A prop del barri de Madjedje, a Nampula (Moçambic), hi ha freqüentment aparcat en una placeta un camió IFA, sense caixa, que, pel que es veu, és aprofitat per algú per comercialitzar llenya.

Cada dia, mentre m'acostava a la sala d'assaig dels pallassos de Casa Velha, emplaçada en aquell verals, i contemplava aquell vehicle originari de l'Alemanya de l'Est, reflexionava sobre l'enorme canvi que havia viscut aquell país i, de passada, pensava que era el món el que havia canviat de forma sorprenent amb la caiguda del mur, amb la perestroika, la glasnost, la fi de la història de Fukuyama (vull dir de la seva) i tot aquet vòrtex insaciable de fets i desfets. Tot aquest huracà de realitats i ficcions catequètiques que hem vist desfer-se i recompondre's truculentament en 30 anys.

Llegir més

Quan vaig estar a Cisjordània vaig tornar a casa meva perplex, sense poder entendre aquell món en què gent idèntica vivia en la ficció de dos estats diferents, de dues religions enfrontades. Un poderós, humiliant i aixafant l'altre; sotmès. Una xarxa de carreteres per a cada poble, vehicles que poden circular en zones delimitades i altres que no, matrícules diferents, controls militars a tot arreu, l'aigua dividida, gent vivint tancada en assentaments fortificats. Una estructura mesquina pensada a favor del poderós.

Vaig tornar amb un empatx d'una violència omnipresent, quotidiana i familiar. En qualsevol acte o cosa s'havia instal·lat la ignomínia. A Europa tot va tornar a la normalitat (a la nostra), encara que no va passar inadvertida per a mi la qüestió que davant els fets infames que es produeixen a Palestina cada minut les postures europees tenien una gran càrrega de contradicció, estultícia i hipocresia.

Llegir més

Cris i Claudio van fer una feina meravellosa a Douma, Damasc, amb els artistes iraquians, amb els treballadors socials i amb les nenes refugiades i els nens refugiats procedents del desastre humà de l'Iraq. Quan tornaven els vaig demanar que m'expliquessin sensacions, "flaixos", perquè la nostra activitat es fonamenta en les emocions, en aquella comunicació que jo intento en va reflectir per escrit de tant en tant.

Fins i tot m'emociono quan llegeixo els diaris de Claudio i de Cris, perquè penso que hem aconseguit "subministrar" una miqueta de felicitat a gent que ara mateix està immersa en el sofriment per la seva situació present i pels horrors del passat. Al marge de les experiències en el treball concret, em sorprenen amb unes quantes anècdotes tangencials.

Llegir més

Una necessitat inherent a qualsevol activitat humanitària o de cooperació per al desenvolupament, i gairebé m'atreviria a dir que a qualsevol activitat humana, és la de mesurar els resultats de les accions que es porten a terme. Per a això s'han dissenyat tota mena d'eines de gran precisió en què, per exemple, tenim matrius de planificació que suposadament possibiliten, sempre que hi hagi interès, saber el grau d'èxit d'un projecte determinat.

Llegir més

El fet que el públic vegi una dona actuant de pallassa ja produeix un xoc important. En determinats llocs del món pot resultar revelador, generar un estímul mental, provocar preguntes potser sense una resposta immediata però amb una càrrega de profunditat important. Inés de Asaco m'explicava que ella havia viscut aquesta sensació a Pisco. L'aparició d'una pallassa sorprenia els espectadors, però principalment les espectadores. Cristina de Kamchatka, a Douma, a prop de Damasc, m’explicava que les dones reien d'una manera molt més fresca i generosa quan la veien a ella actuant. Entre les volutes de sorpresa i alegria es teixia una certa complicitat entre dones. Llegir més

Anàvem cap a Pont Llunyà i a prop d'Arnheim ens vam aturar a contemplar un molí. Amin em va preguntar si volia fer-me una foto amb el molí darrere i vaig acceptar. Em vaig asseure a la barra del quadro de la bicicleta amb tanta mala sort que vaig caure d’esquena i al final del meu trajecte cap a terra se'm va clavar el manillar a les costelles. El dolor era punxant però Amin va apostar per un estrany tipus d'analgèsic: "Seràs el primer cooperant que cau en un curs de preparació per a primeres sortides. No et preocupis, t'embolicaran amb la bandera de l'organització". Vam començar a riure com bojos, i jo no sabia com suportar el dolor de la costella fissurada enmig de tant de riure. Me'n recordava d'una vegada en què vaig anar a visitar un amic que l’acabaven d’operar i el vaig fer riure tant que vaig provocar que se li obrís la ferida de l'operació i que em fessin fora de l'habitació. Llegir més

Denguito cridava com un posseït "no puc, no puc, tinc por, no puc pujar...". I la resta dels Mortimers intentaven consolar-lo a la vegada que aconseguien convèncer-lo que la por és una reacció humana molt comuna i fins i tot necessària. Finalment, Denguito va fer el cor fort i va pujar al rul•lo. Els espectadors el van aplaudir entusiasmats. Era una victòria col•lectiva contra la por a les rèpliques que es produïen després del sisme de l'agost.
 
Llegir més

Asseguts a la recepció del Centre de Registre de Douma, a la perifèria de Damasc, Consuelo i jo, mentre esperàvem que el nostre contacte a ACNUR tornés, contemplàvem l'entrada de grups d'iraquians que arribaven en onades a inscriure's i a obtenir el seu estatus de refugiat. Una dona totalment vestida de negre, probablement viuda i amb cinc nens, entrava en aquell moment amb la cara pàl·lida i visiblement esgotada al centre. Havia culminat un llarg procés d'espera i angoixa fins a arribar allà.

No feia gaires dies que als voltants s'havien produït alguns tumults. La pressió social i econòmica exercida per dos milions de persones arribades des de l'Iraq començava a notar-se en forma d'inflació i col·lapse en els serveis educatius, socials i de salut. Malgrat pertànyer a l’anomenat "eix del mal", Síria era l'únic país de la regió que obria les seves portes des de feia mesos sense condicions a l'èxode iraquià provocat per la guerra originada a causa de certes "armes de destrucció massiva". Sense entrar en qualificacions sobre règims, el gran pes de l'enorme flux migratori se l’emportava Síria, i tot té un límit. Feia uns dies que el Govern havia decidit exigir visats als refugiats i això havia produït un moviment sobtat que col·lapsava les estructures d'ACNUR.

Llegir més

És realment trist i dolorós contemplar l'existència de les diàspores i les seves víctimes. Treballar amb poblacions en aquesta situació no només és complex, també genera una inquietud profunda i una enorme perplexitat. La nostra espècie manté agrupacions humanes desterrades de forma crònica. Ni la comunitat internacional, ni els organismes de les Nacions Unides, ni els estats "abanderats" en la defensa dels drets humans, ni els implicats en els conflictes són capaços de prendre's seriosament aquest tipus de tragèdies. Si un observa les víctimes i s’adona que són de la mateixa matèria que els botxins s’han d'agafar a algun lloc per no perdre peu. Si algun dia triomfés el cosmopolitisme sincer ens despertaríem preguntant-nos la raó per la qual continuen enlloc tants milers de persones. La nostra espècie genera divisions i subdivisions de si mateixa per justificar la depredació i el parasitisme, és una forma d'autoamputació arbitrària la que exerceix el poder humà a la Terra.

Llegir més

Fa anys, quan començava a vagabundejar pel món de l'ajuda humanitària, recordo que érem tan pragmàtics i tan mecanicistes que dirigíem tots els nostres esforços a resoldre (perdoneu la hipèrbole) els problemes de la gent en termes materials. Medicaments, alimentació, aigua, sostre, vacunes, assistència mèdica, suport en formació, era el que consideràvem imprescindible i gairebé suficient. Existia poc espai per a les emocions o per als sentiments, érem com militants dogmàtics per als quals l’últim que es podia acceptar és que hi hagués la possibilitat de sentir compassió per nosaltres mateixos. Les nostres ments no importaven, però tampoc importaven gaire les dels anomenats 'beneficiaris'. El nostre treball es fonamentava a administrar amb mà de ferro l'ajuda que canalitzàvem. Amb molt esforç arribàvem a aquella frase tan obsoleta avui dia que diu “no els donis peixos, ensenya'ls a pescar”.

Llegir més

Els límits de la nostra empatia euroegocèntrica es van trencar quan el sofriment de la guerra es va acostar a les nostres portes i va esclatar a l'antiga Iugoslàvia. Vam poder començar a sentir el dolor de les ànimes de la gent dels Balcans. Probablement, la proximitat cultural ens permetia entendre millor la tragèdia interior d'aquells nens, nenes, famílies, la pèrdua de les seves cases, del seu benestar, dels seus parcs d'atraccions, dels seus cines, dels seus autobusos, d'un món tan pròxim al nostre… Crec que aquell va ser un pas cap endavant en termes de maduresa en el món humanitari, perquè a partir d'allà vam començar a estar més preparats per interioritzar millor la tristesa d'una altra gent d'altres llocs però llunyans, i ens vam adonar de com era de transcendental un somriure.

Llegir més

Als països en situació precària la cultura és una cosa que no es contempla des d'un punt de vista institucional. Quan arribem a un país per treballar sempre intentem concertar una trobada amb algun funcionari del Ministeri de Cultura. Ho fem per educació i respecte. No ens sembla lògic entrar en un país sense trucar a la porta, sobretot si el timbre funciona, encara que si no funciona piquem respectuosament amb els artells a la fusta. L'última vegada ho vam provar a Maputo i, com sol passar, les dependències del Ministeri eren més que humils. Vam comprovar que Cultura era l'últim gat en termes institucionals però vam demostrar el nostre respecte per la institució i per les autoritats locals.

Llegir més