Quan vaig estar a Cisjordània vaig tornar a casa meva perplex, sense poder entendre aquell món en què gent idèntica vivia en la ficció de dos estats diferents, de dues religions enfrontades. Un poderós, humiliant i aixafant l'altre; sotmès. Una xarxa de carreteres per a cada poble, vehicles que poden circular en zones delimitades i altres que no, matrícules diferents, controls militars a tot arreu, l'aigua dividida, gent vivint tancada en assentaments fortificats. Una estructura mesquina pensada a favor del poderós.

Vaig tornar amb un empatx d'una violència omnipresent, quotidiana i familiar. En qualsevol acte o cosa s'havia instal·lat la ignomínia. A Europa tot va tornar a la normalitat (a la nostra), encara que no va passar inadvertida per a mi la qüestió que davant els fets infames que es produeixen a Palestina cada minut les postures europees tenien una gran càrrega de contradicció, estultícia i hipocresia.

Un temps després van aparèixer unes imatges que van provocar mutacions en el meu estat anímic: una foto de Kim Manresa en què Luismi actua per a un públic molt especial i les imatges del Diario de guerra de un payaso de Mikio, on aquest públic torna a protagonitzar l'escena. Veient aquestes imatges vaig alleujar l'amargura i la desesperació que s'havien instal·lat en mi. Avui encara segueixo torbat, però sé que darrere de les rialles que veig hi pot haver la resposta i probablement la salvació.

Quan vaig començar a veure el documental de Mikio (inèdit en aquests moments) ho vaig fer predisposat a veure una vegada més somriures de nens barrejats i justificats en el repulsiu caldo del conflicte àraboisraelià. No hi ha res de tan meravellós com activar la rialla d'una nena o d'un nen en una zona castigada pels conflictes dels adults. Esperava amb un viu interès visionar la part de Gaza, la part més calenta en aquells moments en què Hamàs acabava de guanyar les eleccions. Tenia ganes de comprovar mitjançant imatges com havíem resolt tantes incògnites logístiques i de seguretat i quin havia estat el resultat en rialles.

De sobte, com un autòmat, vaig començar a rebobinar una escena moltes vegades. Era una escena que tenia lloc a l'accés fronterer a Gaza on uns militars israelians es divertien amb els números de màgia dels nostres artistes. "No hi ha res com el somriure d'un nen" em repetia dintre meu, i després vaig pensar que potser no era cert del tot, perquè també és incomparable el riure alegre, tendre i infantil d'un o una soldat. Ens permet redescobrir la seva humanitat, somiar que potser algun dia deixarà de ser-ho, endevinar la solució al conflicte. Salvant les distàncies en molts sentits em recordava una mica el contrast provocat per Kubrick al final de Camins de glòria. No hi ha res més impactant que constatar el nostre error veient el soldat plorar o riure amb tendresa.

Ja havia vist la impressionant foto de Luismi en què en un check-point actua per als soldats i arrenca franques rialles (la podeu veure en aquest post). Formidable Gioconda de la cara del món humà que no acabo mai de contemplar, a la qual m'acosto, de la qual m'allunyo, intentant desxifrar. No ho aconsegueixo mai i em quedo amb el dubte ¿Riu? ¿Però, i el fusell? ¿Realment són somriures? ¿O en són un esbós? ¿Són un engany? ¿Són una trampa? ¿O són l'expressió habitual de la humanitat? ¿Aquesta barreja de meravella i horror? ¿Som els soldats nens i per això ens enganyen tan fàcilment?