Una necessitat inherent a qualsevol activitat humanitària o de cooperació per al desenvolupament, i gairebé m'atreviria a dir que a qualsevol activitat humana, és la de mesurar els resultats de les accions que es porten a terme. Per a això s'han dissenyat tota mena d'eines de gran precisió en què, per exemple, tenim matrius de planificació que suposadament possibiliten, sempre que hi hagi interès, saber el grau d'èxit d'un projecte determinat.

A la nostra organització, que senzillament propugna difondre el riure i regalar-lo a nenes i nens que per les circumstàncies que sigui experimenten més sofriment, partint del supòsit que el riure beneficia psicològicament el sapiens sapiens actual, ens ha costat trobar indicadors i fonts de verificació que demostrin l'impacte del riure, encara que finalment Claret Papiol, un dels analistes però brillants del fenomen del riure va trobar la fórmula del fenomen, fet que podria ajudar-nos a trobar indicadors perfectes.

Claret parla d'una fórmula de tal precisió que "no deixa cap possibilitat al dubte: si a l'aplicar-la els dóna positiu, riguin-se. Si els dóna negatiu, per molt riure que els faci alguna cosa, vostès mantinguin-se escèptics, i si la seva reacció no és la mateixa que la del seu veí, no el copiïn, potser és ell qui està equivocat.

Riure = F . A . (C i E) + I

És a dir; Riure és una falta d'harmonia entre causa i efecte més el factor imprevisible. El perquè de cada pas en aquesta fórmula i com hi hem arribat, comprendran que no ho publiquem per raons de seguretat internacional ja que podria provocar una sèrie d'explosions de riure en cadena i afectar el sistema d'equilibri mundial, basat en la por i el dolor".

Claret possiblement ha descobert la porta que ens ajudarà a trobar finançament a partir del nostre origen però clar i genuí, i en un volum però rellevant, per seguir fent riure la infància de diferents parts del planeta (probablement també els finançadors mateixos), encara que no deixa de resultar paradoxal que en determinats casos sigui necessari donar determinades explicacions i elaborar mètodes sofisticats per mesurar el que resulta evident.

Sigui com sigui, enfrontar-se a determinats ens mitològics sol ser una batalla perduda. Els humans necessitem mesurar-ho tot, fins i tot mesurar la pertinència dels mateixos mesuraments, encara que amb freqüència depenent de l'interès els mesuraments pateixen mutacions o cauen en la foscor del costat més improductiu de l'arxivística.

És de tal dimensió la paradoxa que per exemple l'espècie humana va inventar un mètode per comptabilitzar transaccions de forma rigorosa que va originar les primeres escriptures cuneïformes. Avui dia la nostra espècie té una riquesa enorme en especialistes de comptabilitat i economia, macro o micro. En canvi, en les comptabilitats del nostre món es va perdre un detall; inventariar des d'un inici el patrimoni existent en el planeta per poder comparar balanços globals.

Així doncs, avui dia, moment en què la paraula creixement s'ha convertit en un adminicle lingüístic tan imprescindible com els mòbils (fins i tot en les nostres entitats sense ànim de lucre créixer és obligatori), tot creix excepte la riquesa patrimonial planetària. Davant tal panorama a nosaltres no ens queda cap altre remei que, amb indicadors apropiats o sense, seguir lluitant per augmentar el Riure Interior Brut allà on anem.