El fet que el públic vegi una dona actuant de pallassa ja produeix un xoc important. En determinats llocs del món pot resultar revelador, generar un estímul mental, provocar preguntes potser sense una resposta immediata però amb una càrrega de profunditat important. Inés de Asaco m'explicava que ella havia viscut aquesta sensació a Pisco. L'aparició d'una pallassa sorprenia els espectadors, però principalment les espectadores. Cristina de Kamchatka, a Douma, a prop de Damasc, m’explicava que les dones reien d'una manera molt més fresca i generosa quan la veien a ella actuant. Entre les volutes de sorpresa i alegria es teixia una certa complicitat entre dones.

Enrica del Trio La La La i Nuria van patir bastant la diferència de tracte que els homes brinden a les dones a Cisjordania, però es van entregar a la tasca universal i d'espècie des de la qual el pallasso i la pallassa exposen les seves emocions desmuntant estereotips. El ‘clown’ no és un actor que representa un personatge, el ‘clown’ és ell mateix en situacions extremes. Sense les pallasses seríem menys de la meitat de la humanitat, només expressaríem les emocions del simbòlic masculí i, en resum, no seríem res o menys que res.

Per si això no fos proa una de les grans meravelles del pallasso o de la pallassa és que a l’actuar des d'un món especial tenen carta blanca per transgredir conceptes que socialment s'han acomodat en les nostres mentalitats. El pallasso pot explorar la seva condició femenina i la pallassa la masculina, sense que això hagi de representar cap escàndol, ja que, al cap i a la fi, actua en el marc d'un acord col·lectiu que no cal formalitzar però que tothom entén, les seves propostes poden ser recollides en clau de reflexió, o poden ser rebutjades com les extravagàncies d'un ésser "boig".

L'últim èxit el van aconseguir Anna Montserrat i Ariadna Planas a Moçambic. Ni més ni menys que dues dones van liderar amb una gran autoritat el procés de suport en la direcció de la seva producció local a un grup d'artistes moçambiquesos integrat majoritàriament per homes. És cert que no és un país especialment masclista, però ho és, i no deixa de ser doblement pedagògic que les dones formin homes.

En cada professió i activitat la dona té un paper revolucionari i restaurador, i si fos cert que el simbòlic de l'amor és un bon antídot davant el del poder, com afirmen les feministes de la diferència, podríem arribar a la conclusió que la pallassa, a l'afegir una dosi especial de simbòlic de l'amor a la seva poció transgressora podria constituir en una missatgera especialment esperançadora per als nens i les nenes del món.