A prop del barri de Madjedje, a Nampula (Moçambic), hi ha freqüentment aparcat en una placeta un camió IFA, sense caixa, que, pel que es veu, és aprofitat per algú per comercialitzar llenya.

Cada dia, mentre m'acostava a la sala d'assaig dels pallassos de Casa Velha, emplaçada en aquell verals, i contemplava aquell vehicle originari de l'Alemanya de l'Est, reflexionava sobre l'enorme canvi que havia viscut aquell país i, de passada, pensava que era el món el que havia canviat de forma sorprenent amb la caiguda del mur, amb la perestroika, la glasnost, la fi de la història de Fukuyama (vull dir de la seva) i tot aquet vòrtex insaciable de fets i desfets. Tot aquest huracà de realitats i ficcions catequètiques que hem vist desfer-se i recompondre's truculentament en 30 anys.

Aquell animal mític metàl·lic que funcionava amb fluids oliosos i pudents, a penes aguantaria allà uns anys més veient com s'acostava la seva extinció. Vaig sentir pena. L'extinció dels IFA, uns camions que en el meu imaginari resultaven ideals per transportar peix sec pels interiors de Moçambic o Angola, em semblava una cosa injusta. ¡Quina llàstima! Fins i tot podria ser un bon vehicle per transportar una companyia de pallassos en una gira incerta per Àfrica.

Fa poc, mentre els artistes de Casa Velha de Maputo llançaven la seva producció local orientada a donar resposta a accions diverses de sensibilització, vaig rebre un correu electrònic de Daniel en què em preguntava per l'estat del meu IFA espiritual, usant la metàfora amb què havíem establert un codi de desimboltura per desbloquejar les dificultats de comunicació inherents a les relacions ultramarítimes.

Daniel es queixava de la meva demora a respondre a determinats dubtes i usava l'IFA com a sinònim del projecte i de la dubtosa formalitat de la cara pàl·lida que en les seves visites havia actuat amb gran protocol i que ara fallava (és a dir, jo mateix). "¿Què ha passat amb l'IFA? ¿Es va espatllar en un sot? ¿On és el "peix sec" pactat?" Vam resoldre aquells problemes amb unes grans dosis de bon humor, però, sobretot, gràcies a les genials actrius Anna i Ariadna, que van entusiasmar amb la seva formació de clown a Daniel i a tots els artistes de Casa Velha de Maputo, de manera que puc dir que el resultat va ser un èxit sense cap remordiment ni necessitat de modèstia organitzativa.

I ho vam aconseguir treballant amb proximitat i de tu a tu, salvant la posició per defecte que genera el fet que siguem les cares pàl·lides els que insuflem els diners. Una posició que a mi sempre se'm fa incòmoda, perquè bloqueja canals de comunicació més espontanis i frescos. Els diners ho enreden tot i impedeixen que broti la franquesa. No obstant, difícilment podem evitar que no siguin l'instrument essencial de comunicació entre Nord i Sud. Els rics ens hem acostumat a "solucionar-ho" tot amb aquest fluid i ara ens veiem atrapats en ell. En moltes ocasions, m'he preguntat qui seria jo en un lloc com aquell amb les butxaques girades del revés, probablement una càrrega, algú a qui cal ensenyar a sobreviure.

En qualsevol cas, hem aconseguit equilibrar les posicions entre Casa Velha i nosaltres d'una forma molt natural i autèntica (això crec). Un dia li comentava a Daniel de forma molt confidencial: "Crec que els blancs us hem fallat i enganyat, i en certa manera ho seguim fent, el nostre món és una farsa inaguantable. Fixa't ara tots els nostres bruixots economistes, cap sap com explicar per què tot va malament. Són millors els vostres bruixots de la pluja". Ens vam quedar uns segons en silenci pensatius i al cap d'aquest interval de temps Daniel va dir: "No estic segur del que dius, en realitat crec que som tots els que ens enganyem". Per un costat, vaig sentir com si m'haguessin absolt, però per un altre de sobte vaig sentir que el problema era més greu i generalitzat. Aquest sentiment, aquesta espècie de culpa, de venir d'un món dominant es difuminava i potser això passava perquè la nostra civilització occidental ja ha aconseguit fins i tot que tot comenci a ser massa semblant, principalment els valors que mouen la gent en qualsevol banda del món. Ja no em quedava ni la possibilitat de tornar-me africà per fugir de l'ombra civilitzadora del meu món, un món que cada vegada és més gran i més claustrofòbic al mateix temps.