Anàvem cap a Pont Llunyà i a prop d'Arnheim ens vam aturar a contemplar un molí. Amin em va preguntar si volia fer-me una foto amb el molí darrere i vaig acceptar. Em vaig asseure a la barra del quadro de la bicicleta amb tanta mala sort que vaig caure d’esquena i al final del meu trajecte cap a terra se'm va clavar el manillar a les costelles. El dolor era punxant però Amin va apostar per un estrany tipus d'analgèsic: "Seràs el primer cooperant que cau en un curs de preparació per a primeres sortides. No et preocupis, t'embolicaran amb la bandera de l'organització". Vam començar a riure com bojos, i jo no sabia com suportar el dolor de la costella fissurada enmig de tant de riure. Me'n recordava d'una vegada en què vaig anar a visitar un amic que l’acabaven d’operar i el vaig fer riure tant que vaig provocar que se li obrís la ferida de l'operació i que em fessin fora de l'habitació.
 
Era l'any 1991, i els acords de Taif i la crisi del Golf havien donat oxigen al Líban. S'obria una perspectiva de pau però les ferides eren molt recents. Amin em parlava d'un món terrible i difícil d'imaginar; el de la guerra civil. Ens vam fer molt amics. El nostre sentit de l'humor era molt idèntic i jo em sentia més pròxim a ell que a la resta de companys anglesos, holandesos o nord-americans que participaven en aquell curs logístic a Nimega. Mesos més tard jo viatjava a Angola, un país que va marcar la meva vida, i mai més vaig saber res d'ell. Només ara, fa molt poc, vaig arribar a la seva terra a l'altre extrem del mar que banya la meva cada dia.
 
Ara obro els diaris i veig que durant els últims mesos el Líban és tristament notícia a causa d’atemptats terroristes desestabilitzadors, i a la precària situació que es deriva del desacord entre les forces polítiques que governen i les que són a l'oposició. Curiosament des d'Espanya resulta impossible entendre res del que passa allà. Els mitjans de comunicació occidentals simplifiquen d'una manera alarmant la situació del país, i ho redueixen tot a una pugna entre prosirians i prooccidentals. Resulta que líders que fa un any enrere eren prosirians ara s'han "transformat" en prooccidentals de sobte, i moviments xiïtes que no s’assemblen gens al govern baasista i laic sirià són ara prosirians. Forces polítiques recolzades per estats integristes del Golf resulten ser d'una "occidentalitat" abracadabrant. És difícil entendre quin és el concepte que alguns tenen del que és prooccidental fora que tingui alguna relació amb algun assumpte financer d'envergadura.
 
També sembla escandalós que potències regionals fiquin el nas en els temes del Líban, però no ho sembla que les grans potències de sempre ho facin de manera permanent i intensa. Es parla de majories sense solta ni volta, i la democràcia al Líban s'interpreta com si fos la d'Idaho o la de Lorena. Ningú explica quina constitució hi ha allà i només es fan referències tangencials a un model de convivència fonamentat en les comunitats religioses que precisament es va heretar de l'època colonial francesa.
 
La població del Líban és víctima d'una amoralitat organitzada en cercles concèntrics com les onades que formen la intrusió d'una pedra en un petit llac. Prenent prestada l'anàlisi de Georges Corm, la seva política organitzada al voltant del comunitarisme religiós clientelar està excessivament imbricada amb els interessos regionals, que al seu torn ho estan de forma aguda, ja sigui en clau negativa o positiva, amb les grans potències. Els seus països veïns (no se n'escapa cap) intervenen sistemàticament (no només Síria), les grans potències ho utilitzen com a laboratori regional, amb la participació activa de les forces polítiques sectàries libaneses. Per si fos poc, des dels fets de Nahr al-Bahred terroristes internacionals d’Al-Fatah participen en la dinàmica de l'experiment geopolític. Només faltava aquesta!
 
Com en altres països Pallassos sense Fronteres treballa allà amb joves i nens potenciant el riure i les arts circenses a través d'associacions locals. En aquest cas són pallassos escandinaus els que lideren el projecte. Ells són els que tenen una presència i una experiència més sòlides en aquest petit país maltractat per una història extremadament complexa.
 
Amb Al-Jana i el coordinador suec, treballem ara en el sentit d'unir esforços i contribuir al llançament d'una companyia de joves palestins que faci gira al Líban amb una certa capacitat autònoma. Pretenem que aquest pallasso cosmopolita i sense pàtria, però no per això exempt de les seves particularitats locals, ens ensenyi cada dia a deconstruir i reconstruir infinitament el pallasso que tots els homo sapiens sapiens portem dins.
 
Un somni que com tots els somnis de millora, d'alegria i de pau que nodreixen la il•lusió i la força de treball de tantes associacions o organismes dedicats a la cooperació es veu amenaçat per aquesta conjunció de fets que es produeix en el petit país dels cedres. És una amenaça que a més ens dol  profundament als que hem pogut establir contacte directe amb persones del país i comprovar que la gent allà està farta de patir les horribles inclemències d'un ecosistema polític absolutament estrany als interessos de la població.
 

Evidentment la nostra organització no es dedica a l'anàlisi geopolítica però quan has estat allà i recordes persones amb noms propis com Adel, Mustafà, Hixam i tants altres amb els quals has establert lligams d’amistat, persones que potser t'han ensenyat amb alegria els seus fills acabats de néixer o t'han explicat els seus projectes amb entusiasme, no pots fugir ni deixar-te de preguntar infinitat de vegades el perquè dels despropòsits que s’hi produeixen. La gent del Líban té un futur previst, i és un futur de pau i prosperitat en què els polítics comencin a pensar en l'interès comú de tots els libanesos, en què els països veïns interpretin el que és regional en claus menys paranoiques o utilitaristes, i en què les grans potències abandonin el seu discurs maniqueu, mesquí i reduccionista del que passa al Pròxim Orient.
 
Semblarà egoista dir-ho però serà així com nosaltres també tindrem el nostre futur allà. Un futur en què el riure comenci a impregnar sense limitacions aquest meravellós país i la seva gent. Com els desitjos de la immensa majoria de la població, el riure que generem junts serà per a tots els nens i nenes del Líban sense distincions de cap mena.
 
¡Pau i rialles per al Líban!