pallassa exposen les seves emocions desmuntant estereotips. El ‘clown’ no és un actor que representa un personatge, el ‘clown’ és ell mateix en situacions extremes. Sense les pallasses seríem menys de la meitat de la humanitat, només expressaríem les emocions del simbòlic masculí i, en resum, no seríem res o menys que res.

Per si això no fos proa una de les grans meravelles del pallasso o de la pallassa és que a l’actuar des d'un món especial tenen carta blanca per transgredir conceptes que socialment s'han acomodat en les nostres mentalitats. El pallasso pot explorar la seva condició femenina i la pallassa la masculina, sense que això hagi de representar cap escàndol, ja que, al cap i a la fi, actua en el marc d'un acord col·lectiu que no cal formalitzar però que tothom entén, les seves propostes poden ser recollides en clau de reflexió, o poden ser rebutjades com les extravagàncies d'un ésser "boig".

L'últim èxit el van aconseguir Anna Montserrat i Ariadna Planas a Moçambic. Ni més ni menys que dues dones van liderar amb una gran autoritat el procés de suport en la direcció de la seva producció local a un grup d'artistes moçambiquesos integrat majoritàriament per homes. És cert que no és un país especialment masclista, però ho és, i no deixa de ser doblement pedagògic que les dones formin homes.

En cada professió i activitat la dona té un paper revolucionari i restaurador, i si fos cert que el simbòlic de l'amor és un bon antídot davant el del poder, com afirmen les feministes de la diferència, podríem arribar a la conclusió que la pallassa, a l'afegir una dosi especial de simbòlic de l'amor a la seva poció transgressora podria constituir en una missatgera especialment esperançadora per als nens i les nenes del món.

Pau per al Líban

Carles Requena — Tue, 25 Dec 2007 00:01:00 GMT

Anàvem cap a Pont Llunyà i a prop d'Arnheim ens vam aturar a contemplar un molí. Amin em va preguntar si volia fer-me una foto amb el molí darrere i vaig acceptar. Em vaig asseure a la barra del quadro de la bicicleta amb tanta mala sort que vaig caure d’esquena i al final del meu trajecte cap a terra se'm va clavar el manillar a les costelles. El dolor era punxant però Amin va apostar per un estrany tipus d'analgèsic: "Seràs el primer cooperant que cau en un curs de preparació per a primeres sortides. No et preocupis, t'embolicaran amb la bandera de l'organització". Vam començar a riure com bojos, i jo no sabia com suportar el dolor de la costella fissurada enmig de tant de riure. Me'n recordava d'una vegada en què vaig anar a visitar un amic que l’acabaven d’operar i el vaig fer riure tant que vaig provocar que se li obrís la ferida de l'operació i que em fessin fora de l'habitació.@MORE@

Era l'any 1991, i els acords de Taif i la crisi del Golf havien donat oxigen al Líban. S'obria una perspectiva de pau però les ferides eren molt recents. Amin em parlava d'un món terrible i difícil d'imaginar; el de la guerra civil. Ens vam fer molt amics. El nostre sentit de l'humor era molt idèntic i jo em sentia més pròxim a ell que a la resta de companys anglesos, holandesos o nord-americans que participaven en aquell curs logístic a Nimega. Mesos més tard jo viatjava a Angola, un país que va marcar la meva vida, i mai més vaig saber res d'ell. Només ara, fa molt poc, vaig arribar a la seva terra a l'altre extrem del mar que banya la meva cada dia.

Ara obro els diaris i veig que durant els últims mesos el Líban és tristament notícia a causa d’atemptats terroristes desestabilitzadors, i a la precària situació que es deriva del desacord entre les forces polítiques que governen i les que són a l'oposició. Curiosament des d'Espanya resulta impossible entendre res del que passa allà. Els mitjans de comunicació occidentals simplifiquen d'una manera alarmant la situació del país, i ho redueixen tot a una pugna entre prosirians i prooccidentals. Resulta que líders que fa un any enrere eren prosirians ara s'han "transformat" en prooccidentals de sobte, i moviments xiïtes que no s’assemblen gens al govern baasista i laic sirià són ara prosirians. Forces polítiques recolzades per estats integristes del Golf resulten ser d'una "occidentalitat" abracadabrant. És difícil entendre quin és el concepte que alguns tenen del que és prooccidental fora que tingui alguna relació amb algun assumpte financer d'envergadura.

També sembla escandalós que potències regionals fiquin el nas en els temes del Líban, però no ho sembla que les grans potències de sempre ho facin de manera permanent i intensa. Es parla de majories sense solta ni volta, i la democràcia al Líban s'interpreta com si fos la d'Idaho o la de Lorena. Ningú explica quina constitució hi ha allà i només es fan referències tangencials a un model de convivència fonamentat en les comunitats religioses que precisament es va heretar de l'època colonial francesa.

La població del Líban és víctima d'una amoralitat organitzada en cercles concèntrics com les onades que formen la intrusió d'una pedra en un petit llac. Prenent prestada l'anàlisi de Georges Corm, la seva política organitzada al voltant del comunitarisme religiós clientelar està excessivament imbricada amb els interessos regionals, que al seu torn ho estan de forma aguda, ja sigui en clau negativa o positiva, amb les grans potències. Els seus països veïns (no se n'escapa cap) intervenen sistemàticament (no només Síria), les grans potències ho utilitzen com a laboratori regional, amb la participació activa de les forces polítiques sectàries libaneses. Per si fos poc, des dels fets de Nahr al-Bahred terroristes internacionals d’Al-Fatah participen en la dinàmica de l'experiment geopolític. Només faltava aquesta!

Com en altres països Pallassos sense Fronteres treballa allà amb joves i nens potenciant el riure i les arts circenses a través d'associacions locals. En aquest cas són pallassos escandinaus els que lideren el projecte. Ells són els que tenen una presència i una experiència més sòlides en aquest petit país maltractat per una història extremadament complexa.

Amb Al-Jana i el coordinador suec, treballem ara en el sentit d'unir esforços i contribuir al llançament d'una companyia de joves palestins que faci gira al Líban amb una certa capacitat autònoma. Pretenem que aquest pallasso cosmopolita i sense pàtria, però no per això exempt de les seves particularitats locals, ens ensenyi cada dia a deconstruir i reconstruir infinitament el pallasso que tots els homo sapiens sapiens portem dins.

Un somni que com tots els somnis de millora, d'alegria i de pau que nodreixen la il•lusió i la força de treball de tantes associacions o organismes dedicats a la cooperació es veu amenaçat per aquesta conjunció de fets que es produeix en el petit país dels cedres. És una amenaça que a més ens dol profundament als que hem pogut establir contacte directe amb persones del país i comprovar que la gent allà està farta de patir les horribles inclemències d'un ecosistema polític absolutament estrany als interessos de la població.

Evidentment la nostra organització no es dedica a l'anàlisi geopolítica però quan has estat allà i recordes persones amb noms propis com Adel, Mustafà, Hixam i tants altres amb els quals has establert lligams d’amistat, persones que potser t'han ensenyat amb alegria els seus fills acabats de néixer o t'han explicat els seus projectes amb entusiasme, no pots fugir ni deixar-te de preguntar infinitat de vegades el perquè dels despropòsits que s’hi produeixen. La gent del Líban té un futur previst, i és un futur de pau i prosperitat en què els polítics comencin a pensar en l'interès comú de tots els libanesos, en què els països veïns interpretin el que és regional en claus menys paranoiques o utilitaristes, i en què les grans potències abandonin el seu discurs maniqueu, mesquí i reduccionista del que passa al Pròxim Orient.

Semblarà egoista dir-ho però serà així com nosaltres també tindrem el nostre futur allà. Un futur en què el riure comenci a impregnar sense limitacions aquest meravellós país i la seva gent. Com els desitjos de la immensa majoria de la població, el riure que generem junts serà per a tots els nens i nenes del Líban sense distincions de cap mena.

¡Pau i rialles per al Líban!

Quan el món tremola

Carles Requena — Wed, 19 Dec 2007 16:38:00 GMT

Denguito cridava com un posseït "no puc, no puc, tinc por, no puc pujar...". I la resta dels Mortimers intentaven consolar-lo a la vegada que aconseguien convèncer-lo que la por és una reacció humana molt comuna i fins i tot necessària. Finalment, Denguito va fer el cor fort i va pujar al rul•lo. Els espectadors el van aplaudir entusiasmats. Era una victòria col•lectiva contra la por a les rèpliques que es produïen després del sisme de l'agost.

@MORE@ Això tenia lloc a San Clemente, a Pisco. Tres setmanes abans, l'agost d’aquest any, un terratrèmol havia provocat la mort de més de 500 persones en aquesta zona del Perú. Metges Sense Fronteres, com en altres ocasions i davant altres catàstrofes, ens va convidar a participar en l'emergència dins del context de les activitats de suport psicològic a les víctimes del terratrèmol. Una vegada superada la fase de rescat de víctimes, en la segona meitat de la fase de suport en necessitats bàsiques apareixien els pallassos i iniciaven una llarga gira per tota la zona afectada.

Per a la població afectada allò va ser un bàlsam i el seu agraïment va ser enorme. A la tornada, quan vaig parlar amb els Mortimers i amb Denguito, els vaig veure radiants. Havien tornat emocionats i molt feliços. La població els havia dispensat un afecte especial i els professionals de l'àmbit humanitari havien tingut més energia i havien sentit més il•lusió fent la seva feina al sentir-se acollits per l'optimisme i la felicitat dels pallassos.

En els seus espectacles Denguito i els Mortimers inserien missatges de tranquil•litat a la població, reflexions sobre la por, la higiene, recolzaven la tasca de les agències humanitàries mitjançant la informalitat i la comicitat. Va ser un reforç que va funcionar estupendament i que, a més, estava contingut en el ja de per si apreciat humor del pallasso.

El departament d'Ica és una zona molt deprimida. Denguito em deia que hi havia llocs on no se sabia dir si hi havia passat el terratrèmol o senzillament era que allò sempre havia estat així. La població és molt humil i vam arribar a la conclusió que ja que el terratrèmol encara era a prop valia la pena tornar-los a regalar uns quants milers de rialles més, i així és com fa uns dies un altre grup de pallassos extremenys van ser allà distribuint alegria.

Aquesta vegada van ser artistes d'Asaco Producciones i Funambulus, i vam aconseguir alguna cosa més increïble encara: treballar amb una companyia local excel•lent. Els pallassos de Bola Roja i els de Pallasos Sense Fronteres (PSF) van repartir novament alegria a la regió. A més, vam tenir l'oportunitat d'interioritzar encara més les preocupacions de la gent d'aquesta zona del Perú, que fins i tot sembla oblidada en un lloc tan pròxim com Lima. La gent va acollir els artistes amb moltíssim afecte i es va meravellar de veure Inés, una dona pallassa.

Som nosaltres

Carles Requena — Tue, 11 Dec 2007 12:18:00 GMT

Asseguts a la recepció del Centre de Registre de Douma, a la perifèria de Damasc, Consuelo i jo, mentre esperàvem que el nostre contacte a ACNUR tornés, contemplàvem l'entrada de grups d'iraquians que arribaven en onades a inscriure's i a obtenir el seu estatus de refugiat. Una dona totalment vestida de negre, probablement viuda i amb cinc nens, entrava en aquell moment amb la cara pàl·lida i visiblement esgotada al centre. Havia culminat un llarg procés d'espera i angoixa fins a arribar allà.

No feia gaires dies que als voltants s'havien produït alguns tumults. La pressió social i econòmica exercida per dos milions de persones arribades des de l'Iraq començava a notar-se en forma d'inflació i col·lapse en els serveis educatius, socials i de salut. Malgrat pertànyer a l’anomenat "eix del mal", Síria era l'únic país de la regió que obria les seves portes des de feia mesos sense condicions a l'èxode iraquià provocat per la guerra originada a causa de certes "armes de destrucció massiva". Sense entrar en qualificacions sobre règims, el gran pes de l'enorme flux migratori se l’emportava Síria, i tot té un límit. Feia uns dies que el Govern havia decidit exigir visats als refugiats i això havia produït un moviment sobtat que col·lapsava les estructures d'ACNUR.

@MORE@

Durant aquells dies, jo intentava veure fins a quin punt es podia posar en marxa algun tipus de col·laboració amb ACNUR en el context de la campanya de retorn a l'escola impulsada per aquesta agència i per UNICEF a favor dels nens i nenes exiliats. Era el que en el nostre argot humanitari anomenem una “missió exploratòria”. I allà estàvem, intentant analitzar la situació, en un dia en què Rahman, Ali i Saïf, els pallassos iraquians de 'Happy Family', després d'haver presentat el seu espectacle de sensibilització en tancat, feien la seva primera funció oficial a Douma.

L'objectiu era sensibilitzar les famílies iraquianes que era imperatiu inscriure els nens a les escoles sirianes, i el més important, comunicar que el Govern sirià no hi posava cap obstacle i que ACNUR i UNICEF recolzaven les famílies necessitades subministrant material escolar i facilitant el procés d'inscripció. L'espectacle actuava com a altaveu privilegiat, incloent escenes escolars, alhora que possibilitava als refugiats una cosa no menys transcendental: Riure.

Es tracta d'espectacles que són doblement espectaculars. Són espectaculars si els veus com a espectador i una altra vegada espectaculars si els contemples com a espectador d'espectadors. És el més difícil encara però, contra l'opinió d'alguns i malgrat els entrebancs, és gairebé impossible que els pallassos fracassin. Iraquians, espanyols, moçambiquesos, salvadorencs, colombians, no importa, si són pallassos estableixen connexió amb el públic, perquè el seu humor és sense fil, no necessita xarxa lingüística ni gaires adaptacions locals, s'acomoda a qualsevol plataforma.

Els adults estaven asseguts als bancs esperant el seu torn per ser atesos per un grup d'especialistes d'ACNUR. De tant en tant, algú els cridava pel seu número. Alguns reien i altres no, i el factor comunitari no es relacionava amb aquest fet. "¿Deuen tenir més sentit de l'humor els sunnites o els xiïtes?", feia broma amb Coco. Dones de negre amb el seu hijab esclataven en riallades obertament i sense embuts. No existia cap relació entre les seves confessions i les seves ànsies de riure del que és universalment risible.

No obstant les estrelles eren els nens i les nenes. Una nena rossa amb uns certs reflexos pèl-rojos, que semblaria celta però és iraquiana, no parava de riure i de jugar amb els pallassos, que per a més contrast i desmuntatge del tòpic cultural occidental són negres. Ens va commocionar veure aquells nens amb un dèficit d'il·lusió tal, recuperant metres cúbics de riure urgentment com si es tractés d'una transfusió.

Però el cop d'efecte el va provocar una menuda sensacional que captava l'atenció del públic i rivalitzava amb els pallassos. Una futura pallasseta amb un potencial enorme, amb un monyet molt divertit. No devia tenir ni tres anys. En aquell moment, Coco va dir "'¡Però si és la meva mare quan era petita! ¡T’ho juro, era exactament així!" Allò començava a semblar la màquina del temps, tornàvem a Albacete en plena postguerra espanyola a través d'una nena iraquiana que actuava fenomenalment en un centre de refugiats de Damasc. El món és una batedora.

Quan em trobo en situacions així sempre penso que som nosaltres. Som nosaltres els refugiats, som nosaltres els orfes, som nosaltres els morts, som nosaltres. Sempre som nosaltres. ¿Com podríem no intentar ajudar-nos a nosaltres mateixos? La similitud en els trets ens sol aproximar més al drama d'altres, encara que jo ja fa temps que m'assemblo a tothom.

Deserts totalment deserts

Carles Requena — Wed, 28 Nov 2007 11:10:00 GMT

És realment trist i dolorós contemplar l'existència de les diàspores i les seves víctimes. Treballar amb poblacions en aquesta situació no només és complex, també genera una inquietud profunda i una enorme perplexitat. La nostra espècie manté agrupacions humanes desterrades de forma crònica. Ni la comunitat internacional, ni els organismes de les Nacions Unides, ni els estats "abanderats" en la defensa dels drets humans, ni els implicats en els conflictes són capaços de prendre's seriosament aquest tipus de tragèdies. Si un observa les víctimes i s’adona que són de la mateixa matèria que els botxins s’han d'agafar a algun lloc per no perdre peu. Si algun dia triomfés el cosmopolitisme sincer ens despertaríem preguntant-nos la raó per la qual continuen enlloc tants milers de persones. La nostra espècie genera divisions i subdivisions de si mateixa per justificar la depredació i el parasitisme, és una forma d'autoamputació arbitrària la que exerceix el poder humà a la Terra.

@MORE@

Jorge i Violeta, de Viruta y Sudor, un duo de ‘clowns’ patagons, fa uns dies que van tornar de Tindouf amb els seus Titelles de Pau després d'una intensa gira en què van incorporar tallers destinats a reforçar els recursos de les animadores socials. Ens expliquen que "les cares i les mirades dels nens ens feien oblidar per un moment el desert i la situació d'injustícia que ens envoltava". Potser per als que entenem el fet humà d'una forma concreta, tot el món és una cosa impossible, però Tindouf és un dels llocs paradigmàtics pel que fa a impossibilitat de transitar cap a alguna part d’allò que és humà. No és ni un d'aquells deserts amb dunes daurades, ni un desert que antigament podia ser camí cap a la llibertat i el nomadisme, només és una parcel·la assetjada políticament i militarment amb una pols molt fina que junt amb el vent erosiona la confiança en un mateix. Allà sembla que en va els cooperants busquem dipositar el nostre gra de sorra, un gra que acumulat amb molts altres ha de possibilitar alguna recuperació en la torturada autoestima d'aquest poble. Després tornem amb el nostre raciocini ple de sorra i amb la seva enginyeria i els seus engranatges encallats per la pols.

Com el palestí, el poble sahrauí és conduït de mica en mica cap al cansament i la destrucció. De tant en tant algú fa un esforç i assenyala cap allà. De tant en tant algú recorda que hi ha un assumpte pendent. S'arma una mica de soroll però només una mica. Mentre el jove sahrauí va oblidant ja gairebé el seu origen i només desitja que la seva vida deixi d'estar reduïda a un cosmos tan despietadament erm. Són refugiats que estan oblidats a la Lluna, i als quals potser no els falta res però els falta tot. Gairebé es pot aplicar aquell acudit cubà contra la desesperança que diu d'aquella terra que "no hi ha desocupació però ningú treballa. Ningú treballa però tothom té de tot. Tothom té de tot, però ningú té res". En realitat tot segueix sent necessari per a ells, i l'autoestima és imprescindible per a una gent a qui se li nega el seu futur, la seva possibilitat de somiar de debò, el seu dret a formar part de la humanitat.

Allà on anem sempre ens espera l’incomprensible. A Colòmbia, a l'ex-Iugoslàvia, a Costa d'Ivori, a Sierra Leone, al Líban... Ens enfrontem a la part més terrible dels nostres impulsos humans nas en mà i sovint tornem amb les mateixes preguntes, però crec que en casos com el sahrauí o el palestí existeix un component irracional molt més important. La fúria de l'enfrontament ètnic, polític, cultural, religiós que acaba en un desterrament ferotge i a la vegada acceptat per tota la comunitat internacional no deixa de ser abismalment desesperançador. ¿Què podem esperar de nosaltres mateixos si convivim amb aquestes barbaritats?

Violeta i Jorge ens escriuen des d'aquest desert desertitzat "Cada dia té el seu interès, a vegades porta llum i harmonia i altres foscor i confusió. Així és avui, encara que el sol crema les pupil·les i la sorra crema sota els peus, la realitat escapa als nostres plans. O potser som nosaltres que escapem de la realitat fent plans que no tenen res a veure amb ella en aquest intent de pigmeus jugant a ser gegants." En aquest cas la incongruència, la font de la nostra inspiració, no ens invita a riure i serà probablement perquè, com deia Kierkegaard, "en l'arrel de la comicitat, també de la tragèdia, hi ha la discrepància, la contradicció entre la finitud i la infinitud, entre l’eternitat i el que s’esdevé." En aquest cas aquesta discrepància ens condueix a la tràgedia.

Els nostres artistes poques vegades es pregunten si el seu treball serveix per a res perquè sempre serveix per a alguna cosa per poc que sigui, i si serveix per riure sabem que serveix de molt, no obstant en el cas dels refugiats sahrauís la pregunta és més terrible ¿De què serveix res? ¡Tan enorme és la mentida que no és possible ni advertir la seva presència més que en els moments en què la pols dels nostres deserts ens cega!

Trenquem una cadira a favor de la causa

Carles Requena — Mon, 19 Nov 2007 18:55:00 GMT

Fa anys, quan començava a vagabundejar pel món de l'ajuda humanitària, recordo que érem tan pragmàtics i tan mecanicistes que dirigíem tots els nostres esforços a resoldre (perdoneu la hipèrbole) els problemes de la gent en termes materials. Medicaments, alimentació, aigua, sostre, vacunes, assistència mèdica, suport en formació, era el que consideràvem imprescindible i gairebé suficient. Existia poc espai per a les emocions o per als sentiments, érem com militants dogmàtics per als quals l’últim que es podia acceptar és que hi hagués la possibilitat de sentir compassió per nosaltres mateixos. Les nostres ments no importaven, però tampoc importaven gaire les dels anomenats 'beneficiaris'. El nostre treball es fonamentava a administrar amb mà de ferro l'ajuda que canalitzàvem. Amb molt esforç arribàvem a aquella frase tan obsoleta avui dia que diu “no els donis peixos, ensenya'ls a pescar”.

@MORE@

Les vivències, l'experiència i els resultats suposadament tangibles que no acabaven de ser-ho, fan que canviïs contínuament i no sàpigues fins a quin punt ho seguiràs fent. Arriba un moment que penses que donar peixos potser no sigui tan dolent, o que explicar com pesques tu amb respecte, tampoc, però t'entristeix saber que hi ha veïns teus que es dediquen a robar sense descans el riu 'als teus beneficiaris'.

Al cap d'anys exercint de tècnic humanitari en l'àmbit de la salut, vaig aterrar a Pallassos i en aquell moment creia que era una persona molt preparada per desenvolupar les funcions inherents al meu càrrec. Van haver de passar uns anys perquè m’adonés de la diferència entre les visions i aplicacions de cada classe de 'sensefronterisme'. Vaig haver d'entendre que s’ha d’estar disposat a aprendre tota la vida, a ser dinàmic, a anar i tornar, a acabar i tornar a començar, a desfer camins per veure on vam perdre el camí que potser porti a algun lloc o a cap, en definitiva a reflexionar amb humilitat.

En aquells temps, la dificultat d'entendre quin era l'objectiu d'una organització com la nostra era encara més gran que ara. Havíem viscut moltes anècdotes. Recordo la de l'oficial de Nacions Unides que el 1999, en plena crisi de Kosovo, m'insultava a l'oficina de Tirana a crits dient-me que “a Kosovo ja hi ha bastant circ i no en necessiten més, no vingueu aquí a riure-us de les Nacions Unides i a gorrejar vols d'helicòpter per passejar”. Després, quan vam ser a Kosovo, la veritat és que ens vam trobar amb un immens galliner humanitari i amb un munt d'organitzacions a les quals els diners els sortien per les orelles però que no sabien ni com, ni on aplicar-los.

Richard Hyde, Loco Brusca, Tortell Poltrona, Pepe Viyuela, Nanny Cogorno, Rumplestilskinny, Moshe Cohen, Marcelo i molts pallassos més van treballar en projectes de suport psicològic a Gjakova (Dakovica), i van aprofitar la seva posada en escena per sensibilitzar els nens i nenes sobre el perill de les mines antipersona o 'booby-traps' i promocionar al seu torn zones segures per a les seves activitats.
Però abans que res, el més important va ser que vam fer riure un munt de nens i nenes, d'homes i dones. Els vam permetre redescobrir novament una part transcendental de l'ésser humà molt positiva, que molts d'ells enfonsats en la foscor de la guerra, de les execucions extrajudicials, de la tortura indiscriminada contra la població civil, de la persecució i de la marginació, havien perdut de vista.

La guerra ens enfonsa en la foscor i destrueix la nostra confiança en els altres, perquè és un moment en què es desferma el pitjor de nosaltres mateixos, un moment en què impera el crim i la delinqüència, encara que ho faci sota subterfugis legitimistes. La guerra es diferencia del crim comú en el fet que els criminals recorren a causes grandiloqüents per assassinar civils indefensos. Jo no n’he hagut de suportar cap gaire temps i sempre he tingut l'alternativa de marxar i tornar a casa, però sí que he sentit el seu abisme dins meu, un abisme que consisteix a plorar infinitament fins que se t'acaben les llàgrimes i després seguir plorant sense elles, un precipici on caus, la teva ànima rebenta al fons i segueix caient.

És per això que per nosaltres, a Pallassos, el riure innocent és redemptor, perquè en els moments més negres, ens recorda l'altra part que existeix de nosaltres mateixos. El riure no pesa i és intangible, però sovint allò més obvi és el que costa més d'aprendre. Fa poc Pep Callau ens explicava la dificultat de convèncer una autoritat del Camerun quan els explicaven que simplement volien alegrar els nens del poble. “Sí, però, ¿quin és l'objectiu del que fan vostès?” preguntava el funcionari d'alt rang. En aquell moment, la cadira de plàstic que suportava l'artista es va trencar, i va caure a terra de forma estrepitosa. Des de terra li va dir: “aquest és l'objectiu, únicament aquest”. Tots reien.

Filla dels Balcans

Carles Requena — Mon, 19 Nov 2007 18:44:00 GMT

Els límits de la nostra empatia euroegocèntrica es van trencar quan el sofriment de la guerra es va acostar a les nostres portes i va esclatar a l'antiga Iugoslàvia. Vam poder començar a sentir el dolor de les ànimes de la gent dels Balcans. Probablement, la proximitat cultural ens permetia entendre millor la tragèdia interior d'aquells nens, nenes, famílies, la pèrdua de les seves cases, del seu benestar, dels seus parcs d'atraccions, dels seus cines, dels seus autobusos, d'un món tan pròxim al nostre… Crec que aquell va ser un pas cap endavant en termes de maduresa en el món humanitari, perquè a partir d'allà vam començar a estar més preparats per interioritzar millor la tristesa d'una altra gent d'altres llocs però llunyans, i ens vam adonar de com era de transcendental un somriure.

@MORE@

Pallassos sense Fronteres va néixer a l'ex-Iugoslàvia i és filla dels Balcans. Va sorgir en aquell moment, quan ens vam adonar que necessitàvem tot per combatre una altra època de foscor al nostre continent. Fins riure era imprescindible. Després vam veure que aquell 'fins' sobrava i que aquesta necessitat de ressorgir existia en molts llocs del món i en molts cors de la nostra espècie.

Avui sembla que aquesta idea comença a estar més clara. Les persones no només necessitem aliments, sostre, mantes o medicaments. Necessitem afecte, necessitem riure, necessitem que algú ens faci riure. Els programes de salut mental i de suport psicològic ja són inherents a les catàstrofes i al seu tractament des del punt de vista humanitari, són la base d'un tipus d'aproximació a les poblacions que redueix el desnivell conceptual entre nord i sud, entre desenvolupats i no desenvolupats, entre pobres i rics. Considerar que tots tenim dret a riure no és només un principi de justícia social, també és reconèixer que tots tenim sentiments i necessitem esperança.

Fa poc el grup Trup de Nassos va tornar de Bòsnia, i a algú li pot resultar anacrònic tornar d'allà ara, tornar d'aquell lloc on el pegat dels acords de Dayton no ha resolt els problemes de convivència entre comunitats, però la gent dels camps de refugiats crònics els deia: “¿Per què heu trigat tant a tornar? ¿Us heu oblidat de nosaltres?”

Moltes vegades passejo per la meva ciutat i me la imagino destruïda, amb els edificis esquerdats per l'assetjament de les armes pesants, sense vidres, plena d'escombraries, sense animals de companyia, amb el Maremàgnum abandonat i les atraccions rovellades, els parcs descuidats, amb controls exercits per milicians assassins, les botigues tancades i coses pitjors. Ho penso perquè em dic que també ens podria passar a nosaltres. Llavors, sé que si veiés uns pallassos estrangers actuant improvisadament per als nens que queden de la meva ciutat ploraria d'emoció al pensar que algú amb tan 'poc' per oferir s'ha enrecordat de mi, de nosaltres, de tots.

Fusió de nassos

Carles Requena — Mon, 19 Nov 2007 18:32:00 GMT

Als països en situació precària la cultura és una cosa que no es contempla des d'un punt de vista institucional. Quan arribem a un país per treballar sempre intentem concertar una trobada amb algun funcionari del Ministeri de Cultura. Ho fem per educació i respecte. No ens sembla lògic entrar en un país sense trucar a la porta, sobretot si el timbre funciona, encara que si no funciona piquem respectuosament amb els artells a la fusta. L'última vegada ho vam provar a Maputo i, com sol passar, les dependències del Ministeri eren més que humils. Vam comprovar que Cultura era l'últim gat en termes institucionals però vam demostrar el nostre respecte per la institució i per les autoritats locals.

@MORE@

Moçambic és un país que diuen que ressorgeix econòmicament, encara que, per un costat, no és gaire difícil si pensem que el 1992 era l'últim país per la cua en indicador de desenvolupament humà (IDH) i, per l'altre, determinades resurreccions econòmiques sempre es desequilibren excessivament cap als rics. Per sort, la pau va arribar llavors, probablement com a conseqüència que el país no era tan ric en recursos com el seu altre paral•lel, Angola. A partir d'aquí, va començar el seu llarguíssim camí de recuperació. De totes maneres, encara segueix sent un país molt dependent de l'ajuda internacional, amb una esperança de vida tremendament baixa (39 anys aproximadament), amb una prevalença de la sida enorme (un 25% de la població), i amb problemes greus de desenvolupament a les zones rurals.

Avui Imma i JJ, dos artistes aragonesos, són a Nampula recolzant Casa Velha en l'acabat d'una producció artística increïble. Junts llançaran un espectacle que ha d'ajudar Casa Velha a progressar cap a una autosostenibilitat parcial. Quan vaig ser a Nampula aquest estiu vaig tenir l'oportunitat meravellosa i única de veure el treball que s'estava forjant des de fa uns quants anys. Assegut enmig d'un pendent pedregós en una cadira de rodes d'oficina, que m'havien ofert protocol•làriament els artistes de Nampula, vaig poder contemplar amb Alfonso una mostra de la producció local. Aviat vam estar envoltats de nens i nenes que no paraven de riure's amb els pallassos africans. Ni demanant-ho hauríem pogut tenir una prova més fefaent de la qualitat del seu treball. Si els nens es parteixen de riure és clar que estem tocant el cel.

Aquelles preguntes que ens fèiem fa anys en l'organització quan parlàvem de treure els nostres nassos a l’Àfrica del tipus: “¿El ‘clown’ és realment universal? ¿O és un altre invent occidental que intentem imposar com il•luminats a la gent d'altres llocs? ¿Té sentit el pallasso allà?”, es van resoldre ja fa temps. Allà vaig tenir l'oportunitat de sentir-ho una altra vegada. La comicitat del ‘clown’ no juga amb conceptes culturals restringits, juga amb conceptes universals relacionats amb el desafiament al sentit comú propi de l'home. La gravetat, la poca traça, la disparitat, la incongruència, l'enfrontament entre la pretensió i la realitat alimenten la comicitat del pallasso. Ni Huntington amb el seu xoc de civilitzacions aconseguiria generar discòrdia entre els nassos de diferents parts del món perquè en termes de pallassos som tots iguals i si els som en termes de ‘clown’ és perquè ho som en tot allò fonamental.

Per si fos poc, si aquest assumpte nasal neix en el si de la cultura africana: dansa, acrobàcies, imatgeria... La fusió resulta tremenda i és llavors quan no sabem qui és el beneficiat, si ells o nosaltres. Assegut a la meva cadira de rodes al costat d'Alfonso, gairebé com a únic espectador amb entrada, intentant mantenir l'equilibri i no caure costa avall, observava aquells increïbles pallassos moçambiquesos i estava sorprès. Una barreja de vergonya de ser el blanc que ve a valorar un treball de negres impedia que arribés a l'èxtasi produït per aquella càrrega espiritual que estava rebent i que tan absent està en la nostra terra.

Casa Velha a Nampula i a Maputo realitza repetides actuacions en el marc de la sensibilització contra la sida, la malària i a favor de la prevenció de la salut mitjançant la higiene. Fava, Mele, Padre, Ramún i una bona tropa de nois i noies conformen una companyia d'artistes del barri de Faina que lluita per sobreviure en les seves casetes de tova el pas d'un temps que allà és més preat per la seva brevetat. No fa gaire vam haver de lamentar la mort de Mick de pneumònia. Ells es mouen al límit, com gran part de Moçambic. Per a més desafiament, són rastes, no són del partit, ni de l'ètnia que talla el bacallà, i creuen en la cultura com a mitjà de transmissió de valors i com a eina de reconstrucció del teixit social. Amb freqüència, em pregunto com hi ha gent tan forta, valerosa i amb tanta energia per fins i tot fer riure des de situacions tan impossibles.