Cris i Claudio van fer una feina meravellosa a Douma, Damasc, amb els artistes iraquians, amb els treballadors socials i amb les nenes refugiades i els nens refugiats procedents del desastre humà de l'Iraq. Quan tornaven els vaig demanar que m'expliquessin sensacions, "flaixos", perquè la nostra activitat es fonamenta en les emocions, en aquella comunicació que jo intento en va reflectir per escrit de tant en tant.

Fins i tot m'emociono quan llegeixo els diaris de Claudio i de Cris, perquè penso que hem aconseguit "subministrar" una miqueta de felicitat a gent que ara mateix està immersa en el sofriment per la seva situació present i pels horrors del passat. Al marge de les experiències en el treball concret, em sorprenen amb unes quantes anècdotes tangencials.

"...al matí anem al basar a buscar cosetes que necessitem per al xou i una de les nenes que eren a Douma dimecres passat ens ha reconegut i desborda felicitat, no s'ho pot creure...arriben els seus tres germans, els seus pares i crec que tres o quatres oncles, i tots rient i sorpresos de veure'ns allà. Treuen la càmera per fer fotos de tots plegats...així que nosaltres traiem els nassos que ja sempre portem a les butxaques i els posem als nens...diverses fotos, rialles, petons i abraçades, i se'n van saludant-nos. El paio de la parada del soc no es pot creure el que acaba de passar, ens mira, es posa les mans al cor i comença a somriure'ns i segueix dient -shukran, thank you-..."

"...noi de 25 anys a qui han matat el pare a l'Iraq i que també acaba de separar-se de la seva dona; em diu; -noi he pogut suportar mai els clowns i aquestes coses de merda- però diu que avui s'ha fet un tip de riure i que ho agraeix perquè sempre està trist... li he cantat "Aniversari feliç" i li he regalat un nas, i s'ha quedat sorprès, li he fet un abraçada i ell, mirant cap als seus amics i veient que tots estaven emocionats, amb un somriure també m'ha abraçat..."

"... nena sobre el pont pròxim a Correus venent dolços, és de nit i fa molt fred, li regalem un globus lila en forma de gosset, li canvia la cara, no entén com pot ser que hi hagi globus enmig d'aquell passos en què tothom va molt de pressa i i en els quals ella és gairebé invisible. Ens mira, somriem i se li obren els ulls, ens en anem i segueix mirant-nos com si fos un somni, amb el seu gosset a la mà."

"... som en un centre on hi ha els nens que han patit algun gran trauma, violació, o han presenciat l'assassinat d'algun membre de la família. Fem el xou i al final una mica de globoflèxia. Una nena molt esverada aconsegueix un globus i ningú l'hi pot tocar. Només estava concentrada en el seu globus i semblava que qualsevol presència pròxima era una amenaça a la seva nova propietat. Jo l'observava, sonava música, ignorant el seu globus i seguint un impuls la vaig agafar a coll, la vaig abraçar i ballàvem juntes. Ella em mirava amb cara de sorpresa, ja no es recordava del seu globus ni de les amenaces que sentia, la sensació era molt especial, se sentia molt bé, no es com explicar-ho, després va córrer a les amigues a explicar-los l'experiència. S'acostaven i em miraven, les acariciava i somreien mirant-se entre elles."

¿Són Pallassos sense Fronteres les 24 hores del dia?