Sento el clarinet de Luismi per telèfon i se'm posa la pell de gallina. Allà estan els nostres pallassos increïbles. I és que en una localitat pròxima a Lipjan feia anys que nens serbis i albanesos no compartien res, fins fa 24 hores, moment en el qual un grup de pallassos els ha aglutinat perquè fusionin les seves rialles.
No sabré dir-ho amb les paraules exactes, però Joan Maragall deia que sempre preferia les paraules als actes, perquè les paraules permeten més llibertat i per tant faciliten l'acte poètic, no obstant humilment jo crec (i li tinc un respecte enorme al poeta) que no és exacte, perquè els pallassos aconsegueixen traslladar la poesia a l'acció amb uns resultats meravellosos, que cap agrupació de paraules aconseguiria mai.

A Plementina Camp els nens albanesos i gitanos juguen i es cargolen de riure amb els pallassos. Pedro, Virginia i Luismi els han robat el cor durant unes hores llargues. Recordaran que algú se'n recorda d'ells, i nosaltres recordarem que ens en recordem d'ells de tant en tant. Pedro és energia i il·lusió en estat pur, Lusimi posseeix uns recursos que semblen infinits, i Virginia mostra que la pallassa no només és possible sinó que és imprescindible.

¿Què passarà quan us en aneu? Els pregunten alguns nens, i es pregunten fins i tot els pallassos mateixos. I la resposta és que hauran descobert junts, pallassos i espectadors, que encara es pot somiar perquè la gent és capaç de fer coses divertides, innocents, antieconòmiques, immaterials, coses perquè sí, inútils, que no poden instrumentalitzar-se, coses que la gent pràctica considera una pèrdua de temps; per exemple els homes grisos de Momo o el senyor Dowes de Mary Poppins (important banquer). Coses que demostren que hi ha una part protegida i que cal multiplicar-la per mil abans que es descongeli tot el pol Nord.

Per un moment ningú recorda on està, ningú pensa en els noms dels territoris, ¿Les fronteres? ¿Què és això? Han sigut oblidades, i nens i no tan nens riuen com bojos, i ningú ha pres substàncies estranyes però no obstant tot és un somni. El fet és que aquesta gira a Kosovo en la qual s'han fet uns 50 espectacles per a minories en un mes, tenint en compte la complexitat i les exigències que requeria, ha estat un èxit increïble. No, no hem aconseguit esborrar la foscor que plana persistentment als Balcans, ja sabíem que això no podem aconseguir-ho, però ¡per un dia al cel no hi ha hagut nuvolades! ¡Hem sigut feliços un matí!

Dues coses: 1/ Riure és ser feliç i la felicitat és més que un analgèsic genèric i no cap en cap blíster. 2/ El riure i la il·lusió permeten somiar als nens i a les nenes, i mantenen viva la palanca que canviarà el món.

(Foto: Pere Bigas)