Asseguts a la recepció del Centre de Registre de Douma, a la perifèria de Damasc, Consuelo i jo, mentre esperàvem que el nostre contacte a ACNUR tornés, contemplàvem l'entrada de grups d'iraquians que arribaven en onades a inscriure's i a obtenir el seu estatus de refugiat. Una dona totalment vestida de negre, probablement viuda i amb cinc nens, entrava en aquell moment amb la cara pàl·lida i visiblement esgotada al centre. Havia culminat un llarg procés d'espera i angoixa fins a arribar allà.

No feia gaires dies que als voltants s'havien produït alguns tumults. La pressió social i econòmica exercida per dos milions de persones arribades des de l'Iraq començava a notar-se en forma d'inflació i col·lapse en els serveis educatius, socials i de salut. Malgrat pertànyer a l’anomenat "eix del mal", Síria era l'únic país de la regió que obria les seves portes des de feia mesos sense condicions a l'èxode iraquià provocat per la guerra originada a causa de certes "armes de destrucció massiva". Sense entrar en qualificacions sobre règims, el gran pes de l'enorme flux migratori se l’emportava Síria, i tot té un límit. Feia uns dies que el Govern havia decidit exigir visats als refugiats i això havia produït un moviment sobtat que col·lapsava les estructures d'ACNUR.

Durant aquells dies, jo intentava veure fins a quin punt es podia posar en marxa algun tipus de col·laboració amb ACNUR en el context de la campanya de retorn a l'escola impulsada per aquesta agència i per UNICEF a favor dels nens i nenes exiliats. Era el que en el nostre argot humanitari anomenem una “missió exploratòria”. I allà estàvem, intentant analitzar la situació, en un dia en què Rahman, Ali i Saïf, els pallassos iraquians de 'Happy Family', després d'haver presentat el seu espectacle de sensibilització en tancat, feien la seva primera funció oficial a Douma.

L'objectiu era sensibilitzar les famílies iraquianes que era imperatiu inscriure els nens a les escoles sirianes, i el més important, comunicar que el Govern sirià no hi posava cap obstacle i que ACNUR i UNICEF recolzaven les famílies necessitades subministrant material escolar i facilitant el procés d'inscripció. L'espectacle actuava com a altaveu privilegiat, incloent escenes escolars, alhora que possibilitava als refugiats una cosa no menys transcendental: Riure.

Es tracta d'espectacles que són doblement espectaculars. Són espectaculars si els veus com a espectador i una altra vegada espectaculars si els contemples com a espectador d'espectadors. És el més difícil encara però, contra l'opinió d'alguns i malgrat els entrebancs, és gairebé impossible que els pallassos fracassin. Iraquians, espanyols, moçambiquesos, salvadorencs, colombians, no importa, si són pallassos estableixen connexió amb el públic, perquè el seu humor és sense fil, no necessita xarxa lingüística ni gaires adaptacions locals, s'acomoda a qualsevol plataforma.

Els adults estaven asseguts als bancs esperant el seu torn per ser atesos per un grup d'especialistes d'ACNUR. De tant en tant, algú els cridava pel seu número. Alguns reien i altres no, i el factor comunitari no es relacionava amb aquest fet. "¿Deuen tenir més sentit de l'humor els sunnites o els xiïtes?", feia broma amb Coco. Dones de negre amb el seu hijab esclataven en riallades obertament i sense embuts. No existia cap relació entre les seves confessions i les seves ànsies de riure del que és universalment risible.

No obstant les estrelles eren els nens i les nenes. Una nena rossa amb uns certs reflexos pèl-rojos, que semblaria celta però és iraquiana, no parava de riure i de jugar amb els pallassos, que per a més contrast i desmuntatge del tòpic cultural occidental són negres. Ens va commocionar veure aquells nens amb un dèficit d'il·lusió tal, recuperant metres cúbics de riure urgentment com si es tractés d'una transfusió.

Però el cop d'efecte el va provocar una menuda sensacional que captava l'atenció del públic i rivalitzava amb els pallassos. Una futura pallasseta amb un potencial enorme, amb un monyet molt divertit. No devia tenir ni tres anys. En aquell moment, Coco va dir "'¡Però si és la meva mare quan era petita! ¡T’ho juro, era exactament així!" Allò començava a semblar la màquina del temps, tornàvem a Albacete en plena postguerra espanyola a través d'una nena iraquiana que actuava fenomenalment en un centre de refugiats de Damasc. El món és una batedora.

Quan em trobo en situacions així sempre penso que som nosaltres. Som nosaltres els refugiats, som nosaltres els orfes, som nosaltres els morts, som nosaltres. Sempre som nosaltres. ¿Com podríem no intentar ajudar-nos a nosaltres mateixos? La similitud en els trets ens sol aproximar més al drama d'altres, encara que jo ja fa temps que m'assemblo a tothom.